Lletres de Dona

Oh, gran Khan, les meravelloses visions del món van començar ben aviat. Al cap d’un mes de sortir de Venècia una tempesta ens va empènyer cap a Turquia. El vaixell es va estavellar en un rocam i vam haver de nedar fins a la costa d’Anatòlia amb totes les mercaderies lligades a les fustes del naufragi. Era una terra inhòspita. Només s’hi veien runes, com si allà hi hagués hagut fa segles una gran població. Vam anar passant pel que semblaven carrers empedrats i, de sobte, vam trobar un tros d’arc de marbre tombat a terra que portava la següent inscripció en grec: “Troia, la ciutat daurada”... Vaig caure de genolls.
Aquell carrer l’havien trepitjat els peus delicats de la bella Helena. Per ella havien lluitat els millors homes de l’antiguitat. Potser per aquell mateix arc havia entrat el cavall de fusta ple de guerrers! La meva imaginació es va desbocar. Veia les cúpules daurades dels palaus, les sales amb mosaics d’or i pedres precioses, les donzelles ballant, els herois bevent i rient. I després la guerra: espases, llances, fletxes, crits, sang, foc. Piles de morts cremats a la platja... I Ulisses fugint amb els seus homes. El seu viatge per tornar a Ítaca va ser tan llarg com el nostre, que ens ha portat als teus peus, poderós senyor!

MM Morera, març 2011.