“EL JALEO”
Avui contemplant el quadre anomenat “El Jaleo” del pintor John Singer Sargent se m’han despertat unes emocions que ja havia oblidat, tant pel quadre en sí com pel que m’ha evocat del meu viatge a Granada.
Recordo aquella nit que tot i ésser estiu la temperatura era molt agradable. A mida que m’apropàva al barri de Sacromonte semblava que entrés al món de “Les mil i una nit”. El cel ple d’estrelles i l’Alhambra ben il·luminada al fons, geranis vermells penjant dels balcons en contrast amb les parets emblanquinades amb calç, feien pensar en un bell decorat.
Vaig anar remuntant els carrerons fins a arribar a la Cova dels Amaya. Em vaig endinsar per una cova fonda i força estreta com si fos un túnel misteriós. Va costar una mica que els ulls s’acostumessin a aquella penombra. La cova estava il·luminada per alguns fanals, els justos per poder gaudir de l’espectacle.
El primer que em va cridar l’atenció va ser un vestit de color vermell que duia una de les gitanes. Tots els altres eren de color blanc, agrisat per la foscor, i negre. Els barrets dels “cantaores” eren negres, les jaquetes cenyides, els pantalons i les sabates també del mateix color com si fossin uniformes. Igualment, els que tocaven la guitarra i els que feien “palmas”. Tot i amb això es respirava un ambient càlid i sensual.
Quan les guitarres van tocar els primers acords se’m va posar la pell de gallina. El so de la seva música ressonava per les parets de la cova i vibrava en el meu interior. A poc a poc i d’entremig de l’ombra va sorgir una “bailaora” movent els braços al compàs d’una melodia, com si d’ales es tractessin.
Quan el ball i la música va anar “in crescendo” s’hi van afegir els “palmeros”.
Tenia un desig intern de que allò no acabes mai.
La gitana va desaparèixer per entremig de les ombres tal i com havia aparegut. Abans que se’n anés l’encant, una veu ronca i càlida d’un “cantaor” va encetar una tonada plena de tristesa i passió.
No sé quan va durar tot plegat, però el que sí sé és amb la intensitat amb què ho vaig viure.
A l’acabar l’espectacle la gent va anar desfilant. Jo vaig ser dels últims. Em resistia a marxar, intentant immortalitzar aquells moments de plenitud. Ara la sala ja era buida, com buida també era la cadira on fins fa uns moments seia aquella veu trencada i cansada potser pel pas dels anys..
Al sortir em vaig adonar de les peroles d’aram que adornaven les parets i reflectien les llums dels fanals aconseguint una atmosfera acollidora.
Per un espai de temps crec que amb l’ajuda de les “zambras” vaig connectar amb la força de la raça gitana i les seves arrels.
Maria Assumpció Piquer, octubre 2010
0 Response to "“EL JALEO”"
Publica un comentari a l'entrada