Ja no quedava ningú. Tothom havia marxat. Els llibres restaven silenciosos sobre les prestatgeries i només de tant en tant se sentia un “crec” de la fusta. Pel amplis finestrals no entrava res més que la nit. L’ home quiet i a les fosques no va sentir les passes, no va pressentir l’ombra retallada per la claror somorta del carrer que es movia a la seva esquena. De cop i volta tot va esdevenir encara més fosc, va sentir un dolor a la part posterior del cap mentre s’enfonsava en la inconsciència.

Era dissabte al matí i el públic s’esperava a les portes de la biblioteca. Era un dia clar de primavera i algunes de les persones que omplien l’escala d’accés giraven els seus rostres cap el sol benvingut després del llarg hivern. Al pis de baix on hi havia la biblioteca infantil i la sala de seminaris, uns quants nens jugaven fent xivarri, mentre els assistents al curs de creació literària comentaven les dificultats que havien tingut per enfrontar-se al nou repte que la professora els havia plantejat en la darrera sessió: escriure un conte policíac. L’estona anava passant. Ja passava mig quart de l’hora i les portes no s’obrien. Llavors van començar a succeir coses.

El so d’unes sirenes llunyanes es va anar apropant i de seguida tothom va veure com quatre cotxes dels mossos d’esquadra i una ambulància s’aturaven justament davant de la biblioteca. Quan van sortir els policies van començar a dir a la gent que marxés, que la biblioteca no obriria les portes aquell dia. La gent, encuriosida no va marxar del tot i es van quedar al passeig on era el noble edifici de la biblioteca mirant el que passava. Els alumnes del curs de creació literària no es podien creure el que veien, justament aquell dia i tenien l’edifici envoltat de policies. “Potser han trobat algun mort a dintre”, va dir algú, que de seguida va ésser silenciat per les protestes del seus companys titllant-lo de fantasiós i de creure’s les seves pròpies històries. “Segurament han robat alguna cosa o hi ha una bomba”.

Ni ells ni ningú va saber què havia passat realment i finalment van marxar cap a casa sense saber-ho, tret de l’Agustí, el fantasiós, que es va quedar allà durant hores fins que va arribar algú que devia ser un jutge i una estona després va veure con treien una llitera amb un cos tapat que no podia ser més que un mort.

I és que la ment imaginativa de l’Agustí l’havia encertada. Hi havia un mort a la biblioteca, concretament un bibliotecari assassinat. Quan les altres bibliotecàries havien arribat al matí, i abans d’obrir les portes s’havien trobat el cos del Josep estirat al terra envoltat d’un bassal de sang. Justament estava entre les prestatgeries dedicades a la novel·la policíaca i molts llibres presentaven esquitxos de sang als seus lloms. Al Josep li havien tallat el coll amb algun estri molt i molt esmolat. El cadàver, que jeia sobre lesquena tenia al seu costat un tom gruixut de tapes fortes, era lUlisses de Joyce, però el que més va cridar l’atenció de la inspectora Rita Margarit era que el mort conservava agafades amb la seva mà dreta quatre pàgines arrugades i arrencades d’algun llibre escrit amb l’alfabet grec, però aviat van saber, gràcies als coneixements del jutge, que aquelles pàgines procedien d’un exemplar de l’Odissea d’Homer, probablement antic.

La inspectora Margarit era una dona més aviat baixeta i rabassuda, que portava els cabells rossos molt curts i lluïa unes ulleres de pasta vermella que feien ressaltar uns enormes ulls blaus que ho guaitaven tot amb mirada experta. Ja havien passat un parell de dies del crim i era al seu despatx llegint l’informe preliminar del forense a la pantalla de l’ordinador. Segons aquest, el mort primer havia estat atacat amb un objecte pesat que devia ser el llibre de Joyce, un tom de bona envergadura. Però el cop a la part occipital del cap no l’havia pas mort. “L’Ulisses podia matar d’avorriment”, pensà la inspectora, que s’havia vist obligada a llegir-lo a instàncies del seu bibliòfil marit, però no li semblava prou contundent com per matar. Ara bé, segons el forense, era possible que el cop hagués deixat al bibliotecari prou estabornit com per a no adonar-se que el seu atacant tenia la intenció de degollar-lo. Malgrat tot devia haver recuperat la consciència en algun moment per esgarrapar les fulles de l’altre Ulisses.

Segons la reconstrucció dels fets, el Josep s’hauria quedat a la biblioteca mentre es reunia el Club de Lectura per tal de tancar els llums i la porta una vegada finalitzada la reunió. Els assistents i la coordinadora van declarar que l’havien vist per darrera vegada davant del monitor de l’ordinador. Però d’aquestes declaracions una no devia ser certa ja que no es corresponia amb el que van dir les companyes de feina del mort.

Les seves tres companyes van manifestar, i així consta en la seves declaracions, que el Josep tenia greus problemes conjugals, que aquell mateix dia havia comparegut la seva dona a la biblioteca i tots dos s’havien escridassat davant dels altres empleats i del públic. I és que era sabut de tothom que aquells problemes tenien el seu origen en la relació extra-conjugal del bibliotecari amb la Remei, la coordinadora del Club de Lectura. Per això no era probable que la declaració de la Remei fos certa, ja que no devia haver marxat amb els altres sinó que s’hauria quedat a la biblioteca amb el seu amant. Es va cridar a la Remei per a una segona declaració i va haver d’admetre que no havia marxat amb els altres. La dona, molt afectada per tot plegat, va confessar que s’havia quedat amb el Josep una estona per parlar dels problemes amb l’esposa i que havia marxat sola de la biblioteca a un quart de dues de la matinada. El Josep li havia dit que ell es volia quedar una estona sol per pensar i perquè no li venia de gust tornar a casa per enfrontar-se de nou amb la seva muller. La Remei va dir també, en preguntar-li al respecte, que quan ella havia sortit de l’edifici no havia trobat ningú pel carrer, però havia vist un cotxe aturat amb una persona dintre que fumava. També va dir que havia observat a sobre de la taula del Josep un llibre de tapes gruixudes i gastades que podia correspondre a l’edició grega de l’Odissea d’on havien sortit les pàgines arrencades.

El llibre no va ser trobat. No existia cap edició grega de l’Odissea en aquella biblioteca i la inspectora va començar a tenir el convenciment que tot plegat aquell crim tenia a veure amb algun obscur negoci. L’arma del crim sí que es va trobar quan la policia científica va rastrejar el jardí que envoltava la biblioteca. Era un llarg i esmolat ganivet de carnisser que havien amagat a dins del lilà, florit en aquella època de l’any. No hi havia cap empremta ni marca que pogués donar cap pista. L’únic fil que podien seguir era el del fabricant i el venedor però no era una pista gaire fiable. Era un ganivet especialitzat que no s’acostumava a tenir a les cases sinó només als restaurants i carnisseries. Aquell era força nou i van poder localitzar al venedor però aquest, malauradament no va poder oferir cap pista sobre el possible client.

Potser la hipòtesi més versemblant era que el bibliotecari traficava amb llibres antics i valuosos i la seva mort havia estat a mans d’algun comprador o venedor estafat. Però, en el fons, aquesta història tampoc no li acabava de fer el pes a la Rita Margarit després de pensar-ho molt detingudament. Van seguir la pista “bibliòfila” esbrinant en el negoci de compra i venda de llibres potser obtinguts de manera il·lícita, però ella no deixava de pensar en el triangle amorós de la vida del bibliotecari. Llavors va arribar l’informe definitiu del forense i en ell va aparèixer una dada molt curiosa: els fulls del llibre grec no podien haver estat arrencats pel mort sinó que algú els havia posat deliberadament entre els dits. Va ordenar l’escorcoll del pis del Josep i van interrogar a la vídua malgrat les seves protestes, sobre la discussió tinguda a la biblioteca, però justament la dona va dir que per què hauria de voler matar al marit quan ell li havia assegurat que deixaria la Remei i li diria aquella mateixa nit.

- Rodriguez- va dir la inspectora al seu ajudant- en aquest cas hi ha alguna cosa que no m’agrada gens. Els fets no són el que semblen.

- Mai no ho són inspectora- va respondre el Ramon Rodriguez, un home tranquil que rarament s’esverava.

- Aquí hi ha alguna cosa subtil que se’ns escapa, una pista falsa- la inspectora es va aixecar i va mirar per la finestra- No sé, tinc el pressentiment que anem en la direcció equivocada

- Ja -va dir el Ramon- se li ha ficat al cap la idea que això és un crim passional.

- Rodriguez, el cervell de les dones pot arribar a ser molt tortuós –digué en veu baixa la inspectora.

- A fe de Déu! Que m’ho diguin a mi!

Va anar passant el matí mentre la Rita anava rumiant. El seu ajudant la mirava de reüll. Sabia que d’aquests períodes de concentració la seva cap acostumava a passar a un atac febril de donar ordres i activitat. I així va ser.

- Rodríguez, prengui nota. Hi ha una sèrie de coses que s’han de fer ja.

- Sí, inspectora –va contestar l’home resignadament.

- S’han de tornar a interrogar a las bibliotecàries, per saber exactament com va anar la discussió entre el Josep i la seva dona, vull una transcripció el més exacta possible. També vull que diguin si alguna de elles va avisar la Remei d’aquella discussió. Si es aquest el cas, aneu a casa de la Remei i feu un escorcoll. Heu de trobar el llibre grec i vull saber també quin llibre es comentava aquella nit al Club de Lectura.

La inspectora Rita Margarit va sospirar quan en Rodríguez va sortir del despatx. Li semblava que ja tenia el cas resolt. I es va poder dedicar a altres feines administratives mentre esperava els resultats de la brigada. Finalment va rebre una trucada. Era en Rodriguez.

- Inspectora, hem trobat el llibre amb les pàgines arrencades a casa de la Remei. La dona del Josep tenia raó, ell volia deixar la Remei i la Glòria, una de les bibliotecàries la va avisar per telèfon, tenim també constància de la trucada. I la lectura d’aquell dia era sobre un llibre d’un tal Kavafis, un poema titulat El viatge a Ïtaca.

- Molt bé. Rodríguez, doncs ja podeu detenir-la acusada d’assassinat. A la Remei, naturalment.

Quan el Ramon va tornar li va dir a la inspectora que sorprenentment la Remei ho havia confessat tot. Ella havia matat el Josep. Quan la Glòria la va trucar per explicar-li el que ell li havia dit a la seva dona, va embogir, va anar a la carnisseria del seu pare i va agafar un dels ganivets que va amagar a la bossa. Després va pensar que hauria de deixar pistes falses per tal que no sospitessin d’ella. Li va venir al cap el llibre que tenia de l’Odissea al pensar en el que tractarien en el Club de Lectura, el Viatge a Ítaca de Kavafis. Era un llibre vell i valuós, un dels molts que de vegades es comprava ja que tenia veritable passió per aquells tresors bibliogràfics. Per això no el va llençar, però posar uns fulls arrencats a les mans del Josep faria pensar a la policia que la seva mort tenia uns altres motius. Després de parlar amb el Josep i que ell li digués que havien d’acabar la seva relació, ella va fer veure que ho comprenia i ho acceptava, encara que se li trenqués el cor. Però en comptes d’anar-se’n va donar un cop a la porta i es va amagar. Va atacar el Josep per la esquena amb el llibre de Joyce. Després li havia tallat el coll, li havia agafat les claus, havia tancat els llums i les portes i havia marxat. Va llençar el ganivet al massís dels lilàs i les claus en una paperera del carrer. Per suposat que no havia vist cap cotxe fora ni cap llibre grec a la taula del Josep. Però tot li havia sortit malament i estava penedida.

La inspectora va escoltar el relat. Després el Ramon va preguntar:

- Com ho ha sabut? No era fàcil.

- Ja saps Rodríguez- va respondre ella- el cervell de les dones, tan recargolat.

I es va posar a taral·lejar una tonada que al Ramon li sonava. Era la cançó Ítaca de Llúís Llach.

Mª Carme Martín

1 Response to " "

  1. Ma. Rosa says:
    13 d’abril de 2011, a les 2:01

    Boníssssim, ja t'ho vaig dir. I ara t'ho torno a repetir!
    Fins aviat!!!

Publica un comentari a l'entrada