Lletres de Dona

Em dic Fèlix, sóc un gat ros i m’estic en un pis d’un carrer estret, a Manresa. Em passo moltes hores enfilat al respatller del sofà del menjador, mirant per la finestra. La casa del davant també té el menjador i la cuina com al nostre pis, així que em distrec mirant què fan els veïns.
10 d’abril de 1977. He vist un gat blanc i negre que abans no hi era. Es veu que els seus amos estan de vacances a Madrid i l’han deixat a casa dels sogres. Demà tornaran, perquè han d’anar a treballar. Sembla que el nou gat hi està força bé, perquè l’home passa moltes hores fora i la dona sempre està avorrida; s’estira al sofà a veure la televisió i ell aprofita per pujar a dormir a la seva panxa, tova i calenta. Es veu que a ella li agrada, perquè l’acaricia i no el fa pas marxar.
Aquest matí, a les notícies, han dit que legalitzarien el Partit Comunista. No sé de què va això, però es veu que és una cosa molt grossa... Ja veig que a Madrid hi haurà celebracions. El gat nou té ganes d’anar cap a casa seva. M’ha explicat que allà, a la cuina, hi ha una cadernera que el distreu molt. Quan els amos no hi són salta i mira de cruspir-se-la, tot i que mai no ho aconsegueix...
Avui els veïns han anat a dinar a Fonollosa, on hi tenen una casa, i l’han deixat sol unes hores. El meu nou amic ha aprofitat per enfilar-se com jo al respatller del sofà i mirar per la finestra, que dóna al carrer. La veritat és que no corria ni una rata coixa... Només ens podíem observar l’un a l’altre: quin avorriment! Es veu que avui és Pasqua i tothom s’està a casa fent grans dinars i menjant un pastís que en diuen la Mona... no sé perquè. Jo no hi he vist mai cap mona al damunt!
Cap allà a les quatre els “amos vells” han tornat del poble, ben enfurismats per alguna discussió estúpida de les seves, que comencen per una tonteria i acaben amb l’home donant un cop de porta i marxant a algun bar amb els amics. Ella li ha dit cridant que també se n’aniria a casa d’una modista amiga seva, suposo que a explicar-li les penes... No els entenc pas, aquesta gent. Ho arreglen tot fora de casa, però entre ells no ho arreglen mai. Els meus amos s’asseuen junts al sofà, es fan quatre moixaines, jo em poso al seu costat, ben calentó, i tot s’ha acabat... És clar que aquests porten vint-i-cinc anys de casats i els meus només cinc. Qui sap si s’aguantaran tant!
Ara ve el tros incomprensible per a mi: quan l’home ha sortit per la porta, la dona, en comptes de marxar, se n’ha anat a la cuina i s’ha posat a escriure uns papers a la taula de fòrmica grisa que hi tenen. Ha deixat la tele engegada, potser per sentir alguna veu que li fes companyia. Després ha agafat el plat del menjar, el bol de l’aigua i la caixa de sorra del gat del seu fill i els ha portat al menjador. Ha agafat els tres coixins del sofà i se’ls ha endut cap a la cuina. Allà els ha posat a terra, davant del forn de la cuina de gas. Llavors ha anat al rebost, on guarden els diaris vells, i n’ha doblegat uns quants fins que han quedat com bastons plans.
Ha tancat el menjador i ha posat els diaris ben entatxonats sota la porta de vidre. He vist que entrava a la cuina i feia el mateix. El meu company ha miolat una mica perquè no es volia tornar a quedat sol, però com que no l’ha obert, ha tornat a pujar al respatller del sofà, que ara no tenia coixins, i s’ha dedicat a mirar el carrer, que s’anava animant. Eren les sis i la gent ja tornava cap a casa, ben tips i amb ganes de veure la televisió. Potser alguns s’endormiscarien, però els altres volien saber si hi havia algun daltabaix a la capital o si les coses anaven de festa popular... Al mateix temps ell anava escoltant què passava a la cuina, per si hi havia indicis de que la dona fes el sopar, però res. Silenci.
Quan ja feia estona que era fosc he pensat: ara arribarà l’home i no hi haurà res per sopar. Ja la tindrem muntada! També se m’ha acudit que potser estaven massa tips del dinar de Pasqua per voler menjar res més. A l’hora de les notícies, per la televisió es veia gent que saltava i ballava, que bevien cava pels carrers de Madrid i Barcelona. Sí que estaven contents... Però en aquella casa tot era buidor. Al final m’he adormit amb el soroll de la tele i dels cotxes del carrer.
Al cap de molta estona he sentit la clau de la porta del pis del davant. L’home ha cridat: “Nena, què és aquesta pudor de gas?”. Ha anat cap al seu dormitori i es veu que no l’ha trobada. Ha anat a la cuina i allà l’ha vista, estirada sobre els coixins del sofà, i amb tots els fogons i el forn traient gas. Corrents ha obert les finestres de tota la casa. Ha trucat l’ambulància: “Em sembla que encara és calenta. No crec pas que sigui morta”... Però era ben morta. Ell plorava de ràbia. He sentit el soroll de l’ambulància que arribava i, pel meu observatori de la finestra, he vist com la treien de l’entrada i la ficaven dins. Pobra dona; s’estimava el gat del seu fill i li ha volgut salvar la vida. L’home només feia que preguntar amb els ulls al meu company: “Què has vist, què ha passat?”. Però ell callava.

MM Morera. Agost de 2010