Lletres de Dona

Feia hores que esperava en aquella sala. Estava tensa. Sense alçar la mirada, escoltava les converses que voleiaven dins aquell espai de color salmó, enrarit per les queixes, els sospirs i l’olor inconfusible d’un hospital. “Una Cama!” Vaig parà l’oïda. Dues dones d’edat avançada, allunyades del meu seient, parlaven del marit d’una d’elles. Pel que vaig poder entendre, l’home feia anys que estava incapacitat a causa d’un accident de cotxe: «No parla gaire, tret de bavejar i riure com un infant innocent, pobret meu!» comentava l’esposa plorosa…. Sembla que la cama en qüestió, s’havia d’enterrar. Una curiositat morbosa va fer que dissimuladament canviés de cadira per escoltar millor. «Els metges han decidit tallar-li la cama esquerra per evitar que s’escampés la gangrena.» Ahhh! Em va fer mal a mi, només de sentir-ho! De sobte les nostres mirades es van creuar. «Que fareu de la cama?» –va preguntar insistentment la senyora que l’acompanyava–. I, amb una fredor espaterrant va contestar: «Si l’enterrem al cementiri… no podrem obrir la tomba fins d’aquí a cinc anys! I si la cremem no podran estar mai junts, la cama i ell s’enten oi?» Em vaig allunyar amb un sentiment de sorpresa i ganes d’enriolar-me. Com ens agrada remenar i burxar dins la vida dels altres! Vaig acostar-me als grans finestrals que donaven a l’exterior; els vidres freds em van tornar la imatge de l’interior de la sala. El meu pensament dibuixava aquell home: potser coix… potser amb cadira de rodes… la seva dona cuidant-lo, mimant la seva pell perquè no patís nafres, sempre viatjant de la cadira al llit i del llit al país dels somnis. On era el sentit d’aquella vida?

L’altaveu em reclamava, havia de recollir l’informe del metge. Segurament, mai sabria el final d’aquella història. Ben pensat… era una bon serial per explicar-li a algú i imaginar finals diferents.

Xus
Gener 2011