Lletres de Dona

Hi havia una finestra, o potser no ho era. Només un enorme llenç pintat de la ciutat vessada als peus de l’edifici alt. Pintura immòbil on la llum canviava amb les hores del rellotge, on la vida, si és que era viva, s’amagava als seus plecs de teulades desiguals. Era un mar de teulades i de terrats amb un bosc d’antenes. I, de tant en tant, un edifici singular que sobresortia, que coneixia. Punts de referència per trobar el que era la meva llar dins de la ciutat ondulada.
En aquella sala, sala polivalent, on es menjava i es mirava la televisió, on rebíem les visites a les hores estipulades, i passàvem les hores inacabables dins la rutina d’uns dies clònics, sempre feia fred. Era juliol, la primera quinzena, però jo només recordo el fred, sobretot quan, en despertar-me al matí, acudia a buscar l’aigua fresca a la màquina d’ ósmosi per apaigavar la set que em produïa la medicació, ja que no podíem tenir ampolles d’aigua a les habitacions. Llavors, si em deixaven, perquè a aquelles hores sempre fregaven, m’apropava als vidres per on entrava la claror i mirava a través de les reixes del darrere, la ciutat del matí mentre l’aigua em refrescava la gola i els braços se m’esborronaven. Mirava la ciutat dibuixant amb la ment el camí cap a casa, aquella casa llunyana, enyorada. Després m’apropava a l’estància annexa, aquella gàbia de vidre i metall que també mirava a la ciutat però per la que entrava la temperatura real de l’exterior. Era allà on es reunien els fumadors matiners, els que seien al sol i amb poques paraules s’explicaven les hores de son.
Cap finestra no es podia obrir en aquell món que començava darrera una porta blindada. Un passadís d’habitacions i al fons la sala dels grans i falsos finestrals. Al seu voltant s’obrien despatxos on cada dia passàvem revista desitjant o tement la llibertat de fora. Perquè aquella gàbia on habitàvem totes aquelles ànimes festes bocins, no només ens mantenia tancats sinó també protegits. Molts érem allà perquè el món de fora ens feia massa mal i ens calia aïllar-nos.
Malgrat tot jo mirava la finestra amb ànsia, amb l’ànsia de travessar-la i de fer el camí cap a casa. Aquell pensament em donava forces, havia de fer el possible per sortir, per tornar a ser en aquell lloc que només podia imaginar. Per això, a les hores dels àpats quan ens cridaven pel nom i ens donaven la safata amb el menjar que ens corresponia, jo sempre procurava seure de cara a la finestra mirant cap allà on jo creia que era casa meva, com si així pogués conjurar els fantasmes que em retenien en aquella unitat quatre de l’hospital. La unitat de psiquiatria on vaig passar setze dies de juliol. La finestra finalment es va convertir en un quadre que cobrava vida quan vaig poder sortir i recórrer el camí cap a la lucidesa.

Mª Carme Martín