Tretze esglaons

La Conxita baixava tots els matins els tretze esglaons per anar al col.legi. A la planta baixa ja l’esperava cada dia el Mariano, el nen una mica més gran que ella per anar plegats. Així la iaia, a qui ja flaquejaven les cames no havia d’acompanyar la nena. A ells dos els feia una mica de vergonya, aquella vergonya que es té quan som petits i nens i nenes són dos móns separats. Però amb els anys es van fer amics.

Quan ja no anaven a l’escola, quan el Mariano ja treballava com a aprenent de fuster i la Conxita s’havia convertit en una pubilla bonica i eixerida, el Mariano també l’esperava amagat darrere el portal per veure-li les cames llargues i blanques i el bust impossible d’amagar sota els jerseis ajustats de coll alt que vestia llavors la noia. I ella feia veure que no sabia que el Mariano l’espiava, però com que ho sabia baixava els esglaons amb parsimònia mentre fingia arreglar-se el pentinat. Només es saludaven si es veien, però els nens que s’explicaven coses ja havien desaparegut dels seus cors.

Quan la Conxita va baixar els tretze esglaons per casar-se i marxar a viure amb aquell home bru i alt, el Mariano estava allí, dret i seriós, amb els altres veïns i veïnes de l’escala per contemplar el vestit blanc i el vel de tul de la núvia. Els ulls del Mariano no podien deixar de mirar aquella noia bonica com un àngel que ja no seria seva. I la Conxita, quan baixava els tretze esglaons agafada del braç del seu pare, cofoia i feliç de casar-se amb el Tomeu, el meravellós fill de l’amo de la carnisseria del poble, que s’havia fixat en ella, va buscar els ulls del Mariano per mirar-los desafiant, mentre ell, apartava la vista i es ficava a casa seva.

El Mariano se’n va anar a servir la pàtria i la Conxita tornava poc a la casa dels seus pares, enfeinada a la carnisseria dels sogres i les dues criatures que aviat van arribar, una darrere l’altra. Però un dia, quan el Mariano ja havia tornar i seguia treballant a la fusteria i vivint amb la seva mare al mateix pis de la planta baixa, va sentir plors a l’escala i veus que cridaven. I la mare li va explicar que ja hi tornaven a ser, que la nena de la Remei, fugia un altre cop del marit que l’estovava i ell la venia a cercar per fer-la tornar a casa. I el Mariano no va dir res però va sentir com la ràbia li bullia dintre. Allò es va repetir molts cops. La Conxita marxava de casa amb les nenes quan el Tomeu la pegava després d’emborratxar-se al bar del Tònio, però ell tornava a buscar-les, demanava perdó i marxaven tots plegats al pis de sobre la carnisseria.

Varen passar els anys i el Mariano es va quedar sol, la mare va morir i ell no va trobar cap noia amb la que volgués casar-se. Va seguir vivint en aquell pis humit que va reformar una mica mentre la majoria de veïns marxaven a viure als pisos nous amb bany i calefacció que havien construït al poble. Al pis de dalt continuava vivint la Remei, també vídua.

De vegades el Mariano trobava la Conxita quan ella anava a veure sa mare. Ella li demanava si la veia bé a la dona que no volia marxar del pis per anar a viure amb la filla i el gendre. Ell li deia que es quedés tranquil.la que ell estaria al cas per ajudar-la o per si li passava alguna cosa. I de mica en mica, aquelles xerrades a peu d’escala es van anar fent més freqüents i més llargues. El Mariano veia com la bellesa de la joventut havia fugit ràpid de la cara i dels ulls de la Conxita. I ella es veia reflectida en els ulls d’ell i sentia una mena d’enyor d’alguna cosa que mai no havia conegut.

I un dia va arribar el desastre. Tot el poble anava ple. El noi de la carnisseria, el Tomeu havia fugit amb una dependenta jove i tots els diners que havia pogut arreplegar. El pare, gran i malalt tingué un infart de l’esglai i es va morir (la mare ja era morta feia anys). I la Conxita va agafar les nenes que ja eren adolescents i se’n va anar al pis de la mare per no sortir més.

La Conxita tancada al pis amb la seva mare que ja repapiejava i no caminava, es va negar a sortir al carrer. Les filles compraven el que calia, el Mariano les sentia que pujaven i baixaven els tretze esglaons, però ja no va tornar a veure la Conxita. Ni quan la Remei es va morir uns quants anys més tard i el Mariano veia com baixaven el taüt per aquella escala estreta i dreta, va baixar la Conxita. No va tornar a baixar fins l’últim dia.

Quan les filles van marxar per treballar i estudiar fora i la Conxita es va quedar sola, eren les veïnes de dalt les que li portaven el que necessitava, les que avisaven al metge si es posava malalta. El Mariano mai no va gosar pujar per demanar-li si necessitava ajuda.

I es van fer grans, sols i tristos, mentre el temps fugia sense aturador. Fins que un dia el Mariano va veure com una ambulància s’aturava davant del portal i les filles de la Conxita baixaven per parlar amb els homes. I quan ell, recolzat al seu bastó i amb els ulls entelats per les cataractes els va demanar si li passava alguna cosa a la mare, li respongueren que se l’emportaven a la residència de les germanetes dels pobres. I per darrere vegada el Mariano i la Conxita es van tornar a mirar els ulls quan la van baixar per l’escala i la van seure en una cadira de rodes. Malgrat tot es van reconèixer. Tants anys vivint a tretze esglaons l’un de l’altre sense veure’s.

La Conxita va dir als homes que s’esperessin un moment. El Mariano es va apropar a la cadira i li va agafar les mans. Tots dos tremolaven mentre les seves mans eixutes i castigades pels anys s’acariciaven. L’home va sanglotar “Déu meu, Conxita. Per què...”. I ella va entendre perfectament aquella pregunta sense paraules. I va respondre. Tenia la resposta a punt des de feia molt temps. “Mai no vas pujar aquests maleïts tretze esglaons”.


Carme Martín



Tres veïnes i la guerra

Sóc la Mercè. Tinc dinou anys. Visc al número quatre de la travessia Sant Fruitós. Ara li han canviat el nom i es diu carrer Sunyol. Fa un any que em vaig casar amb el Nasi. Encara no tenim fills i vivim amb els sogres. Jo treballo a la fàbrica de Cal Vinyes. Ell és fuster. Ara ha començat la guerra i el meu sogre ha dit al seu fill que si no hi va voluntari, no és home… Ell no en té cap ganes, però al seu pare li diuen “El Ràbia”. És de la FAI. Què pot fer? M’ha deixat sola amb els vells. Cada cop que pot s’escapa per veure’m. El veí del costat, l’Indalecio,no fa més que dir-li: “Vaya, en plena batalla del Ebro y te dan permiso?”. No les tenim totes… Cada cop que ens veu aquell “patriota de sofà”, el Nasi torna al front.

El meu nom és Lluïsa. Tinc vint-i-quatre anys. Visc al número sis, amb el meu marit, l’Indalecio, i la nostra filla de cinc anys, la Marilú. Al pis de baix hi tinc els pares i els germans. Ens ajuden molt. Jo pateixo pel meu home: és professor però es dedica a fer discursos per la ràdio i a publicar manifestos polítics als diaris de Manresa. Pocs el poden veure. Diuen que és d’aquells d’”Aixequem-nos i aneu-hi!”… Ell, pels seus càrrecs polítics, no ha d’anar a la guerra. Però hi fa anar als altres amb les seves enceses paraules. Fins i tot al meu germà Jaume l’ha convençut de fer de camioner per a les tropes. No sé pas com acabarà tot…


Em dic Agnès. Tinc vint-i-dos anys. Visc al número vuit, amb el meu home, el nostre nen de mesos i els sogres. L’Eudald i el seu pare treballen al camp, fent verdura. Jo la venc a la plaça. Al cap d’un any de començar la guerra van cridar la lleva del meu home. Ell ho va provar tot per no haver-hi d’anar, però finalment el van embarcar en un tren cap a Reus. En una parada pel camí va baixar per l’altra banda del vagó i va pujar a un tren que tornava cap a Manresa. Es va anar a amagar a la barraca que tenen a l’hort. Al cap d’uns dies es va presentar a casa, quan ja era ben fosc. Li vam arreglar un amagatall als baixos, amb una trapa des del menjador, per on podia pujar i baixar ràpidament, si trucava algú. S’hi va estar dos anys!


El principal perill que ens amenaçava era que la filla de la Lluïsa i l’Indalecio, aquell comissari intransigent, estava encapritxada del nostre Peret, que ja començava a caminar, i contínuament venia a casa a jugar amb el seu “bebè”… Sabent que, si el veí s’assabentava de la deserció del meu home, era la seva mort segura, havíem d’evitar que el nen digués “papa” de totes les maneres. Ell, pobre infant, sabia que de la trapa del menjador en sortia cada dia un home a les hores dels àpats. Però li vam explicar que era “la cuca”. Així, quan venia la Marilú, si se li acudia ensenyar-li el forat de l’amagatall, li deia “aquí hi ha la cuca”… Sort que l’altra innocent es pensava que aquell forat tapat amb una portella de fusta era un magatzem de blat de moro i que li dèiem això al nen perquè tingués por d’obrir la trapa i caure-hi.



Ja s’ha acabat la guerra: el Nasi ha tornat a fer de fuster després de passar dos anys en diversos camps de concentració “nacionals”. El Jaume, germà de la Lluïsa, va estar nou mesos al ”Campo de Prisioneros y Presentados” de Màlaga, fent també de camioner, ara per a un altre exèrcit. A l’Eudald el van tancar un mes a la Universitat de Cervera, tot i haver estat amagat per no lluitar, fins que vam aconseguir avals perquè tornés cap a casa....


I l’Indalecio? Va marxar cap als Pirineus al gener, amb un cotxe requisat i uns quants “camarades”. Però la Lluïsa i la nena ho van haver de fer a peu, amb el fred del febrer... Després de moltes peripècies es van trobar a París, i m’han dit que ara són a la República Dominicana, amb un bon endoll del “Ministerio de Educación” d’aquell país. N’hi ha que sempre tenen sort!



MM Morera, juny 2010

La trobada d'avui

Ens hem trobat al local del PIAD a 2/4 d'onze. Érem sis i hem passat la primera hora parlant de com posar en marxa el blog. Hi ha hagut moltes idees i aviat tohom s'hi podrà anar ficant. Després hem llegit els nostres "deures". Primer hem escoltat dos poemes d'amor molt sentits i bonics. Els altres textos eren variats (com que el tema era lliure...) Ens ho hem passat molt bé, comentant coses de la vida que ens anaven suggerint. La companyia era molt agradable, però ha arribat l'hora de marxar (2/4 d'una). Hem quedat pel 25 de setembre, ja que a les vacances no coincidirem massa... Tenim dues tasques per fer: Reescriure un text que ens enviarà la Xus, cadascuna al seu estil, i fer una història de títol "La finestra indiscreta" (no som Hitchcock, eh?).

Dissabte 5 de juny a dos quarts d'onze

Aquest dissabte ens reunirem, desprès de diverses propostes com el tretze o la novela negra, aquesta vegada hem deixat la llibertat de creació sense cap proposta específica. Us animem a anar pensant en la propera.

Bona creació, bona conversa i bona companyia.

Fins dissabte.

Benvingudes

Benvingudes,

Aquest blog està dedicat a totes les dones escriptores que amb la seva veu i les seves paraules omplen pàgines i pàgines de moments, records i sentiments.
Som un petit grup, amb molta il·lusió, que ens reunim un cop al mes per compartir lletres, paraules i cafè.

Una abraçada a totes vosaltres,

Lletres de dones.