Lletres de Dona

És mitja tarda quan el so penetrant de la sirena indica al públic que cal afanyar-se si volen obtenir un bon lloc dins del recinte. Uns, els professionals i habituals se situen en les grades de formigó amb els seus aparells a punt de disparar quan ho creguin convenient. Els altres, els espectadors esporàdics només tenen permès assistir a l'espectacle rere un vidre gruixut. Això sí, també van proveits de les seves “armes” de rigor. Tot és a punt i la gran maquinària de cada dia es posa en marxa. Aviat els cossos humits i brillants apareixen davant la mirada crítica i expectant del públic reunit al recinte. En canvi, les seves, són unes mirades petrificades sense expressió aparent, els seus ulls ja no veuen, les seves boques perforades resten silencioses. Alguns es belluguen espasmòdicament abans la vida no se'ls escapi del tot dins d'aquella atmosfera irrespirable. Altres llisquen sinuosament com si volguessin amb els seus moviments obtenir un perdó que no tindran. Algun més agosarat intenta la fugida que ràpidament és avortada pels vigilants. En realitat tots estan sentenciats.

Ningú no sembla sentir llàstima d'aquelles belles criaturas que agonitzen lentament davant la mirada impàvida de compradors i observadors. Una pantalla gegant mostra els cossos despullats, mentre apareix el nom dels seus captors, el preu que va baixant i, finalment, l'adjudicatari. Els compradors, proveïts de llibretes i comandaments a distáncia premem el botó quan consideren que el gènere ha arribat a un bon preu. Els sorolls metal.lics ressonen pel recinte i se sent una fortor agra. Apenes se s'escolten uns murmuris entre el públic. Només a la megafonia una veu femenina desprovista d'emoció que va anunciant els diferents lots de gènere que apareixen a la cinta transportadora. Una vegada adjudicats els lots, es recullen les caixes i s'etiqueten.

Una parella de turistes que s'ho mira darrere del vidre es disposa a marxar. L'home fa una darrera foto d'un pop de mida notable que encara belluga els tentacles i la dona es lamenta de que les subhastes electròniques del peix han tret l'antic encant de les llotges quan els homes a peu dret es reunien al voltant de les caixes i el que cantava els preus. “Tot canvia”. “Sí, tot canvia”.

Mª Carme Martín

La dona es va quedar mirant la porta que el seu marit havia tancat en sortir de casa. Estava sola. Les nenes ja havien marxat a l'escola amb l'autobús. Tenia molta feina a fer.

Un home bru de cabells foscos llegeix una carta: Carles, t'estimo, sempre t'he estimat amb bogeria, d'una manera irracional. Recordo aquells primers anys quan encara no teníem les nenes, tu i jo sols en aquella caseta minúscula de la platja...

La dona va recollir els plats bruts de la cuina, volia deixar-ho tot endreçat. Va plegar la roba que li havia quedat al cistell i la va endreçar als calaixos. Va passar l'aspiradora i es va aturar davant aquella darrera foto que s'havien fer tots quatre al parc d'atraccions l'estiu passat. L'agafà amb les dues mans i la va prémer contra el seu pit. Unes llàgrimes volien aparèixer als seus ulls marrons però no ho va permetre.

...tu i jo centrats en aquell amor tal vegada possessiu i obsessiu. Però van venir les nenes i llavors la nostra vida es va omplir d'una altra manera, però ens seguíem estimant. He estat feliç tots aquests anys al teu costat i pensava que tu també ho eres...

Quan va acabar de passar l'aspiradora va pujar a fer els llits i endreçar les habitacions. Les joguines de les seves filles estaven escampades per tot el terra. Va agafar una nina escabellada i li va acaronar els cabells. Finalment quan tot estava en ordre va mirar l'interior de l'habitació un moment des del llindar de la porta i amb un sospir la va tancar.

...però va resultar que tot era una mentida i que en un moment, no sé quan, tu vas deixar d'estimar-me, o potser, es que no em vas estimar mai. Vaig saber de la teva aventura amb aquella rosseta de l' oficina i m'ho vaig empassar, creient que malgrat tot m'estimaves. Però això d'ara...

La dona va anar llavors a la seva pròpia habitació, la va endreçar, va fer el llit i es va treure aquella roba d'estar per casa. Obrí l'armari i revisà una a una les diferents peces que penjaven fins a trobar la que volia, un vestit llarg i vermell d'estiu.

...no ho puc perdonar ni assimilar, ni puc entendre que em tractis així després de tot el que hem viscut durant aquests anys. Crec que no m'ho mereixo així que he pres una decisió. No ha estat fàcil però de la manera com sóc no veig altre opció...

Va entrar al cotxe blau que era al garatge recollint-se el vestit. Ja ho tenia tot a punt, esperava que allò funcionés com havia vist a les pel.lícules. Va engegar el contacte.

T'he de deixar, Carles, per sempre, i sempre només pot ser una cosa. Ho sento per les nenes però ets un bon pare i sé que ho seràs sempre. Perdona'm amor meu. Enten-me. Davant la bogeria del meu amor no puc fer res més. Trobaràs el meu cos dins del cotxe, al garatge. Quan tu arribis tot s'haurà acabat.

L'home, que havia hagut de tornar a casa a mig matí a buscar uns documents que s'havia deixat, i havia trobar una carta adreçada a ell damunt la taula del menjador, va reaccionar, va entendre de sobta i sortí corrents cap al garatge abans no fos massa tard.

Mª Carme Martín

Recordo la pasarel.la de fusta sobre el riu. I la mà que m'agafava ben fort, una mà grossa, forta i aspra. Recordo l'aigua que corria ràpida a sota, entre els còdols, la que jo veia allà on s'ajuntaven dues peces de fusta o allà on faltava alguna. I recordo la meva por a caure i ofegar-me. El pare i jo feiem aquell camí per anar a l'hort o per anar a la fàbrica on la mare treballava a portar-li un entrepà. Però un dia va passar la desgràcia, el riu baixava massa ple de tant com havia plogut cap al nord. I la mare havia de tornar de la fàbrica i el pare la va anar a buscar. La passarel.la gairebé havia desaparegut sota les aigües que portaven tot allò que havien arreplegat al seu pas. Va ser el pare qui va caure a l'aigua, aquella mà forta que m'havia sostingut tantes vegades. Jo era molt petita encara. Diuen que vaig plorar molt. I la mare, la mare mai no es va recuperar.

Ara escric tot allò que em diuen que va passar llavors perque jo, la meva ment, ja no funciona, ja no recorda. Una malaltia anomenada Alzheimer m'esborra de mica en mica tots el records i ja no sé com era la mare ni com era el pare. Però encara recordo, això sí, la seva mà forta i aspra quan travessàvem el riu per sobre de la passarel.la de fusta. I no sé durant quant de temps ho continuaré recordant.

Mª Carme Martín