Lletres de Dona

MANS


La tieta Clara s’està morint. Arribem a casa seva amb la meva mare i la tieta Rosa, les seves germanes grans. Entrem a la cambra; al costat del llit hi ha el seu home, que fa hores que l’acompanya en la seva lenta agonia. Té tres filles assegudes sobre el llit de matrimoni, al seu voltant. De tant en tant l’acaricien, o li fan un petó. Sense pensar, m’inclino i li beso la mà, com havia fet de petita amb el meu avi Ramon, també al seu llit de mort. La mà, que tant d’amor havia donat a tots, encara és calenta i suau, plena de pigues de vellesa, però bonica i ben cuidada. Les ungles les té rosades, amb la manicura acabada de fer per alguna de les noies. Els seus braços reposen sobre la gira d’un fi llençol brodat, potser el millor que té. Li han canviat aquest matí, per rebre les darreres visites.

La meva mare i la tieta Rosa seuen en silenci, tocant-li els peus per estar en contacte amb ella per última vegada, sense deixar de mirar-la. Estic dreta en un racó, observant la corprenedora escena. Tres germanes grans i tres germanes joves davant el moment definitiu. Ningú no parla. Tot són carícies i llargues mirades que busquen endevinar quan arribarà el moment que la vida i el sofriment deixaran el seu cos per sempre. No puc estar-me d’observar aquelles mans, tan semblants a les de la meva mare i - a la llarga - potser a les meves. De sobte les seves mans es tornen blanques i les ungles blavegen. La sang ha fugit en parar-se el cor. Tot s’ha acabat. M’abraço a les meves cosines i nosaltres sortim per deixar pare i filles amb el seu dolor. La vida, malgrat tot, m’ha regalat una experiència tendra i inesborrable.

M. Montserrat Morera

Avui contemplant el quadre anomenat “El Jaleo” del pintor John Singer Sargent se m’han despertat unes emocions que ja havia oblidat, tant pel quadre en sí com pel que m’ha evocat del meu viatge a Granada.

Recordo aquella nit que tot i ésser estiu la temperatura era molt agradable. A mida que m’apropàva al barri de Sacromonte semblava que entrés al món de “Les mil i una nit”. El cel ple d’estrelles i l’Alhambra ben il·luminada al fons, geranis vermells penjant dels balcons en contrast amb les parets emblanquinades amb calç, feien pensar en un bell decorat.

Vaig anar remuntant els carrerons fins a arribar a la Cova dels Amaya. Em vaig endinsar per una cova fonda i força estreta com si fos un túnel misteriós. Va costar una mica que els ulls s’acostumessin a aquella penombra. La cova estava il·luminada per alguns fanals, els justos per poder gaudir de l’espectacle.

El primer que em va cridar l’atenció va ser un vestit de color vermell que duia una de les gitanes. Tots els altres eren de color blanc, agrisat per la foscor, i negre. Els barrets dels “cantaores” eren negres, les jaquetes cenyides, els pantalons i les sabates també del mateix color com si fossin uniformes. Igualment, els que tocaven la guitarra i els que feien “palmas”. Tot i amb això es respirava un ambient càlid i sensual.

Quan les guitarres van tocar els primers acords se’m va posar la pell de gallina. El so de la seva música ressonava per les parets de la cova i vibrava en el meu interior. A poc a poc i d’entremig de l’ombra va sorgir una “bailaora” movent els braços al compàs d’una melodia, com si d’ales es tractessin.

Quan el ball i la música va anar “in crescendo” s’hi van afegir els “palmeros”.

Tenia un desig intern de que allò no acabes mai.

La gitana va desaparèixer per entremig de les ombres tal i com havia aparegut. Abans que se’n anés l’encant, una veu ronca i càlida d’un “cantaor” va encetar una tonada plena de tristesa i passió.

No sé quan va durar tot plegat, però el que sí sé és amb la intensitat amb què ho vaig viure.

A l’acabar l’espectacle la gent va anar desfilant. Jo vaig ser dels últims. Em resistia a marxar, intentant immortalitzar aquells moments de plenitud. Ara la sala ja era buida, com buida també era la cadira on fins fa uns moments seia aquella veu trencada i cansada potser pel pas dels anys..

Al sortir em vaig adonar de les peroles d’aram que adornaven les parets i reflectien les llums dels fanals aconseguint una atmosfera acollidora.

Per un espai de temps crec que amb l’ajuda de les “zambras” vaig connectar amb la força de la raça gitana i les seves arrels.

Maria Assumpció Piquer, octubre 2010

El meu home arriba del camp amb el seu ruquet. Ha passat molta calor, com tots els pagesos. El gos l’espera, remenant la cua. Jo estic d’esquena, pensativa. No li faig cap mena de rebuda. Quan entri, no gosaré ni mirar-lo. I ell endevinarà fàcilment la raó, veient el coixí del nostre llit a terra, darrera meu. Em trobo captiva entre el dubte i la incertesa...
El fum de l’encens m’ajudarà a recordar el que ha passat avui:
El pintor estranger ha arribat quan ja havia sortit el sol i el Taro era al seu hort d’arbres fruiters, collint mangos com cada matí, per evitar, ni que sigui una estona, la xafogor de la terra.
Paul, el visitant, duia un gran barret de palla, envoltat d’un mocador vermell que a vegades es posa al coll. Havíem quedat que passaria el dia aquí per pintar-me. M’ha fet estirar nua, com si dormís. Jo tancava els ulls i pensava en la seva cara d’home seductor, de faccions dures, tan diferent de la dels homes d’aquí.
Primer m’anava dibuixant i, de tant en tant, em tocava per canviar un xic la meva postura, segons com entrava la llum a la cambra. Començava a fer calor, però ell no es cansava de treballar en el seu quadre.
Jo, amb els ulls tancats, pensava en el que m’explicaven d’ell les dones del poble. Moltes també li havien fet de model i sentien que les considerava com fruites madures, dolces fruites tropicals que sempre s’acabava menjant...
No sabíem quina història l’havia dut a l’illa; no es feia gaire amb la gent de la colònia francesa. En el fons això no m’interessava massa. El que jo desitjava era que em fes l’amor i comprovar si era cert tot el que deien d’ell les meves amigues.
Al migdia he fet el dinar. Hem menjat a la galeria blava, a l’ombra de les gelosies que deixaven passar l’aire. Ha tret una ampolla de rom que duia a sobre. N’hem begut tots dos i, com que ens venia la son, m’ha demanat de fer la migdiada.
L’he acompanyat a la nostra cambra i li he ofert el llit, però ell m’ha tibat pel braç i m’ha dit que li fes companyia. No m’he fet pregar gaire, la veritat. Sota la mosquitera han passat moltes coses. Un cop sadollats, m’he ben adormit.
En despertar-me he vist que havia marxat, però que s’havia deixat el barret a terra, mentre em pintava. Llavors he agafat el coixí, que encara porta la seva olor, i ja fa estona que estic aquí asseguda, mirant el seu barret i pensant si tornarà aviat a buscar-lo.

MM Morera
Manresa, 30 d’octubre, 2010

El cementiri blanc arran de mar ja no s’utilitzava i no era més que un lloc per visitar amb curiositat, de vegades recomanat a les guies turístiques de la població. Els morts feia anys que reposaven al nou cementiri, terra endins dalt d’un turó. Però l’àvia, la que la Mercè sempre va recordar com la seva àvia, encara que no ho fos per vincles de sang, era allà enterrada. A la Mercè li agradava de tant en tant romandre davant la tomba de la Dominique, aquella dona forta que un dia va arribar de França amb el pare i amb la seva filla. La mare de la Mercè, que havia desaparegut de la barca sota un temporal de pluja i de vent, i a la que ella no podia recordar perquè llavors només tenia un any, va ser substituïda per aquelles dues dones que arribaven de l’altra banda de la muntanya nevada que de vegades, els dies de tramuntana es retallava a l’horitzó sota la llum del sol com un gegant adormit. Van arribar un estiu. Ella era al pati de ca la tieta Màxima, jugant amb l’aigua del safareig quan primer va entrar el pare. La seva ombra, gran i de vegades amenaçadora per la nena, es projectava a les rajoles del terra. La Mercè va obrir els ulls i va veure a son pare després de molts mesos, perquè ell gairebé sempre era fora amb els seus negocis “d’allò del vi”, deia la tieta, per dir alguna cosa innocent ja que tot el poble sabia que es dedicava al contraban. Però a la Mercè, quan tornava de tant en tant, sempre li portava regals i l’agafava amb una embranzida fins a pujar-la a les seves amples espatlles. “Ara tindrem una casa per a nosaltres”, li digué i se l’emportà per sempre més del pati de la tieta, aquell pati que feia olor de sabó i de gessamí. Sense dir res, la Mercè, la nena de sis anys, es va trobar dins d’una casa propera a la plaja, que tenia la façana pintada de color groc. Però la casa no era buida. Dues dones van sortir a rebre’ls a la eixida, una dona gran de cabells blancs recollits en una trossa i amb un gran somriure dins d’un rostre rosat, i una altra de més jove, però que a la nena li va semblar més envellida, com si hagués patit alguna malaltia que l’havia deixat pàl-lida i esprimatxada. Aquesta dona no somreia i es deia Ivette, s’havia casat amb el seu pare i seria la seva nova mare.

Mentre la Mercè caminava pels passadissos silents del cementiri marí recordant el rostre sempre somrient de l’àvia Dominique, feia esforços per recordar la cara de la que durant uns anys va ser, o va pretendre ser una mare que no era ni seria mai. Potser per això no la recordava, no podia recordar cap mare que li fes petons, que li acaronés els rínxols foscos que li davallaven sempre indomables pel front. Només podia recordar la Dominique. Perquè va ser ella qui va estar al seu costat després que la Ivette patís un accident a la barca del pare que li va costar la vida. Anys després l’àvia li va dir que allò havia estat un suïcidi, que la seva filla no havia pogut resistir la vida tan dura que portava al costat del seu pare i s’havia llençat al mar.

La Mercè va netejar la pols de la làpida que amagava tots els drames de la seva vida. El cos de la Ivette, com anys abans el de la seva pròpia mare, mai no havia estat retornat pel mar. Cap de les dues no va tenir làpida sinó una tomba d’algues i de corall. El que no va saber mai la Mercè és que darrere aquella única làpida s’amagava el secret que la Dominique va acabar descobrint i que la va portar a no deixar mai desprotegida aquella nena, “ma petite”, com li deia, perquè era la filla d’un assassí.

Mª Carme Martín

Quan anava al Seminari ens van donar uns Exercicis basats en les cartes de Sant Pau. Aquesta frase em va estremir: « El salari del pecat és la mort ». Jo intentava acomplir tot allò que ens proposaven els directors espirituals; degut a la nostra “vulnerable edat”, l’adolescència i després la joventut, gairebé sempre es basava en fer-nos prometre que no cauríem en els pecats de la carn. La castedat era el nostre més gran escull per arribar al sacerdoci. La pobresa i l’obediència se’ns suposaven, una per necessitat (eren temps de postguerra i, per tant, de gana) i l’altra per por o respecte als nostres mestres, que no miraven prim a l’hora de donar un bon clatellot als que es mostraven una mica rebels, ni que fos com el pobre Oliver Twist de Dickens, que va gosar demanar “una mica més de sopa”... Malgrat això, l’agulló del sexe em feia patir a les nits, sol al meu llit. Sentint sempre la frase dins el meu cap: “Stipendium peccati mors est”, m’adormia tremolant de por a morir en pecat.
Quan em van ordenar tenia vint-i-cinc anys. De seguida em van nomenar vicari d’una parròquia de poble. Allà, la meva més gran tortura era haver d’escoltar les confessions innocents dels nens de la catequesi. A les nenes també les confessava, però a través d’una finestreta amb reixa. Però els nens els tenia davant meu, amb les seves cares angelicals, explicant-me les seves petites faltes. Jo em delia per acariciar-los, per fer-los veure que Déu els estimava i que no havien de tenir por de res. El moment pitjor era quan algun dels grans venia a acusar-se d’un pecat més greu, el plaer solitari... Jo l’absolia, però no podia deixar de pensar en aquell noiet, sol al seu llit... Això em provocava tentacions que no sabia com apaivagar, si no era fent el mateix. La diferència és que jo tenia aquella frase esfereïdora de Sant Pau gravada al cervell...
Al cap d’uns anys vaig anar a fer de rector d’un poble més gran. Allà m’encarregava de la coral dels escolans, ja que tenia coneixements de música i m’agradava molt sentir aquelles veus blanques acompanyant-me a la Missa. Un dels escolans era especialment atent amb mi, afectuós fins i tot, em seguia per tot arreu i em tenia pel seu mestre i model. Fins i tot em va confessar que de gran volia ser capellà com jo. Sols dalt del campanar ens dedicàvem a parlar de moltes coses. Vaig començar per passar-li la mà per l’espatlla. El Miquel es deixava fer, com si jo fos el seu pare. Després vam anar agafant més intimitat. Un dia va arribar allò que jo havia esperat tots aquells anys. Vaig fer-me’l meu totalment. Va fugir esgarrifat del que havia passat i no va tornar més a l’església. No ho va explicar a casa seva perquè jo li havia donat a entendre que era ell qui m’havia provocat... I vaig seguir fent la meva tasca com sempre, però amb un gran pes al cor.
Un dia em va tocar llegir l’Evangeli on Jesús deia: “Ai dels qui escandalitzin un d’aquests petits que creuen en mi! Més li valdria que li lliguessin al coll una pedra de molí i el llancessin al mar!” Vaig fer el meu sermó correctament, tal com manava la diada, però en acabar la Missa me’n vaig anar al pou que hi havia darrere la Rectoria. Vaig agafar una pedra on solia seure les nits d’estiu, buscant Déu darrere les estrelles, me la vaig lligar al coll amb una corda de l’estable vell i em vaig tirar al pou. Ningú no va saber perquè ho havia fet. Només el Miquel.

No oblidaré mai la primavera que vaig passar a Paris. No pas per la primavera esclatant en una ciutat farcida de jardins preciosos, ni per “l’amour”, que brillava per la seva absència, sinó per motius molt més escabrosos.

La ciutat vivia, quan vaig aterrar per anar a treballar tres mesos a la seva fantàstica Biblioteca Nacional, immersa en una paranoia col.lectiva. Un assassí en sèrie sembrava el terror als indrets més turístics de la ciutat. Triava les seves víctimes entre els ingenus turistes que visitaven els museus i els monuments preceptius guia en mà, els perseguia fins que els veia desaparèixer a la “toilette” i allà els degollava amb un arma esmolada que la policia encara no havia pogut identificar. Quan jo vaig arribar ja anava per la seva sisena víctima, un turista japonès que havia trobat la mort als lavabos del Louvre. Justament va ser aquest qui va donar una pista de l’aparença de l’ invisible assassí al fer-li una foto. Aquella foto mostrava per a sorpresa de la policia i dels mitjans de comunicació una dona jove i ben vestida, con la majoria de parisenques, sabates altes de taló, pantalons i jaqueta conjuntats, cabells negres pentinats amb mitja melena i serrell i amb una mena d’obridor de cartes en una mà. La policia va trobar la foto a la diminuta càmera digital del japonès i va pensar “ja la tenim”. Així que a la meva arribada tot París buscava a l’assassina del obridor de cartes.

No em vaig espantar. No anava disposada a espantar-me per res. Per a mi aquella feina de tres mesos caiguda del cel era una oportunitat d’oblidar la relació trencada que deixava enrere. Necessitava canviar d’aires i París era una ciutat que sempre m’havia fascinat. Viuria en un apartament prop de la biblioteca i tindria les tardes lliures per a dedicar-me a conèixer a fons aquella ciutat meravellosa. Però la cosa no va anar ben bé d’aquella manera.

Com que jo no volia perdre’m res d’aquella oportunitat irrepetible per culpa d’una pirada em vaig dedicar a fer turisme a les tardes. El cert és que les notícies s’havien estès fora de França i el turisme començava a notar l’efecte. Millor, pensava jo, no hauria de fer tantes cues. El temps acompanyava a les llargues passejades pels Jardins de Luxemburg o Les Tuilleries. Una tarda que amenaçava pluja vaig decidir anar a visitar El Panteó, un edifici civil on resten enterrades i convenientment glorificades les despulles d’importants personatges francesos, filòsofs i literats com Víctor Hugo. Després d’entretenir-me una estona contemplant el famós pèndul de Foucault demostrant el moviment de rotació de la Terra vaig anar als passadissos on segons la guia que m’havien donat a l’entrada, es trobaven les tombes més importants. El cert és que em vaig sentir anguniejada en trobar-me en aquella mena de laberint obscur que contenia les tombes i ja fos per això o per la deliciosa “soup d’oignon” que havia menjat per dinar, els meus budells van començar a fer saltirons estranys i que demanaven l’evacuació immediata d’alguna cosa. No tenia més remei que buscar la toilette. No em resultava fàcil orientar-me per aquells passadissos circulars. Va arribar un moment que no veia ningú a prop meu i va ser llavors quan vaig sentir unes passes al meu darrera. Algú caminava amb sabates de taló seguint el mateix camí que jo. Era algú a qui no podia veure, només sentir. Quan jo m’aturava les passes també ho feien i jo no podia anar gaire ràpid amb el mal de ventre que patia. Finalment vaig veure les figuretes que m’indicaven que la “toilette” era a prop. Vaig intentar córrer i vaig sentir com les passes també s’apressaven a la meva esquena. Havia d’arribar, havia d’arribar abans no fos massa tard, era el meu únic pensament. Un recargolament més fort que els altres em va fer oblidar les passes i tot el que no fos trobar el més aviat possible el maleït vàter. No vaig veure els homes que semblaven custodiar l’entrada, no em vaig adonar que em miraven i es feien signes silenciosos entre ells. Quan finalment m’hi vaig poder asseure a la tassa vaig deixar anar l’aire i tot el que tenia dins. Les veus de fora, els crits, els cops, em semblaven llunyans. Només vaig tornar a la realitat quan uns copets a la porta i una veu que cridava “mademoiselle” em van fer adonar que al meu voltant havia passat alguna cosa estranya. I havia passat una de molt grossa. Quan els policies amablement m’ho varen explicar em vaig desmaiar tontament. Vaig recuperar la consciència dins d’una ambulància. No tenia més que l’ensurt i una mica de descomposició intestinal. Però no era per menys. I és que jo era la propera víctima de l’assassina de l’obridor de cartes. Els policies camuflats que custodiaven els lavabos havien impedit que morís degollada mentre era al vàter. Des de llavors vaig tenir moltes complicacions intestinals cada vegada que provava de seure en un vàter de París.

Maig 2010
Xus

[Text en homenatge al gran mestre del misteri Arthur Conan Doyle]

L’Abo intentava posar ordre al seus pensaments sense massa èxit. Hi havia un buit que no aconseguia omplir, era l’espai de temps en què havia estat desmaiat. Sabia tot el què havia passat, pels veïns que ho havien presenciat i li ho havien explicat. Els estava molt agraït, es van portar molt bé. Es van cuidar d’avisar a l’Assamaia i no els van deixar mai sols.

L’intens dolor és el que li havia provocat el desmai. De fet, havia estat de sort, en tots sentits. No tothom sobreviu després d’ésser atropellat per un autobús i el fet d’estar inconscient li havia estalviat una bona dosi de patiment. També podia estar orgullós de la seva dona, l’Assamaia no l’havia deixat mai sol en aquell tràngol.
Ella, però, sempre havia confiat en la fortalesa de l’Abo. Tot i que en aquella sala d’espera de l’hospital, mentre esperava l’informe del metge, va estar a punt de perdre els nervis. La gent, apilotada, es queixava i rondinava. Per distreure’s va intentar escoltar alguna de les converses. Es veu que quan havia vingut el Papa Joan Pau II a posar la primera pedra a l’hospital, tots s’havien fet unes expectatives que mai s’havien complert.

- Senyora, el seu marit se’n sortirà, però li costarà aconseguir la total mobilitat. La recuperació serà llarga.

Pensant que tenia les cames destrossades, el resultat podia haver estat molt pitjor.

Ja en plena convalescència, assegut al llindar de la porta de la seva botiga i també de casa seva, que era just al costat, l’Abo mirava la gent que passava per aquell carrer, poc transitat. Mirava com es ponia el sol pel darrera del campanar de la basílica de la Mare de Déu de La Pau i es distreia veient passar alguns turistes despistats, dels molts, que passejaven per la veïna i concorreguda avinguda de Yamousoukro. Sort en tenia d’això, sempre havia aprofitat aquesta circumstància per poder-los vendre algun souvenir.

Ara, també podia gaudir de la companyia del petit Kolo, que llegia un conte assegut al graó del vestíbul de la botiga, al costat del seu pare.
De tant en tant veien passar els autobusos. En passaven forces, ja que la parada era ben a prop. Tot i que no li agradava pas gaire de veure’ls, perquè li recordaven el dia de l’accident.

Tot va passar tan ràpid... En Kolo jugava a pilota allà al carrer. L’Abo, des de dins la botiga, va veure la pilota un tros enllà i Kolo al darrera com un fuet. El va cridar per aturar-lo, però no va servir de res.
Kolo, quan va arribar a la pilota li va etzibar una puntada de peu, tan forta, que la va enviar a l’altre cantó de vorera. L’Abo va intentar atrapar-lo abans que creués l’avinguda, però no ho va aconseguir. Es va entrebancar i va caure tan llarg com era, en mig de l’ample calçada. Un taxi, ple de turistes, va poder esquivar-lo, però l’autobús que anava al darrera, el va agafar de ple.

Ara, només li calia temps per recuperar-se i paciència per suportar-ho.

Maria Assumpció Piquer Agost 2010

Em dic Fèlix, sóc un gat ros i m’estic en un pis d’un carrer estret, a Manresa. Em passo moltes hores enfilat al respatller del sofà del menjador, mirant per la finestra. La casa del davant també té el menjador i la cuina com al nostre pis, així que em distrec mirant què fan els veïns.
10 d’abril de 1977. He vist un gat blanc i negre que abans no hi era. Es veu que els seus amos estan de vacances a Madrid i l’han deixat a casa dels sogres. Demà tornaran, perquè han d’anar a treballar. Sembla que el nou gat hi està força bé, perquè l’home passa moltes hores fora i la dona sempre està avorrida; s’estira al sofà a veure la televisió i ell aprofita per pujar a dormir a la seva panxa, tova i calenta. Es veu que a ella li agrada, perquè l’acaricia i no el fa pas marxar.
Aquest matí, a les notícies, han dit que legalitzarien el Partit Comunista. No sé de què va això, però es veu que és una cosa molt grossa... Ja veig que a Madrid hi haurà celebracions. El gat nou té ganes d’anar cap a casa seva. M’ha explicat que allà, a la cuina, hi ha una cadernera que el distreu molt. Quan els amos no hi són salta i mira de cruspir-se-la, tot i que mai no ho aconsegueix...
Avui els veïns han anat a dinar a Fonollosa, on hi tenen una casa, i l’han deixat sol unes hores. El meu nou amic ha aprofitat per enfilar-se com jo al respatller del sofà i mirar per la finestra, que dóna al carrer. La veritat és que no corria ni una rata coixa... Només ens podíem observar l’un a l’altre: quin avorriment! Es veu que avui és Pasqua i tothom s’està a casa fent grans dinars i menjant un pastís que en diuen la Mona... no sé perquè. Jo no hi he vist mai cap mona al damunt!
Cap allà a les quatre els “amos vells” han tornat del poble, ben enfurismats per alguna discussió estúpida de les seves, que comencen per una tonteria i acaben amb l’home donant un cop de porta i marxant a algun bar amb els amics. Ella li ha dit cridant que també se n’aniria a casa d’una modista amiga seva, suposo que a explicar-li les penes... No els entenc pas, aquesta gent. Ho arreglen tot fora de casa, però entre ells no ho arreglen mai. Els meus amos s’asseuen junts al sofà, es fan quatre moixaines, jo em poso al seu costat, ben calentó, i tot s’ha acabat... És clar que aquests porten vint-i-cinc anys de casats i els meus només cinc. Qui sap si s’aguantaran tant!
Ara ve el tros incomprensible per a mi: quan l’home ha sortit per la porta, la dona, en comptes de marxar, se n’ha anat a la cuina i s’ha posat a escriure uns papers a la taula de fòrmica grisa que hi tenen. Ha deixat la tele engegada, potser per sentir alguna veu que li fes companyia. Després ha agafat el plat del menjar, el bol de l’aigua i la caixa de sorra del gat del seu fill i els ha portat al menjador. Ha agafat els tres coixins del sofà i se’ls ha endut cap a la cuina. Allà els ha posat a terra, davant del forn de la cuina de gas. Llavors ha anat al rebost, on guarden els diaris vells, i n’ha doblegat uns quants fins que han quedat com bastons plans.
Ha tancat el menjador i ha posat els diaris ben entatxonats sota la porta de vidre. He vist que entrava a la cuina i feia el mateix. El meu company ha miolat una mica perquè no es volia tornar a quedat sol, però com que no l’ha obert, ha tornat a pujar al respatller del sofà, que ara no tenia coixins, i s’ha dedicat a mirar el carrer, que s’anava animant. Eren les sis i la gent ja tornava cap a casa, ben tips i amb ganes de veure la televisió. Potser alguns s’endormiscarien, però els altres volien saber si hi havia algun daltabaix a la capital o si les coses anaven de festa popular... Al mateix temps ell anava escoltant què passava a la cuina, per si hi havia indicis de que la dona fes el sopar, però res. Silenci.
Quan ja feia estona que era fosc he pensat: ara arribarà l’home i no hi haurà res per sopar. Ja la tindrem muntada! També se m’ha acudit que potser estaven massa tips del dinar de Pasqua per voler menjar res més. A l’hora de les notícies, per la televisió es veia gent que saltava i ballava, que bevien cava pels carrers de Madrid i Barcelona. Sí que estaven contents... Però en aquella casa tot era buidor. Al final m’he adormit amb el soroll de la tele i dels cotxes del carrer.
Al cap de molta estona he sentit la clau de la porta del pis del davant. L’home ha cridat: “Nena, què és aquesta pudor de gas?”. Ha anat cap al seu dormitori i es veu que no l’ha trobada. Ha anat a la cuina i allà l’ha vista, estirada sobre els coixins del sofà, i amb tots els fogons i el forn traient gas. Corrents ha obert les finestres de tota la casa. Ha trucat l’ambulància: “Em sembla que encara és calenta. No crec pas que sigui morta”... Però era ben morta. Ell plorava de ràbia. He sentit el soroll de l’ambulància que arribava i, pel meu observatori de la finestra, he vist com la treien de l’entrada i la ficaven dins. Pobra dona; s’estimava el gat del seu fill i li ha volgut salvar la vida. L’home només feia que preguntar amb els ulls al meu company: “Què has vist, què ha passat?”. Però ell callava.

MM Morera. Agost de 2010

Hi havia una finestra, o potser no ho era. Només un enorme llenç pintat de la ciutat vessada als peus de l’edifici alt. Pintura immòbil on la llum canviava amb les hores del rellotge, on la vida, si és que era viva, s’amagava als seus plecs de teulades desiguals. Era un mar de teulades i de terrats amb un bosc d’antenes. I, de tant en tant, un edifici singular que sobresortia, que coneixia. Punts de referència per trobar el que era la meva llar dins de la ciutat ondulada.
En aquella sala, sala polivalent, on es menjava i es mirava la televisió, on rebíem les visites a les hores estipulades, i passàvem les hores inacabables dins la rutina d’uns dies clònics, sempre feia fred. Era juliol, la primera quinzena, però jo només recordo el fred, sobretot quan, en despertar-me al matí, acudia a buscar l’aigua fresca a la màquina d’ ósmosi per apaigavar la set que em produïa la medicació, ja que no podíem tenir ampolles d’aigua a les habitacions. Llavors, si em deixaven, perquè a aquelles hores sempre fregaven, m’apropava als vidres per on entrava la claror i mirava a través de les reixes del darrere, la ciutat del matí mentre l’aigua em refrescava la gola i els braços se m’esborronaven. Mirava la ciutat dibuixant amb la ment el camí cap a casa, aquella casa llunyana, enyorada. Després m’apropava a l’estància annexa, aquella gàbia de vidre i metall que també mirava a la ciutat però per la que entrava la temperatura real de l’exterior. Era allà on es reunien els fumadors matiners, els que seien al sol i amb poques paraules s’explicaven les hores de son.
Cap finestra no es podia obrir en aquell món que començava darrera una porta blindada. Un passadís d’habitacions i al fons la sala dels grans i falsos finestrals. Al seu voltant s’obrien despatxos on cada dia passàvem revista desitjant o tement la llibertat de fora. Perquè aquella gàbia on habitàvem totes aquelles ànimes festes bocins, no només ens mantenia tancats sinó també protegits. Molts érem allà perquè el món de fora ens feia massa mal i ens calia aïllar-nos.
Malgrat tot jo mirava la finestra amb ànsia, amb l’ànsia de travessar-la i de fer el camí cap a casa. Aquell pensament em donava forces, havia de fer el possible per sortir, per tornar a ser en aquell lloc que només podia imaginar. Per això, a les hores dels àpats quan ens cridaven pel nom i ens donaven la safata amb el menjar que ens corresponia, jo sempre procurava seure de cara a la finestra mirant cap allà on jo creia que era casa meva, com si així pogués conjurar els fantasmes que em retenien en aquella unitat quatre de l’hospital. La unitat de psiquiatria on vaig passar setze dies de juliol. La finestra finalment es va convertir en un quadre que cobrava vida quan vaig poder sortir i recórrer el camí cap a la lucidesa.

Mª Carme Martín

Bona tarda companyes,

Us vull recordar que la propera cita de lletresdedona serà el 25 de setembre i que tenim molts deures:
- La proposta de la Ma. Jesús de reinterpretació d’un text. (99 maneres diferents de dir les coses)
- Un escrit amb títol “La finestra indiscreta”
- I us proposo que llegim el llibre escollit per la tertúlia.

Des del PIAD, han comentat que la tertúlia literària serà el dissabte 2 d'octubre, de les 11,30 a les 13,30 hores a confirmar el lloc (és molt probable que sigui al SIAD al Mercat Puigmercadal).

La tertúlia es basarà en la lectura d'un llibre, que haurem de portar llegit el dia 2 d’octubre per poder fer el comentari, l’escollit és:
- L’estranya desaparició d’Esme Lennox, Maggie O’ Farrell (català i castellà)

La Conxita baixava tots els matins els tretze esglaons per anar al col.legi. A la planta baixa ja l’esperava cada dia el Mariano, el nen una mica més gran que ella per anar plegats. Així la iaia, a qui ja flaquejaven les cames no havia d’acompanyar la nena. A ells dos els feia una mica de vergonya, aquella vergonya que es té quan som petits i nens i nenes són dos móns separats. Però amb els anys es van fer amics.

Quan ja no anaven a l’escola, quan el Mariano ja treballava com a aprenent de fuster i la Conxita s’havia convertit en una pubilla bonica i eixerida, el Mariano també l’esperava amagat darrere el portal per veure-li les cames llargues i blanques i el bust impossible d’amagar sota els jerseis ajustats de coll alt que vestia llavors la noia. I ella feia veure que no sabia que el Mariano l’espiava, però com que ho sabia baixava els esglaons amb parsimònia mentre fingia arreglar-se el pentinat. Només es saludaven si es veien, però els nens que s’explicaven coses ja havien desaparegut dels seus cors.

Quan la Conxita va baixar els tretze esglaons per casar-se i marxar a viure amb aquell home bru i alt, el Mariano estava allí, dret i seriós, amb els altres veïns i veïnes de l’escala per contemplar el vestit blanc i el vel de tul de la núvia. Els ulls del Mariano no podien deixar de mirar aquella noia bonica com un àngel que ja no seria seva. I la Conxita, quan baixava els tretze esglaons agafada del braç del seu pare, cofoia i feliç de casar-se amb el Tomeu, el meravellós fill de l’amo de la carnisseria del poble, que s’havia fixat en ella, va buscar els ulls del Mariano per mirar-los desafiant, mentre ell, apartava la vista i es ficava a casa seva.

El Mariano se’n va anar a servir la pàtria i la Conxita tornava poc a la casa dels seus pares, enfeinada a la carnisseria dels sogres i les dues criatures que aviat van arribar, una darrere l’altra. Però un dia, quan el Mariano ja havia tornar i seguia treballant a la fusteria i vivint amb la seva mare al mateix pis de la planta baixa, va sentir plors a l’escala i veus que cridaven. I la mare li va explicar que ja hi tornaven a ser, que la nena de la Remei, fugia un altre cop del marit que l’estovava i ell la venia a cercar per fer-la tornar a casa. I el Mariano no va dir res però va sentir com la ràbia li bullia dintre. Allò es va repetir molts cops. La Conxita marxava de casa amb les nenes quan el Tomeu la pegava després d’emborratxar-se al bar del Tònio, però ell tornava a buscar-les, demanava perdó i marxaven tots plegats al pis de sobre la carnisseria.

Varen passar els anys i el Mariano es va quedar sol, la mare va morir i ell no va trobar cap noia amb la que volgués casar-se. Va seguir vivint en aquell pis humit que va reformar una mica mentre la majoria de veïns marxaven a viure als pisos nous amb bany i calefacció que havien construït al poble. Al pis de dalt continuava vivint la Remei, també vídua.

De vegades el Mariano trobava la Conxita quan ella anava a veure sa mare. Ella li demanava si la veia bé a la dona que no volia marxar del pis per anar a viure amb la filla i el gendre. Ell li deia que es quedés tranquil.la que ell estaria al cas per ajudar-la o per si li passava alguna cosa. I de mica en mica, aquelles xerrades a peu d’escala es van anar fent més freqüents i més llargues. El Mariano veia com la bellesa de la joventut havia fugit ràpid de la cara i dels ulls de la Conxita. I ella es veia reflectida en els ulls d’ell i sentia una mena d’enyor d’alguna cosa que mai no havia conegut.

I un dia va arribar el desastre. Tot el poble anava ple. El noi de la carnisseria, el Tomeu havia fugit amb una dependenta jove i tots els diners que havia pogut arreplegar. El pare, gran i malalt tingué un infart de l’esglai i es va morir (la mare ja era morta feia anys). I la Conxita va agafar les nenes que ja eren adolescents i se’n va anar al pis de la mare per no sortir més.

La Conxita tancada al pis amb la seva mare que ja repapiejava i no caminava, es va negar a sortir al carrer. Les filles compraven el que calia, el Mariano les sentia que pujaven i baixaven els tretze esglaons, però ja no va tornar a veure la Conxita. Ni quan la Remei es va morir uns quants anys més tard i el Mariano veia com baixaven el taüt per aquella escala estreta i dreta, va baixar la Conxita. No va tornar a baixar fins l’últim dia.

Quan les filles van marxar per treballar i estudiar fora i la Conxita es va quedar sola, eren les veïnes de dalt les que li portaven el que necessitava, les que avisaven al metge si es posava malalta. El Mariano mai no va gosar pujar per demanar-li si necessitava ajuda.

I es van fer grans, sols i tristos, mentre el temps fugia sense aturador. Fins que un dia el Mariano va veure com una ambulància s’aturava davant del portal i les filles de la Conxita baixaven per parlar amb els homes. I quan ell, recolzat al seu bastó i amb els ulls entelats per les cataractes els va demanar si li passava alguna cosa a la mare, li respongueren que se l’emportaven a la residència de les germanetes dels pobres. I per darrere vegada el Mariano i la Conxita es van tornar a mirar els ulls quan la van baixar per l’escala i la van seure en una cadira de rodes. Malgrat tot es van reconèixer. Tants anys vivint a tretze esglaons l’un de l’altre sense veure’s.

La Conxita va dir als homes que s’esperessin un moment. El Mariano es va apropar a la cadira i li va agafar les mans. Tots dos tremolaven mentre les seves mans eixutes i castigades pels anys s’acariciaven. L’home va sanglotar “Déu meu, Conxita. Per què...”. I ella va entendre perfectament aquella pregunta sense paraules. I va respondre. Tenia la resposta a punt des de feia molt temps. “Mai no vas pujar aquests maleïts tretze esglaons”.


Carme Martín

Sóc la Mercè. Tinc dinou anys. Visc al número quatre de la travessia Sant Fruitós. Ara li han canviat el nom i es diu carrer Sunyol. Fa un any que em vaig casar amb el Nasi. Encara no tenim fills i vivim amb els sogres. Jo treballo a la fàbrica de Cal Vinyes. Ell és fuster. Ara ha començat la guerra i el meu sogre ha dit al seu fill que si no hi va voluntari, no és home… Ell no en té cap ganes, però al seu pare li diuen “El Ràbia”. És de la FAI. Què pot fer? M’ha deixat sola amb els vells. Cada cop que pot s’escapa per veure’m. El veí del costat, l’Indalecio,no fa més que dir-li: “Vaya, en plena batalla del Ebro y te dan permiso?”. No les tenim totes… Cada cop que ens veu aquell “patriota de sofà”, el Nasi torna al front.

El meu nom és Lluïsa. Tinc vint-i-quatre anys. Visc al número sis, amb el meu marit, l’Indalecio, i la nostra filla de cinc anys, la Marilú. Al pis de baix hi tinc els pares i els germans. Ens ajuden molt. Jo pateixo pel meu home: és professor però es dedica a fer discursos per la ràdio i a publicar manifestos polítics als diaris de Manresa. Pocs el poden veure. Diuen que és d’aquells d’”Aixequem-nos i aneu-hi!”… Ell, pels seus càrrecs polítics, no ha d’anar a la guerra. Però hi fa anar als altres amb les seves enceses paraules. Fins i tot al meu germà Jaume l’ha convençut de fer de camioner per a les tropes. No sé pas com acabarà tot…

Em dic Agnès. Tinc vint-i-dos anys. Visc al número vuit, amb el meu home, el nostre nen de mesos i els sogres. L’Eudald i el seu pare treballen al camp, fent verdura. Jo la venc a la plaça. Al cap d’un any de començar la guerra van cridar la lleva del meu home. Ell ho va provar tot per no haver-hi d’anar, però finalment el van embarcar en un tren cap a Reus. En una parada pel camí va baixar per l’altra banda del vagó i va pujar a un tren que tornava cap a Manresa. Es va anar a amagar a la barraca que tenen a l’hort. Al cap d’uns dies es va presentar a casa, quan ja era ben fosc. Li vam arreglar un amagatall als baixos, amb una trapa des del menjador, per on podia pujar i baixar ràpidament, si trucava algú. S’hi va estar dos anys!

El principal perill que ens amenaçava era que la filla de la Lluïsa i l’Indalecio, aquell comissari intransigent, estava encapritxada del nostre Peret, que ja començava a caminar, i contínuament venia a casa a jugar amb el seu “bebè”… Sabent que, si el veí s’assabentava de la deserció del meu home, era la seva mort segura, havíem d’evitar que el nen digués “papa” de totes les maneres. Ell, pobre infant, sabia que de la trapa del menjador en sortia cada dia un home a les hores dels àpats. Però li vam explicar que era “la cuca”. Així, quan venia la Marilú, si se li acudia ensenyar-li el forat de l’amagatall, li deia “aquí hi ha la cuca”… Sort que l’altra innocent es pensava que aquell forat tapat amb una portella de fusta era un magatzem de blat de moro i que li dèiem això al nen perquè tingués por d’obrir la trapa i caure-hi.

Ja s’ha acabat la guerra: el Nasi ha tornat a fer de fuster després de passar dos anys en diversos camps de concentració “nacionals”. El Jaume, germà de la Lluïsa, va estar nou mesos al ”Campo de Prisioneros y Presentados” de Màlaga, fent també de camioner, ara per a un altre exèrcit. A l’Eudald el van tancar un mes a la Universitat de Cervera, tot i haver estat amagat per no lluitar, fins que vam aconseguir avals perquè tornés cap a casa....

I l’Indalecio? Va marxar cap als Pirineus al gener, amb un cotxe requisat i uns quants “camarades”. Però la Lluïsa i la nena ho van haver de fer a peu, amb el fred del febrer... Després de moltes peripècies es van trobar a París, i m’han dit que ara són a la República Dominicana, amb un bon endoll del “Ministerio de Educación” d’aquell país. N’hi ha que sempre tenen sort!

MM Morera, juny 2010

Aquest dissabte ens reunirem, desprès de diverses propostes com el tretze o la novela negra, aquesta vegada hem deixat la llibertat de creació sense cap proposta específica. Us animem a anar pensant en la propera.

Bona creació, bona conversa i bona companyia.

Fins dissabte.

Benvingudes,

Aquest blog està dedicat a totes les dones escriptores que amb la seva veu i les seves paraules omplen pàgines i pàgines de moments, records i sentiments.
Som un petit grup, amb molta il·lusió, que ens reunim un cop al mes per compartir lletres, paraules i cafè.

Una abraçada a totes vosaltres,

Lletres de dones.

Benvinguts a l'entrada número u d'aquest blog.