Lletres de Dona

L’Abo intentava posar ordre al seus pensaments sense massa èxit. Hi havia un buit que no aconseguia omplir, era l’espai de temps en què havia estat desmaiat. Sabia tot el què havia passat, pels veïns que ho havien presenciat i li ho havien explicat. Els estava molt agraït, es van portar molt bé. Es van cuidar d’avisar a l’Assamaia i no els van deixar mai sols.

L’intens dolor és el que li havia provocat el desmai. De fet, havia estat de sort, en tots sentits. No tothom sobreviu després d’ésser atropellat per un autobús i el fet d’estar inconscient li havia estalviat una bona dosi de patiment. També podia estar orgullós de la seva dona, l’Assamaia no l’havia deixat mai sol en aquell tràngol.
Ella, però, sempre havia confiat en la fortalesa de l’Abo. Tot i que en aquella sala d’espera de l’hospital, mentre esperava l’informe del metge, va estar a punt de perdre els nervis. La gent, apilotada, es queixava i rondinava. Per distreure’s va intentar escoltar alguna de les converses. Es veu que quan havia vingut el Papa Joan Pau II a posar la primera pedra a l’hospital, tots s’havien fet unes expectatives que mai s’havien complert.

- Senyora, el seu marit se’n sortirà, però li costarà aconseguir la total mobilitat. La recuperació serà llarga.

Pensant que tenia les cames destrossades, el resultat podia haver estat molt pitjor.

Ja en plena convalescència, assegut al llindar de la porta de la seva botiga i també de casa seva, que era just al costat, l’Abo mirava la gent que passava per aquell carrer, poc transitat. Mirava com es ponia el sol pel darrera del campanar de la basílica de la Mare de Déu de La Pau i es distreia veient passar alguns turistes despistats, dels molts, que passejaven per la veïna i concorreguda avinguda de Yamousoukro. Sort en tenia d’això, sempre havia aprofitat aquesta circumstància per poder-los vendre algun souvenir.

Ara, també podia gaudir de la companyia del petit Kolo, que llegia un conte assegut al graó del vestíbul de la botiga, al costat del seu pare.
De tant en tant veien passar els autobusos. En passaven forces, ja que la parada era ben a prop. Tot i que no li agradava pas gaire de veure’ls, perquè li recordaven el dia de l’accident.

Tot va passar tan ràpid... En Kolo jugava a pilota allà al carrer. L’Abo, des de dins la botiga, va veure la pilota un tros enllà i Kolo al darrera com un fuet. El va cridar per aturar-lo, però no va servir de res.
Kolo, quan va arribar a la pilota li va etzibar una puntada de peu, tan forta, que la va enviar a l’altre cantó de vorera. L’Abo va intentar atrapar-lo abans que creués l’avinguda, però no ho va aconseguir. Es va entrebancar i va caure tan llarg com era, en mig de l’ample calçada. Un taxi, ple de turistes, va poder esquivar-lo, però l’autobús que anava al darrera, el va agafar de ple.

Ara, només li calia temps per recuperar-se i paciència per suportar-ho.

Maria Assumpció Piquer Agost 2010

Em dic Fèlix, sóc un gat ros i m’estic en un pis d’un carrer estret, a Manresa. Em passo moltes hores enfilat al respatller del sofà del menjador, mirant per la finestra. La casa del davant també té el menjador i la cuina com al nostre pis, així que em distrec mirant què fan els veïns.
10 d’abril de 1977. He vist un gat blanc i negre que abans no hi era. Es veu que els seus amos estan de vacances a Madrid i l’han deixat a casa dels sogres. Demà tornaran, perquè han d’anar a treballar. Sembla que el nou gat hi està força bé, perquè l’home passa moltes hores fora i la dona sempre està avorrida; s’estira al sofà a veure la televisió i ell aprofita per pujar a dormir a la seva panxa, tova i calenta. Es veu que a ella li agrada, perquè l’acaricia i no el fa pas marxar.
Aquest matí, a les notícies, han dit que legalitzarien el Partit Comunista. No sé de què va això, però es veu que és una cosa molt grossa... Ja veig que a Madrid hi haurà celebracions. El gat nou té ganes d’anar cap a casa seva. M’ha explicat que allà, a la cuina, hi ha una cadernera que el distreu molt. Quan els amos no hi són salta i mira de cruspir-se-la, tot i que mai no ho aconsegueix...
Avui els veïns han anat a dinar a Fonollosa, on hi tenen una casa, i l’han deixat sol unes hores. El meu nou amic ha aprofitat per enfilar-se com jo al respatller del sofà i mirar per la finestra, que dóna al carrer. La veritat és que no corria ni una rata coixa... Només ens podíem observar l’un a l’altre: quin avorriment! Es veu que avui és Pasqua i tothom s’està a casa fent grans dinars i menjant un pastís que en diuen la Mona... no sé perquè. Jo no hi he vist mai cap mona al damunt!
Cap allà a les quatre els “amos vells” han tornat del poble, ben enfurismats per alguna discussió estúpida de les seves, que comencen per una tonteria i acaben amb l’home donant un cop de porta i marxant a algun bar amb els amics. Ella li ha dit cridant que també se n’aniria a casa d’una modista amiga seva, suposo que a explicar-li les penes... No els entenc pas, aquesta gent. Ho arreglen tot fora de casa, però entre ells no ho arreglen mai. Els meus amos s’asseuen junts al sofà, es fan quatre moixaines, jo em poso al seu costat, ben calentó, i tot s’ha acabat... És clar que aquests porten vint-i-cinc anys de casats i els meus només cinc. Qui sap si s’aguantaran tant!
Ara ve el tros incomprensible per a mi: quan l’home ha sortit per la porta, la dona, en comptes de marxar, se n’ha anat a la cuina i s’ha posat a escriure uns papers a la taula de fòrmica grisa que hi tenen. Ha deixat la tele engegada, potser per sentir alguna veu que li fes companyia. Després ha agafat el plat del menjar, el bol de l’aigua i la caixa de sorra del gat del seu fill i els ha portat al menjador. Ha agafat els tres coixins del sofà i se’ls ha endut cap a la cuina. Allà els ha posat a terra, davant del forn de la cuina de gas. Llavors ha anat al rebost, on guarden els diaris vells, i n’ha doblegat uns quants fins que han quedat com bastons plans.
Ha tancat el menjador i ha posat els diaris ben entatxonats sota la porta de vidre. He vist que entrava a la cuina i feia el mateix. El meu company ha miolat una mica perquè no es volia tornar a quedat sol, però com que no l’ha obert, ha tornat a pujar al respatller del sofà, que ara no tenia coixins, i s’ha dedicat a mirar el carrer, que s’anava animant. Eren les sis i la gent ja tornava cap a casa, ben tips i amb ganes de veure la televisió. Potser alguns s’endormiscarien, però els altres volien saber si hi havia algun daltabaix a la capital o si les coses anaven de festa popular... Al mateix temps ell anava escoltant què passava a la cuina, per si hi havia indicis de que la dona fes el sopar, però res. Silenci.
Quan ja feia estona que era fosc he pensat: ara arribarà l’home i no hi haurà res per sopar. Ja la tindrem muntada! També se m’ha acudit que potser estaven massa tips del dinar de Pasqua per voler menjar res més. A l’hora de les notícies, per la televisió es veia gent que saltava i ballava, que bevien cava pels carrers de Madrid i Barcelona. Sí que estaven contents... Però en aquella casa tot era buidor. Al final m’he adormit amb el soroll de la tele i dels cotxes del carrer.
Al cap de molta estona he sentit la clau de la porta del pis del davant. L’home ha cridat: “Nena, què és aquesta pudor de gas?”. Ha anat cap al seu dormitori i es veu que no l’ha trobada. Ha anat a la cuina i allà l’ha vista, estirada sobre els coixins del sofà, i amb tots els fogons i el forn traient gas. Corrents ha obert les finestres de tota la casa. Ha trucat l’ambulància: “Em sembla que encara és calenta. No crec pas que sigui morta”... Però era ben morta. Ell plorava de ràbia. He sentit el soroll de l’ambulància que arribava i, pel meu observatori de la finestra, he vist com la treien de l’entrada i la ficaven dins. Pobra dona; s’estimava el gat del seu fill i li ha volgut salvar la vida. L’home només feia que preguntar amb els ulls al meu company: “Què has vist, què ha passat?”. Però ell callava.

MM Morera. Agost de 2010

Hi havia una finestra, o potser no ho era. Només un enorme llenç pintat de la ciutat vessada als peus de l’edifici alt. Pintura immòbil on la llum canviava amb les hores del rellotge, on la vida, si és que era viva, s’amagava als seus plecs de teulades desiguals. Era un mar de teulades i de terrats amb un bosc d’antenes. I, de tant en tant, un edifici singular que sobresortia, que coneixia. Punts de referència per trobar el que era la meva llar dins de la ciutat ondulada.
En aquella sala, sala polivalent, on es menjava i es mirava la televisió, on rebíem les visites a les hores estipulades, i passàvem les hores inacabables dins la rutina d’uns dies clònics, sempre feia fred. Era juliol, la primera quinzena, però jo només recordo el fred, sobretot quan, en despertar-me al matí, acudia a buscar l’aigua fresca a la màquina d’ ósmosi per apaigavar la set que em produïa la medicació, ja que no podíem tenir ampolles d’aigua a les habitacions. Llavors, si em deixaven, perquè a aquelles hores sempre fregaven, m’apropava als vidres per on entrava la claror i mirava a través de les reixes del darrere, la ciutat del matí mentre l’aigua em refrescava la gola i els braços se m’esborronaven. Mirava la ciutat dibuixant amb la ment el camí cap a casa, aquella casa llunyana, enyorada. Després m’apropava a l’estància annexa, aquella gàbia de vidre i metall que també mirava a la ciutat però per la que entrava la temperatura real de l’exterior. Era allà on es reunien els fumadors matiners, els que seien al sol i amb poques paraules s’explicaven les hores de son.
Cap finestra no es podia obrir en aquell món que començava darrera una porta blindada. Un passadís d’habitacions i al fons la sala dels grans i falsos finestrals. Al seu voltant s’obrien despatxos on cada dia passàvem revista desitjant o tement la llibertat de fora. Perquè aquella gàbia on habitàvem totes aquelles ànimes festes bocins, no només ens mantenia tancats sinó també protegits. Molts érem allà perquè el món de fora ens feia massa mal i ens calia aïllar-nos.
Malgrat tot jo mirava la finestra amb ànsia, amb l’ànsia de travessar-la i de fer el camí cap a casa. Aquell pensament em donava forces, havia de fer el possible per sortir, per tornar a ser en aquell lloc que només podia imaginar. Per això, a les hores dels àpats quan ens cridaven pel nom i ens donaven la safata amb el menjar que ens corresponia, jo sempre procurava seure de cara a la finestra mirant cap allà on jo creia que era casa meva, com si així pogués conjurar els fantasmes que em retenien en aquella unitat quatre de l’hospital. La unitat de psiquiatria on vaig passar setze dies de juliol. La finestra finalment es va convertir en un quadre que cobrava vida quan vaig poder sortir i recórrer el camí cap a la lucidesa.

Mª Carme Martín

Bona tarda companyes,

Us vull recordar que la propera cita de lletresdedona serà el 25 de setembre i que tenim molts deures:
- La proposta de la Ma. Jesús de reinterpretació d’un text. (99 maneres diferents de dir les coses)
- Un escrit amb títol “La finestra indiscreta”
- I us proposo que llegim el llibre escollit per la tertúlia.

Des del PIAD, han comentat que la tertúlia literària serà el dissabte 2 d'octubre, de les 11,30 a les 13,30 hores a confirmar el lloc (és molt probable que sigui al SIAD al Mercat Puigmercadal).

La tertúlia es basarà en la lectura d'un llibre, que haurem de portar llegit el dia 2 d’octubre per poder fer el comentari, l’escollit és:
- L’estranya desaparició d’Esme Lennox, Maggie O’ Farrell (català i castellà)