Lletres de Dona

És mitja tarda quan el so penetrant de la sirena indica al públic que cal afanyar-se si volen obtenir un bon lloc dins del recinte. Uns, els professionals i habituals se situen en les grades de formigó amb els seus aparells a punt de disparar quan ho creguin convenient. Els altres, els espectadors esporàdics només tenen permès assistir a l'espectacle rere un vidre gruixut. Això sí, també van proveits de les seves “armes” de rigor. Tot és a punt i la gran maquinària de cada dia es posa en marxa. Aviat els cossos humits i brillants apareixen davant la mirada crítica i expectant del públic reunit al recinte. En canvi, les seves, són unes mirades petrificades sense expressió aparent, els seus ulls ja no veuen, les seves boques perforades resten silencioses. Alguns es belluguen espasmòdicament abans la vida no se'ls escapi del tot dins d'aquella atmosfera irrespirable. Altres llisquen sinuosament com si volguessin amb els seus moviments obtenir un perdó que no tindran. Algun més agosarat intenta la fugida que ràpidament és avortada pels vigilants. En realitat tots estan sentenciats.

Ningú no sembla sentir llàstima d'aquelles belles criaturas que agonitzen lentament davant la mirada impàvida de compradors i observadors. Una pantalla gegant mostra els cossos despullats, mentre apareix el nom dels seus captors, el preu que va baixant i, finalment, l'adjudicatari. Els compradors, proveïts de llibretes i comandaments a distáncia premem el botó quan consideren que el gènere ha arribat a un bon preu. Els sorolls metal.lics ressonen pel recinte i se sent una fortor agra. Apenes se s'escolten uns murmuris entre el públic. Només a la megafonia una veu femenina desprovista d'emoció que va anunciant els diferents lots de gènere que apareixen a la cinta transportadora. Una vegada adjudicats els lots, es recullen les caixes i s'etiqueten.

Una parella de turistes que s'ho mira darrere del vidre es disposa a marxar. L'home fa una darrera foto d'un pop de mida notable que encara belluga els tentacles i la dona es lamenta de que les subhastes electròniques del peix han tret l'antic encant de les llotges quan els homes a peu dret es reunien al voltant de les caixes i el que cantava els preus. “Tot canvia”. “Sí, tot canvia”.

Mª Carme Martín