Tres veïnes i la guerra

Sóc la Mercè. Tinc dinou anys. Visc al número quatre de la travessia Sant Fruitós. Ara li han canviat el nom i es diu carrer Sunyol. Fa un any que em vaig casar amb el Nasi. Encara no tenim fills i vivim amb els sogres. Jo treballo a la fàbrica de Cal Vinyes. Ell és fuster. Ara ha començat la guerra i el meu sogre ha dit al seu fill que si no hi va voluntari, no és home… Ell no en té cap ganes, però al seu pare li diuen “El Ràbia”. És de la FAI. Què pot fer? M’ha deixat sola amb els vells. Cada cop que pot s’escapa per veure’m. El veí del costat, l’Indalecio,no fa més que dir-li: “Vaya, en plena batalla del Ebro y te dan permiso?”. No les tenim totes… Cada cop que ens veu aquell “patriota de sofà”, el Nasi torna al front.

El meu nom és Lluïsa. Tinc vint-i-quatre anys. Visc al número sis, amb el meu marit, l’Indalecio, i la nostra filla de cinc anys, la Marilú. Al pis de baix hi tinc els pares i els germans. Ens ajuden molt. Jo pateixo pel meu home: és professor però es dedica a fer discursos per la ràdio i a publicar manifestos polítics als diaris de Manresa. Pocs el poden veure. Diuen que és d’aquells d’”Aixequem-nos i aneu-hi!”… Ell, pels seus càrrecs polítics, no ha d’anar a la guerra. Però hi fa anar als altres amb les seves enceses paraules. Fins i tot al meu germà Jaume l’ha convençut de fer de camioner per a les tropes. No sé pas com acabarà tot…


Em dic Agnès. Tinc vint-i-dos anys. Visc al número vuit, amb el meu home, el nostre nen de mesos i els sogres. L’Eudald i el seu pare treballen al camp, fent verdura. Jo la venc a la plaça. Al cap d’un any de començar la guerra van cridar la lleva del meu home. Ell ho va provar tot per no haver-hi d’anar, però finalment el van embarcar en un tren cap a Reus. En una parada pel camí va baixar per l’altra banda del vagó i va pujar a un tren que tornava cap a Manresa. Es va anar a amagar a la barraca que tenen a l’hort. Al cap d’uns dies es va presentar a casa, quan ja era ben fosc. Li vam arreglar un amagatall als baixos, amb una trapa des del menjador, per on podia pujar i baixar ràpidament, si trucava algú. S’hi va estar dos anys!


El principal perill que ens amenaçava era que la filla de la Lluïsa i l’Indalecio, aquell comissari intransigent, estava encapritxada del nostre Peret, que ja començava a caminar, i contínuament venia a casa a jugar amb el seu “bebè”… Sabent que, si el veí s’assabentava de la deserció del meu home, era la seva mort segura, havíem d’evitar que el nen digués “papa” de totes les maneres. Ell, pobre infant, sabia que de la trapa del menjador en sortia cada dia un home a les hores dels àpats. Però li vam explicar que era “la cuca”. Així, quan venia la Marilú, si se li acudia ensenyar-li el forat de l’amagatall, li deia “aquí hi ha la cuca”… Sort que l’altra innocent es pensava que aquell forat tapat amb una portella de fusta era un magatzem de blat de moro i que li dèiem això al nen perquè tingués por d’obrir la trapa i caure-hi.



Ja s’ha acabat la guerra: el Nasi ha tornat a fer de fuster després de passar dos anys en diversos camps de concentració “nacionals”. El Jaume, germà de la Lluïsa, va estar nou mesos al ”Campo de Prisioneros y Presentados” de Màlaga, fent també de camioner, ara per a un altre exèrcit. A l’Eudald el van tancar un mes a la Universitat de Cervera, tot i haver estat amagat per no lluitar, fins que vam aconseguir avals perquè tornés cap a casa....


I l’Indalecio? Va marxar cap als Pirineus al gener, amb un cotxe requisat i uns quants “camarades”. Però la Lluïsa i la nena ho van haver de fer a peu, amb el fred del febrer... Després de moltes peripècies es van trobar a París, i m’han dit que ara són a la República Dominicana, amb un bon endoll del “Ministerio de Educación” d’aquell país. N’hi ha que sempre tenen sort!



MM Morera, juny 2010

0 Response to "Tres veïnes i la guerra"

Publica un comentari a l'entrada