Lletres de Dona

No oblidaré mai la primavera que vaig passar a Paris. No pas per la primavera esclatant en una ciutat farcida de jardins preciosos, ni per “l’amour”, que brillava per la seva absència, sinó per motius molt més escabrosos.

La ciutat vivia, quan vaig aterrar per anar a treballar tres mesos a la seva fantàstica Biblioteca Nacional, immersa en una paranoia col.lectiva. Un assassí en sèrie sembrava el terror als indrets més turístics de la ciutat. Triava les seves víctimes entre els ingenus turistes que visitaven els museus i els monuments preceptius guia en mà, els perseguia fins que els veia desaparèixer a la “toilette” i allà els degollava amb un arma esmolada que la policia encara no havia pogut identificar. Quan jo vaig arribar ja anava per la seva sisena víctima, un turista japonès que havia trobat la mort als lavabos del Louvre. Justament va ser aquest qui va donar una pista de l’aparença de l’ invisible assassí al fer-li una foto. Aquella foto mostrava per a sorpresa de la policia i dels mitjans de comunicació una dona jove i ben vestida, con la majoria de parisenques, sabates altes de taló, pantalons i jaqueta conjuntats, cabells negres pentinats amb mitja melena i serrell i amb una mena d’obridor de cartes en una mà. La policia va trobar la foto a la diminuta càmera digital del japonès i va pensar “ja la tenim”. Així que a la meva arribada tot París buscava a l’assassina del obridor de cartes.

No em vaig espantar. No anava disposada a espantar-me per res. Per a mi aquella feina de tres mesos caiguda del cel era una oportunitat d’oblidar la relació trencada que deixava enrere. Necessitava canviar d’aires i París era una ciutat que sempre m’havia fascinat. Viuria en un apartament prop de la biblioteca i tindria les tardes lliures per a dedicar-me a conèixer a fons aquella ciutat meravellosa. Però la cosa no va anar ben bé d’aquella manera.

Com que jo no volia perdre’m res d’aquella oportunitat irrepetible per culpa d’una pirada em vaig dedicar a fer turisme a les tardes. El cert és que les notícies s’havien estès fora de França i el turisme començava a notar l’efecte. Millor, pensava jo, no hauria de fer tantes cues. El temps acompanyava a les llargues passejades pels Jardins de Luxemburg o Les Tuilleries. Una tarda que amenaçava pluja vaig decidir anar a visitar El Panteó, un edifici civil on resten enterrades i convenientment glorificades les despulles d’importants personatges francesos, filòsofs i literats com Víctor Hugo. Després d’entretenir-me una estona contemplant el famós pèndul de Foucault demostrant el moviment de rotació de la Terra vaig anar als passadissos on segons la guia que m’havien donat a l’entrada, es trobaven les tombes més importants. El cert és que em vaig sentir anguniejada en trobar-me en aquella mena de laberint obscur que contenia les tombes i ja fos per això o per la deliciosa “soup d’oignon” que havia menjat per dinar, els meus budells van començar a fer saltirons estranys i que demanaven l’evacuació immediata d’alguna cosa. No tenia més remei que buscar la toilette. No em resultava fàcil orientar-me per aquells passadissos circulars. Va arribar un moment que no veia ningú a prop meu i va ser llavors quan vaig sentir unes passes al meu darrera. Algú caminava amb sabates de taló seguint el mateix camí que jo. Era algú a qui no podia veure, només sentir. Quan jo m’aturava les passes també ho feien i jo no podia anar gaire ràpid amb el mal de ventre que patia. Finalment vaig veure les figuretes que m’indicaven que la “toilette” era a prop. Vaig intentar córrer i vaig sentir com les passes també s’apressaven a la meva esquena. Havia d’arribar, havia d’arribar abans no fos massa tard, era el meu únic pensament. Un recargolament més fort que els altres em va fer oblidar les passes i tot el que no fos trobar el més aviat possible el maleït vàter. No vaig veure els homes que semblaven custodiar l’entrada, no em vaig adonar que em miraven i es feien signes silenciosos entre ells. Quan finalment m’hi vaig poder asseure a la tassa vaig deixar anar l’aire i tot el que tenia dins. Les veus de fora, els crits, els cops, em semblaven llunyans. Només vaig tornar a la realitat quan uns copets a la porta i una veu que cridava “mademoiselle” em van fer adonar que al meu voltant havia passat alguna cosa estranya. I havia passat una de molt grossa. Quan els policies amablement m’ho varen explicar em vaig desmaiar tontament. Vaig recuperar la consciència dins d’una ambulància. No tenia més que l’ensurt i una mica de descomposició intestinal. Però no era per menys. I és que jo era la propera víctima de l’assassina de l’obridor de cartes. Els policies camuflats que custodiaven els lavabos havien impedit que morís degollada mentre era al vàter. Des de llavors vaig tenir moltes complicacions intestinals cada vegada que provava de seure en un vàter de París.