Lletres de Dona

Els teus cabells

Cada dia espero amb ànsia la teva arribada. Sola a la casa, enorme, t’enyoro i em sento òrfena de les teves carícies, dels teus llavis molsuts, però per sobre de tot, espero el moment de perdre’m en la teva cabellera fosca i rinxolada. M’agrada que em miris a través de la cortina ondulada que et tapa a mitges la cara, amb aquell somriure gairebé burleta de qui sap el que vindrà després, quan enllacis la meva cintura amb les mans fortes i aspres i jo, jo llavors perdi tot control i les meves mans s’internin a la selva pregona dels teus cabells, per besar-los un cop i un altre, cabdellant i descabdellant, trenant i esbullant segon rere segon, minut rere minut, mentre tu em murmures a cau d’orella que m’estimes. I jo, cada vegada més excitada, cada vegada més perduda en aquell bosc pregon i frondós deixo que em treguis la brusa per amarar-me tot el cos de l’aroma que desprèn la teva cabellera. I voldria lligar-me els canells amb cordes fetes dels teus cabells, i la cintura, i tota jo perdre’m per sempre, mentre tu no deixes de dir en veu baixa paraules que cada vegada semblen diferents. Passo els meus dits com una pinta i des de les arrels, agafo fort els teus cabells i els passo pel meu rostre, pel meu pit, el meu ventre…I tu sempre et deixes fer amb aquell somriure i els ulls migs tancats. Com em coneixes totes les meves petites manies, les meves dèries, la meva passió ingovernable per aquesta cabellera negra i rinxolada que és tota meva.

Quan la dona va sentir el soroll del pany que s’obria, va deixar la llibreta on escrivia damunt de la tauleta, es va aixecar del sofà i amb passes tranquil·les anà a rebre el seu espòs. Es van besar als llavis i ella li va acariciar amorosament el cap rodó i lluent en el que ja no quedava cap rastre de cabellera des de feia una colla d’anys.

Mª Carme Martín