“EL JALEO”


Avui contemplant el quadre anomenat “El Jaleo” del pintor John Singer Sargent se m’han despertat unes emocions que ja havia oblidat, tant pel quadre en sí com pel que m’ha evocat del meu viatge a Granada.

Recordo aquella nit que tot i ésser estiu la temperatura era molt agradable. A mida que m’apropàva al barri de Sacromonte semblava que entrés al món de “Les mil i una nit”. El cel ple d’estrelles i l’Alhambra ben il·luminada al fons, geranis vermells penjant dels balcons en contrast amb les parets emblanquinades amb calç, feien pensar en un bell decorat.

Vaig anar remuntant els carrerons fins a arribar a la Cova dels Amaya. Em vaig endinsar per una cova fonda i força estreta com si fos un túnel misteriós. Va costar una mica que els ulls s’acostumessin a aquella penombra. La cova estava il·luminada per alguns fanals, els justos per poder gaudir de l’espectacle.

El primer que em va cridar l’atenció va ser un vestit de color vermell que duia una de les gitanes. Tots els altres eren de color blanc, agrisat per la foscor, i negre. Els barrets dels “cantaores” eren negres, les jaquetes cenyides, els pantalons i les sabates també del mateix color com si fossin uniformes. Igualment, els que tocaven la guitarra i els que feien “palmas”. Tot i amb això es respirava un ambient càlid i sensual.

Quan les guitarres van tocar els primers acords se’m va posar la pell de gallina. El so de la seva música ressonava per les parets de la cova i vibrava en el meu interior. A poc a poc i d’entremig de l’ombra va sorgir una “bailaora” movent els braços al compàs d’una melodia, com si d’ales es tractessin.

Quan el ball i la música va anar “in crescendo” s’hi van afegir els “palmeros”.

Tenia un desig intern de que allò no acabes mai.

La gitana va desaparèixer per entremig de les ombres tal i com havia aparegut. Abans que se’n anés l’encant, una veu ronca i càlida d’un “cantaor” va encetar una tonada plena de tristesa i passió.

No sé quan va durar tot plegat, però el que sí sé és amb la intensitat amb què ho vaig viure.

A l’acabar l’espectacle la gent va anar desfilant. Jo vaig ser dels últims. Em resistia a marxar, intentant immortalitzar aquells moments de plenitud. Ara la sala ja era buida, com buida també era la cadira on fins fa uns moments seia aquella veu trencada i cansada potser pel pas dels anys..

Al sortir em vaig adonar de les peroles d’aram que adornaven les parets i reflectien les llums dels fanals aconseguint una atmosfera acollidora.

Per un espai de temps crec que amb l’ajuda de les “zambras” vaig connectar amb la força de la raça gitana i les seves arrels.

Maria Assumpció Piquer, octubre 2010

Tahiti, 1880



El meu home arriba del camp amb el seu ruquet. Ha passat molta calor, com tots els pagesos. El gos l’espera, remenant la cua. Jo estic d’esquena, pensativa. No li faig cap mena de rebuda. Quan entri, no gosaré ni mirar-lo. I ell endevinarà fàcilment la raó, veient el coixí del nostre llit a terra, darrera meu. Em trobo captiva entre el dubte i la incertesa...
El fum de l’encens m’ajudarà a recordar el que ha passat avui:
El pintor estranger ha arribat quan ja havia sortit el sol i el Taro era al seu hort d’arbres fruiters, collint mangos com cada matí, per evitar, ni que sigui una estona, la xafogor de la terra.
Paul, el visitant, duia un gran barret de palla, envoltat d’un mocador vermell que a vegades es posa al coll. Havíem quedat que passaria el dia aquí per pintar-me. M’ha fet estirar nua, com si dormís. Jo tancava els ulls i pensava en la seva cara d’home seductor, de faccions dures, tan diferent de la dels homes d’aquí.
Primer m’anava dibuixant i, de tant en tant, em tocava per canviar un xic la meva postura, segons com entrava la llum a la cambra. Començava a fer calor, però ell no es cansava de treballar en el seu quadre.
Jo, amb els ulls tancats, pensava en el que m’explicaven d’ell les dones del poble. Moltes també li havien fet de model i sentien que les considerava com fruites madures, dolces fruites tropicals que sempre s’acabava menjant...
No sabíem quina història l’havia dut a l’illa; no es feia gaire amb la gent de la colònia francesa. En el fons això no m’interessava massa. El que jo desitjava era que em fes l’amor i comprovar si era cert tot el que deien d’ell les meves amigues.
Al migdia he fet el dinar. Hem menjat a la galeria blava, a l’ombra de les gelosies que deixaven passar l’aire. Ha tret una ampolla de rom que duia a sobre. N’hem begut tots dos i, com que ens venia la son, m’ha demanat de fer la migdiada.
L’he acompanyat a la nostra cambra i li he ofert el llit, però ell m’ha tibat pel braç i m’ha dit que li fes companyia. No m’he fet pregar gaire, la veritat. Sota la mosquitera han passat moltes coses. Un cop sadollats, m’he ben adormit.
En despertar-me he vist que havia marxat, però que s’havia deixat el barret a terra, mentre em pintava. Llavors he agafat el coixí, que encara porta la seva olor, i ja fa estona que estic aquí asseguda, mirant el seu barret i pensant si tornarà aviat a buscar-lo.

MM Morera
Manresa, 30 d’octubre, 2010

Rere una làpida

El cementiri blanc arran de mar ja no s’utilitzava i no era més que un lloc per visitar amb curiositat, de vegades recomanat a les guies turístiques de la població. Els morts feia anys que reposaven al nou cementiri, terra endins dalt d’un turó. Però l’àvia, la que la Mercè sempre va recordar com la seva àvia, encara que no ho fos per vincles de sang, era allà enterrada. A la Mercè li agradava de tant en tant romandre davant la tomba de la Dominique, aquella dona forta que un dia va arribar de França amb el pare i amb la seva filla. La mare de la Mercè, que havia desaparegut de la barca sota un temporal de pluja i de vent, i a la que ella no podia recordar perquè llavors només tenia un any, va ser substituïda per aquelles dues dones que arribaven de l’altra banda de la muntanya nevada que de vegades, els dies de tramuntana es retallava a l’horitzó sota la llum del sol com un gegant adormit. Van arribar un estiu. Ella era al pati de ca la tieta Màxima, jugant amb l’aigua del safareig quan primer va entrar el pare. La seva ombra, gran i de vegades amenaçadora per la nena, es projectava a les rajoles del terra. La Mercè va obrir els ulls i va veure a son pare després de molts mesos, perquè ell gairebé sempre era fora amb els seus negocis “d’allò del vi”, deia la tieta, per dir alguna cosa innocent ja que tot el poble sabia que es dedicava al contraban. Però a la Mercè, quan tornava de tant en tant, sempre li portava regals i l’agafava amb una embranzida fins a pujar-la a les seves amples espatlles. “Ara tindrem una casa per a nosaltres”, li digué i se l’emportà per sempre més del pati de la tieta, aquell pati que feia olor de sabó i de gessamí. Sense dir res, la Mercè, la nena de sis anys, es va trobar dins d’una casa propera a la plaja, que tenia la façana pintada de color groc. Però la casa no era buida. Dues dones van sortir a rebre’ls a la eixida, una dona gran de cabells blancs recollits en una trossa i amb un gran somriure dins d’un rostre rosat, i una altra de més jove, però que a la nena li va semblar més envellida, com si hagués patit alguna malaltia que l’havia deixat pàl-lida i esprimatxada. Aquesta dona no somreia i es deia Ivette, s’havia casat amb el seu pare i seria la seva nova mare.

Mentre la Mercè caminava pels passadissos silents del cementiri marí recordant el rostre sempre somrient de l’àvia Dominique, feia esforços per recordar la cara de la que durant uns anys va ser, o va pretendre ser una mare que no era ni seria mai. Potser per això no la recordava, no podia recordar cap mare que li fes petons, que li acaronés els rínxols foscos que li davallaven sempre indomables pel front. Només podia recordar la Dominique. Perquè va ser ella qui va estar al seu costat després que la Ivette patís un accident a la barca del pare que li va costar la vida. Anys després l’àvia li va dir que allò havia estat un suïcidi, que la seva filla no havia pogut resistir la vida tan dura que portava al costat del seu pare i s’havia llençat al mar.

La Mercè va netejar la pols de la làpida que amagava tots els drames de la seva vida. El cos de la Ivette, com anys abans el de la seva pròpia mare, mai no havia estat retornat pel mar. Cap de les dues no va tenir làpida sinó una tomba d’algues i de corall. El que no va saber mai la Mercè és que darrere aquella única làpida s’amagava el secret que la Dominique va acabar descobrint i que la va portar a no deixar mai desprotegida aquella nena, “ma petite”, com li deia, perquè era la filla d’un assassí.

Mª Carme Martín

STIPENDIUM PECCATI MORS EST


Quan anava al Seminari ens van donar uns Exercicis basats en les cartes de Sant Pau. Aquesta frase em va estremir: « El salari del pecat és la mort ». Jo intentava acomplir tot allò que ens proposaven els directors espirituals; degut a la nostra “vulnerable edat”, l’adolescència i després la joventut, gairebé sempre es basava en fer-nos prometre que no cauríem en els pecats de la carn. La castedat era el nostre més gran escull per arribar al sacerdoci. La pobresa i l’obediència se’ns suposaven, una per necessitat (eren temps de postguerra i, per tant, de gana) i l’altra per por o respecte als nostres mestres, que no miraven prim a l’hora de donar un bon clatellot als que es mostraven una mica rebels, ni que fos com el pobre Oliver Twist de Dickens, que va gosar demanar “una mica més de sopa”... Malgrat això, l’agulló del sexe em feia patir a les nits, sol al meu llit. Sentint sempre la frase dins el meu cap: “Stipendium peccati mors est”, m’adormia tremolant de por a morir en pecat.
Quan em van ordenar tenia vint-i-cinc anys. De seguida em van nomenar vicari d’una parròquia de poble. Allà, la meva més gran tortura era haver d’escoltar les confessions innocents dels nens de la catequesi. A les nenes també les confessava, però a través d’una finestreta amb reixa. Però els nens els tenia davant meu, amb les seves cares angelicals, explicant-me les seves petites faltes. Jo em delia per acariciar-los, per fer-los veure que Déu els estimava i que no havien de tenir por de res. El moment pitjor era quan algun dels grans venia a acusar-se d’un pecat més greu, el plaer solitari... Jo l’absolia, però no podia deixar de pensar en aquell noiet, sol al seu llit... Això em provocava tentacions que no sabia com apaivagar, si no era fent el mateix. La diferència és que jo tenia aquella frase esfereïdora de Sant Pau gravada al cervell...
Al cap d’uns anys vaig anar a fer de rector d’un poble més gran. Allà m’encarregava de la coral dels escolans, ja que tenia coneixements de música i m’agradava molt sentir aquelles veus blanques acompanyant-me a la Missa. Un dels escolans era especialment atent amb mi, afectuós fins i tot, em seguia per tot arreu i em tenia pel seu mestre i model. Fins i tot em va confessar que de gran volia ser capellà com jo. Sols dalt del campanar ens dedicàvem a parlar de moltes coses. Vaig començar per passar-li la mà per l’espatlla. El Miquel es deixava fer, com si jo fos el seu pare. Després vam anar agafant més intimitat. Un dia va arribar allò que jo havia esperat tots aquells anys. Vaig fer-me’l meu totalment. Va fugir esgarrifat del que havia passat i no va tornar més a l’església. No ho va explicar a casa seva perquè jo li havia donat a entendre que era ell qui m’havia provocat... I vaig seguir fent la meva tasca com sempre, però amb un gran pes al cor.
Un dia em va tocar llegir l’Evangeli on Jesús deia: “Ai dels qui escandalitzin un d’aquests petits que creuen en mi! Més li valdria que li lliguessin al coll una pedra de molí i el llancessin al mar!” Vaig fer el meu sermó correctament, tal com manava la diada, però en acabar la Missa me’n vaig anar al pou que hi havia darrere la Rectoria. Vaig agafar una pedra on solia seure les nits d’estiu, buscant Déu darrere les estrelles, me la vaig lligar al coll amb una corda de l’estable vell i em vaig tirar al pou. Ningú no va saber perquè ho havia fet. Només el Miquel.

Primavera a París

No oblidaré mai la primavera que vaig passar a Paris. No pas per la primavera esclatant en una ciutat farcida de jardins preciosos, ni per “l’amour”, que brillava per la seva absència, sinó per motius molt més escabrosos.

La ciutat vivia, quan vaig aterrar per anar a treballar tres mesos a la seva fantàstica Biblioteca Nacional, immersa en una paranoia col.lectiva. Un assassí en sèrie sembrava el terror als indrets més turístics de la ciutat. Triava les seves víctimes entre els ingenus turistes que visitaven els museus i els monuments preceptius guia en mà, els perseguia fins que els veia desaparèixer a la “toilette” i allà els degollava amb un arma esmolada que la policia encara no havia pogut identificar. Quan jo vaig arribar ja anava per la seva sisena víctima, un turista japonès que havia trobat la mort als lavabos del Louvre. Justament va ser aquest qui va donar una pista de l’aparença de l’ invisible assassí al fer-li una foto. Aquella foto mostrava per a sorpresa de la policia i dels mitjans de comunicació una dona jove i ben vestida, con la majoria de parisenques, sabates altes de taló, pantalons i jaqueta conjuntats, cabells negres pentinats amb mitja melena i serrell i amb una mena d’obridor de cartes en una mà. La policia va trobar la foto a la diminuta càmera digital del japonès i va pensar “ja la tenim”. Així que a la meva arribada tot París buscava a l’assassina del obridor de cartes.

No em vaig espantar. No anava disposada a espantar-me per res. Per a mi aquella feina de tres mesos caiguda del cel era una oportunitat d’oblidar la relació trencada que deixava enrere. Necessitava canviar d’aires i París era una ciutat que sempre m’havia fascinat. Viuria en un apartament prop de la biblioteca i tindria les tardes lliures per a dedicar-me a conèixer a fons aquella ciutat meravellosa. Però la cosa no va anar ben bé d’aquella manera.

Com que jo no volia perdre’m res d’aquella oportunitat irrepetible per culpa d’una pirada em vaig dedicar a fer turisme a les tardes. El cert és que les notícies s’havien estès fora de França i el turisme començava a notar l’efecte. Millor, pensava jo, no hauria de fer tantes cues. El temps acompanyava a les llargues passejades pels Jardins de Luxemburg o Les Tuilleries. Una tarda que amenaçava pluja vaig decidir anar a visitar El Panteó, un edifici civil on resten enterrades i convenientment glorificades les despulles d’importants personatges francesos, filòsofs i literats com Víctor Hugo. Després d’entretenir-me una estona contemplant el famós pèndul de Foucault demostrant el moviment de rotació de la Terra vaig anar als passadissos on segons la guia que m’havien donat a l’entrada, es trobaven les tombes més importants. El cert és que em vaig sentir anguniejada en trobar-me en aquella mena de laberint obscur que contenia les tombes i ja fos per això o per la deliciosa “soup d’oignon” que havia menjat per dinar, els meus budells van començar a fer saltirons estranys i que demanaven l’evacuació immediata d’alguna cosa. No tenia més remei que buscar la toilette. No em resultava fàcil orientar-me per aquells passadissos circulars. Va arribar un moment que no veia ningú a prop meu i va ser llavors quan vaig sentir unes passes al meu darrera. Algú caminava amb sabates de taló seguint el mateix camí que jo. Era algú a qui no podia veure, només sentir. Quan jo m’aturava les passes també ho feien i jo no podia anar gaire ràpid amb el mal de ventre que patia. Finalment vaig veure les figuretes que m’indicaven que la “toilette” era a prop. Vaig intentar córrer i vaig sentir com les passes també s’apressaven a la meva esquena. Havia d’arribar, havia d’arribar abans no fos massa tard, era el meu únic pensament. Un recargolament més fort que els altres em va fer oblidar les passes i tot el que no fos trobar el més aviat possible el maleït vàter. No vaig veure els homes que semblaven custodiar l’entrada, no em vaig adonar que em miraven i es feien signes silenciosos entre ells. Quan finalment m’hi vaig poder asseure a la tassa vaig deixar anar l’aire i tot el que tenia dins. Les veus de fora, els crits, els cops, em semblaven llunyans. Només vaig tornar a la realitat quan uns copets a la porta i una veu que cridava “mademoiselle” em van fer adonar que al meu voltant havia passat alguna cosa estranya. I havia passat una de molt grossa. Quan els policies amablement m’ho varen explicar em vaig desmaiar tontament. Vaig recuperar la consciència dins d’una ambulància. No tenia més que l’ensurt i una mica de descomposició intestinal. Però no era per menys. I és que jo era la propera víctima de l’assassina de l’obridor de cartes. Els policies camuflats que custodiaven els lavabos havien impedit que morís degollada mentre era al vàter. Des de llavors vaig tenir moltes complicacions intestinals cada vegada que provava de seure en un vàter de París.

Confusió


El nostre personatge es remou inquiet a la butaca d’orelles on seu; la nit anterior va descobrir el secret que fidelment guardava el seu company: una carta anònima on se’l convocava a una reunió amb l’assassí més buscat per la policia. Volia evitar com fos els esdeveniments que imaginava: el seu amic mort per una trama maquiavèl·lica… un suplantament de personalitat.
Havia d’evitar-ho!
Hores abans entrà a l’estança on guardava els atuells per disfressar-se i escollí: un abric de llana, una perruca, un barret, la pipa i uns diaris per amagar sota la roba per poder espantar el fred de la nit.
Sabia el lloc i l'hora de la cita.
Esperà assegut pacientment que les busques del rellotge indiquessin el moment de posar-se en marxa. L’atzar faria la resta.
En sortir al carrer, una bafarada freda li despertà els instints més amagats. Un mar blanc sense esperances de final, sense camins, s’estenia davant seu; el gemec d’un carruatge creixia dins la nit a través dels llargs i grisos carrerons. Amb pas ferm es dirigí a la plaça, el punt de la trobada. Va esperar. L’humitat de l’ambient començava a calar-se-li als ossos. De sobte sentí unes passes que s’acostaven i una presència que emergia de la boira. En Watson es va veure reflectit com si tingués un mirall al davant. Tot va ser massa ràpid, l’assassí va sortir del no res; en Sherlock Holmes disfressat de Watson, l'assassí suplantant en Sherlock Holmes i en Watson, perplex, disfressat de Holmes… Quin desgavell!
El criminal disparà al que suposadament era en Holmes. Un tret i un crit somort van travessar el silenci. En Watson, el vertader, va caure com un ninot, els braços amagats sota el cos… el terra amarat de sang.
—Perquè ho ha fet Watson? —va cridar en Holmes, traginant el seu amic.
—Sempre he volgut ser com vós! No ho he fet gaire bé, oi? —digué amb un fil de veu.
—Ximplet...

*
No cal continuar la història, podeu imaginar el que en Sherlock Holmes diria al nostre personatge:”Elemental estimat Watson”


Maig 2010
Xus

[Text en homenatge al gran mestre del misteri Arthur Conan Doyle]

L'escenari


Després de pujar les caixes al pis amb ajuda del transportista, s’estirà al sofà i li entrà un atac d’empoltroniment. Tenia tota la vida guardada en caixes i no feia més que mirar-les. Començà a llegir d’esma, les etiquetes que ella mateixa havia enganxat: roba d’hivern, roba d’estiu, accessoris, llibres... (només de pensar en el que pesaven aquelles últimes caixes li augmentà la ganduleria).

Aleshores tancant els ulls, recordà el seu antic paisatge com si d’un fals decorat es tractés: un pis fals, objectes falsos, i... un marit fals. Vint anys fallits! No havia triat aquella ficció estúpida, l’havien triat per a ella, feta a la seva mida... S’havia sentit com un animal engabiat en aquella bonica presó, dins una cacera irreal però amb un caçador gens fictici. Aprengué a esmolar les urpes per defensar-se sense esperar que la devorés.

En tornar a obrir els ulls s’adonà que les ninetes s’empetitien humitejant-se i un alè d’esperança la desvetllà. Qualsevol que la veiés podria dir que està abatuda, però s’equivocaria, aquest nou sentiment no era cap niciesa. A poc a poc passà d’una estança a un altra. Tot era blanc i feia olor de nou: la cuina, el bany... Tot buit. Allí refaria el seu paradís, sola, sense l’ajuda de ningú, només calia una mica de paciència. Començà a riure i esclatà en aplaudiments, com si fos l'inici d’un fantàstic espectacle.


Juny 2010
Xus