Tretze esglaons

La Conxita baixava tots els matins els tretze esglaons per anar al col.legi. A la planta baixa ja l’esperava cada dia el Mariano, el nen una mica més gran que ella per anar plegats. Així la iaia, a qui ja flaquejaven les cames no havia d’acompanyar la nena. A ells dos els feia una mica de vergonya, aquella vergonya que es té quan som petits i nens i nenes són dos móns separats. Però amb els anys es van fer amics.

Quan ja no anaven a l’escola, quan el Mariano ja treballava com a aprenent de fuster i la Conxita s’havia convertit en una pubilla bonica i eixerida, el Mariano també l’esperava amagat darrere el portal per veure-li les cames llargues i blanques i el bust impossible d’amagar sota els jerseis ajustats de coll alt que vestia llavors la noia. I ella feia veure que no sabia que el Mariano l’espiava, però com que ho sabia baixava els esglaons amb parsimònia mentre fingia arreglar-se el pentinat. Només es saludaven si es veien, però els nens que s’explicaven coses ja havien desaparegut dels seus cors.

Quan la Conxita va baixar els tretze esglaons per casar-se i marxar a viure amb aquell home bru i alt, el Mariano estava allí, dret i seriós, amb els altres veïns i veïnes de l’escala per contemplar el vestit blanc i el vel de tul de la núvia. Els ulls del Mariano no podien deixar de mirar aquella noia bonica com un àngel que ja no seria seva. I la Conxita, quan baixava els tretze esglaons agafada del braç del seu pare, cofoia i feliç de casar-se amb el Tomeu, el meravellós fill de l’amo de la carnisseria del poble, que s’havia fixat en ella, va buscar els ulls del Mariano per mirar-los desafiant, mentre ell, apartava la vista i es ficava a casa seva.

El Mariano se’n va anar a servir la pàtria i la Conxita tornava poc a la casa dels seus pares, enfeinada a la carnisseria dels sogres i les dues criatures que aviat van arribar, una darrere l’altra. Però un dia, quan el Mariano ja havia tornar i seguia treballant a la fusteria i vivint amb la seva mare al mateix pis de la planta baixa, va sentir plors a l’escala i veus que cridaven. I la mare li va explicar que ja hi tornaven a ser, que la nena de la Remei, fugia un altre cop del marit que l’estovava i ell la venia a cercar per fer-la tornar a casa. I el Mariano no va dir res però va sentir com la ràbia li bullia dintre. Allò es va repetir molts cops. La Conxita marxava de casa amb les nenes quan el Tomeu la pegava després d’emborratxar-se al bar del Tònio, però ell tornava a buscar-les, demanava perdó i marxaven tots plegats al pis de sobre la carnisseria.

Varen passar els anys i el Mariano es va quedar sol, la mare va morir i ell no va trobar cap noia amb la que volgués casar-se. Va seguir vivint en aquell pis humit que va reformar una mica mentre la majoria de veïns marxaven a viure als pisos nous amb bany i calefacció que havien construït al poble. Al pis de dalt continuava vivint la Remei, també vídua.

De vegades el Mariano trobava la Conxita quan ella anava a veure sa mare. Ella li demanava si la veia bé a la dona que no volia marxar del pis per anar a viure amb la filla i el gendre. Ell li deia que es quedés tranquil.la que ell estaria al cas per ajudar-la o per si li passava alguna cosa. I de mica en mica, aquelles xerrades a peu d’escala es van anar fent més freqüents i més llargues. El Mariano veia com la bellesa de la joventut havia fugit ràpid de la cara i dels ulls de la Conxita. I ella es veia reflectida en els ulls d’ell i sentia una mena d’enyor d’alguna cosa que mai no havia conegut.

I un dia va arribar el desastre. Tot el poble anava ple. El noi de la carnisseria, el Tomeu havia fugit amb una dependenta jove i tots els diners que havia pogut arreplegar. El pare, gran i malalt tingué un infart de l’esglai i es va morir (la mare ja era morta feia anys). I la Conxita va agafar les nenes que ja eren adolescents i se’n va anar al pis de la mare per no sortir més.

La Conxita tancada al pis amb la seva mare que ja repapiejava i no caminava, es va negar a sortir al carrer. Les filles compraven el que calia, el Mariano les sentia que pujaven i baixaven els tretze esglaons, però ja no va tornar a veure la Conxita. Ni quan la Remei es va morir uns quants anys més tard i el Mariano veia com baixaven el taüt per aquella escala estreta i dreta, va baixar la Conxita. No va tornar a baixar fins l’últim dia.

Quan les filles van marxar per treballar i estudiar fora i la Conxita es va quedar sola, eren les veïnes de dalt les que li portaven el que necessitava, les que avisaven al metge si es posava malalta. El Mariano mai no va gosar pujar per demanar-li si necessitava ajuda.

I es van fer grans, sols i tristos, mentre el temps fugia sense aturador. Fins que un dia el Mariano va veure com una ambulància s’aturava davant del portal i les filles de la Conxita baixaven per parlar amb els homes. I quan ell, recolzat al seu bastó i amb els ulls entelats per les cataractes els va demanar si li passava alguna cosa a la mare, li respongueren que se l’emportaven a la residència de les germanetes dels pobres. I per darrere vegada el Mariano i la Conxita es van tornar a mirar els ulls quan la van baixar per l’escala i la van seure en una cadira de rodes. Malgrat tot es van reconèixer. Tants anys vivint a tretze esglaons l’un de l’altre sense veure’s.

La Conxita va dir als homes que s’esperessin un moment. El Mariano es va apropar a la cadira i li va agafar les mans. Tots dos tremolaven mentre les seves mans eixutes i castigades pels anys s’acariciaven. L’home va sanglotar “Déu meu, Conxita. Per què...”. I ella va entendre perfectament aquella pregunta sense paraules. I va respondre. Tenia la resposta a punt des de feia molt temps. “Mai no vas pujar aquests maleïts tretze esglaons”.


Carme Martín



0 Response to "Tretze esglaons"

Publica un comentari a l'entrada