Tahiti, 1880



El meu home arriba del camp amb el seu ruquet. Ha passat molta calor, com tots els pagesos. El gos l’espera, remenant la cua. Jo estic d’esquena, pensativa. No li faig cap mena de rebuda. Quan entri, no gosaré ni mirar-lo. I ell endevinarà fàcilment la raó, veient el coixí del nostre llit a terra, darrera meu. Em trobo captiva entre el dubte i la incertesa...
El fum de l’encens m’ajudarà a recordar el que ha passat avui:
El pintor estranger ha arribat quan ja havia sortit el sol i el Taro era al seu hort d’arbres fruiters, collint mangos com cada matí, per evitar, ni que sigui una estona, la xafogor de la terra.
Paul, el visitant, duia un gran barret de palla, envoltat d’un mocador vermell que a vegades es posa al coll. Havíem quedat que passaria el dia aquí per pintar-me. M’ha fet estirar nua, com si dormís. Jo tancava els ulls i pensava en la seva cara d’home seductor, de faccions dures, tan diferent de la dels homes d’aquí.
Primer m’anava dibuixant i, de tant en tant, em tocava per canviar un xic la meva postura, segons com entrava la llum a la cambra. Començava a fer calor, però ell no es cansava de treballar en el seu quadre.
Jo, amb els ulls tancats, pensava en el que m’explicaven d’ell les dones del poble. Moltes també li havien fet de model i sentien que les considerava com fruites madures, dolces fruites tropicals que sempre s’acabava menjant...
No sabíem quina història l’havia dut a l’illa; no es feia gaire amb la gent de la colònia francesa. En el fons això no m’interessava massa. El que jo desitjava era que em fes l’amor i comprovar si era cert tot el que deien d’ell les meves amigues.
Al migdia he fet el dinar. Hem menjat a la galeria blava, a l’ombra de les gelosies que deixaven passar l’aire. Ha tret una ampolla de rom que duia a sobre. N’hem begut tots dos i, com que ens venia la son, m’ha demanat de fer la migdiada.
L’he acompanyat a la nostra cambra i li he ofert el llit, però ell m’ha tibat pel braç i m’ha dit que li fes companyia. No m’he fet pregar gaire, la veritat. Sota la mosquitera han passat moltes coses. Un cop sadollats, m’he ben adormit.
En despertar-me he vist que havia marxat, però que s’havia deixat el barret a terra, mentre em pintava. Llavors he agafat el coixí, que encara porta la seva olor, i ja fa estona que estic aquí asseguda, mirant el seu barret i pensant si tornarà aviat a buscar-lo.

MM Morera
Manresa, 30 d’octubre, 2010

0 Response to "Tahiti, 1880"

Publica un comentari a l'entrada