Lletres de Dona

Recordo el moment exacte en què em van fer aquesta fotografia. Jo havia nascut l’agost passat. La banyera de zenc havia estat del meu cosí i ara era la meva. A l’estiu, l’omplien d’aigua i la deixaven escalfar al sol una estona abans de ficar-m’hi. Érem al terrat de casa, amb el terra de rajoles de fang. Al nostre costat, les hortènsies devien estar mig pansides, com sempre; hi feia molta calor. En canvi, la torreta amb les campanetes violetes sempre era atapeïda de flors i de fulletes molt verdes. De ben segur que pel terra hi corrien les formigues enfeinades que vivien al caminet del darrera. I que al roser hi havia alguna marieta, encara n’hi havien...

Com sempre, quan la mama em mullava el cap i una gota d’aigua em penjava de la punta del nas, jo la llepava amb la punta de la llengua; a ella li feia molta gràcia i jo sempre reia. El papa no surt a la foto, però també hi és. El papa era davant nostre, enfocant-nos amb la càmera en blanc i negre i somrient. Dies desprès, ell mateix revelaria el carret i en faria les còpies de paper. Quan vaig ser més gran, m’agradava molt veure com ho feia.

Al vespre, quan el soroll i la tremolor dels talers dels baixos s’aturaven, al quartet del mig, lleument il·luminat amb una bombeta vermella, el papa començava amb cura tot el procés: “Nena, entra o surt, però no obris la porta, que es velarà el carret!” Posava el negatiu a l’ampliadora que ell mateix s’havia fet i enfocava la imatge sobre el paper blanc. Tenia preparades tres safates amb uns líquids que feien molta pudor. Llavors, el paper passava per les tres safates. Primera,... segona,... amb cura anava mullant el paper i llavors es produïa la màgia: al blanc s’hi començaven a distingir taques grises i negres i mica en mica en sortien les imatges: jo jugant, amb la iaia, el diumenge dinant al bosc, a la platja fent castells de sorra, bufant les espelmes del pastís, asseguda a la falda del rei blanc amb el cap ben tapat amb un gorro amb borla, arrossegant la palma al costat de la meva cosina gran, totes dues ben mudades amb jerseiets de perlé... Per últim, la tercera safata, amb aigua. I deixar que s’eixugués. Les imatges clares, lluentes, fixades per sempre: “han quedat molt bé, eh?”

El papa, la mama i jo ara som fora de la fotografia, mirant-la tots tres junts.

I ens veiem allà, vivint per sempre aquell instant: la mama somrient mullant-me amb l’esponja, el papa, enfocant, i jo llepant-me la gota de la punta del nas. Una aigua que em netejava per dins i per fora, que m’iniciava a un món de sensacions lúdiques, al gust, al tacte, al gaudir de senzilleses, a extreure alegria de viure de les coses més insignificants.

I m’adono, en reviure aquell pessigolleig a la punta del nas, com n’és de fàcil ser feliç amb una gota d’aigua.