Lletres de Dona

L’Abo intentava posar ordre al seus pensaments sense massa èxit. Hi havia un buit que no aconseguia omplir, era l’espai de temps en què havia estat desmaiat. Sabia tot el què havia passat, pels veïns que ho havien presenciat i li ho havien explicat. Els estava molt agraït, es van portar molt bé. Es van cuidar d’avisar a l’Assamaia i no els van deixar mai sols.

L’intens dolor és el que li havia provocat el desmai. De fet, havia estat de sort, en tots sentits. No tothom sobreviu després d’ésser atropellat per un autobús i el fet d’estar inconscient li havia estalviat una bona dosi de patiment. També podia estar orgullós de la seva dona, l’Assamaia no l’havia deixat mai sol en aquell tràngol.
Ella, però, sempre havia confiat en la fortalesa de l’Abo. Tot i que en aquella sala d’espera de l’hospital, mentre esperava l’informe del metge, va estar a punt de perdre els nervis. La gent, apilotada, es queixava i rondinava. Per distreure’s va intentar escoltar alguna de les converses. Es veu que quan havia vingut el Papa Joan Pau II a posar la primera pedra a l’hospital, tots s’havien fet unes expectatives que mai s’havien complert.

- Senyora, el seu marit se’n sortirà, però li costarà aconseguir la total mobilitat. La recuperació serà llarga.

Pensant que tenia les cames destrossades, el resultat podia haver estat molt pitjor.

Ja en plena convalescència, assegut al llindar de la porta de la seva botiga i també de casa seva, que era just al costat, l’Abo mirava la gent que passava per aquell carrer, poc transitat. Mirava com es ponia el sol pel darrera del campanar de la basílica de la Mare de Déu de La Pau i es distreia veient passar alguns turistes despistats, dels molts, que passejaven per la veïna i concorreguda avinguda de Yamousoukro. Sort en tenia d’això, sempre havia aprofitat aquesta circumstància per poder-los vendre algun souvenir.

Ara, també podia gaudir de la companyia del petit Kolo, que llegia un conte assegut al graó del vestíbul de la botiga, al costat del seu pare.
De tant en tant veien passar els autobusos. En passaven forces, ja que la parada era ben a prop. Tot i que no li agradava pas gaire de veure’ls, perquè li recordaven el dia de l’accident.

Tot va passar tan ràpid... En Kolo jugava a pilota allà al carrer. L’Abo, des de dins la botiga, va veure la pilota un tros enllà i Kolo al darrera com un fuet. El va cridar per aturar-lo, però no va servir de res.
Kolo, quan va arribar a la pilota li va etzibar una puntada de peu, tan forta, que la va enviar a l’altre cantó de vorera. L’Abo va intentar atrapar-lo abans que creués l’avinguda, però no ho va aconseguir. Es va entrebancar i va caure tan llarg com era, en mig de l’ample calçada. Un taxi, ple de turistes, va poder esquivar-lo, però l’autobús que anava al darrera, el va agafar de ple.

Ara, només li calia temps per recuperar-se i paciència per suportar-ho.

Maria Assumpció Piquer Agost 2010