Lletres de Dona

El cementiri blanc arran de mar ja no s’utilitzava i no era més que un lloc per visitar amb curiositat, de vegades recomanat a les guies turístiques de la població. Els morts feia anys que reposaven al nou cementiri, terra endins dalt d’un turó. Però l’àvia, la que la Mercè sempre va recordar com la seva àvia, encara que no ho fos per vincles de sang, era allà enterrada. A la Mercè li agradava de tant en tant romandre davant la tomba de la Dominique, aquella dona forta que un dia va arribar de França amb el pare i amb la seva filla. La mare de la Mercè, que havia desaparegut de la barca sota un temporal de pluja i de vent, i a la que ella no podia recordar perquè llavors només tenia un any, va ser substituïda per aquelles dues dones que arribaven de l’altra banda de la muntanya nevada que de vegades, els dies de tramuntana es retallava a l’horitzó sota la llum del sol com un gegant adormit. Van arribar un estiu. Ella era al pati de ca la tieta Màxima, jugant amb l’aigua del safareig quan primer va entrar el pare. La seva ombra, gran i de vegades amenaçadora per la nena, es projectava a les rajoles del terra. La Mercè va obrir els ulls i va veure a son pare després de molts mesos, perquè ell gairebé sempre era fora amb els seus negocis “d’allò del vi”, deia la tieta, per dir alguna cosa innocent ja que tot el poble sabia que es dedicava al contraban. Però a la Mercè, quan tornava de tant en tant, sempre li portava regals i l’agafava amb una embranzida fins a pujar-la a les seves amples espatlles. “Ara tindrem una casa per a nosaltres”, li digué i se l’emportà per sempre més del pati de la tieta, aquell pati que feia olor de sabó i de gessamí. Sense dir res, la Mercè, la nena de sis anys, es va trobar dins d’una casa propera a la plaja, que tenia la façana pintada de color groc. Però la casa no era buida. Dues dones van sortir a rebre’ls a la eixida, una dona gran de cabells blancs recollits en una trossa i amb un gran somriure dins d’un rostre rosat, i una altra de més jove, però que a la nena li va semblar més envellida, com si hagués patit alguna malaltia que l’havia deixat pàl-lida i esprimatxada. Aquesta dona no somreia i es deia Ivette, s’havia casat amb el seu pare i seria la seva nova mare.

Mentre la Mercè caminava pels passadissos silents del cementiri marí recordant el rostre sempre somrient de l’àvia Dominique, feia esforços per recordar la cara de la que durant uns anys va ser, o va pretendre ser una mare que no era ni seria mai. Potser per això no la recordava, no podia recordar cap mare que li fes petons, que li acaronés els rínxols foscos que li davallaven sempre indomables pel front. Només podia recordar la Dominique. Perquè va ser ella qui va estar al seu costat després que la Ivette patís un accident a la barca del pare que li va costar la vida. Anys després l’àvia li va dir que allò havia estat un suïcidi, que la seva filla no havia pogut resistir la vida tan dura que portava al costat del seu pare i s’havia llençat al mar.

La Mercè va netejar la pols de la làpida que amagava tots els drames de la seva vida. El cos de la Ivette, com anys abans el de la seva pròpia mare, mai no havia estat retornat pel mar. Cap de les dues no va tenir làpida sinó una tomba d’algues i de corall. El que no va saber mai la Mercè és que darrere aquella única làpida s’amagava el secret que la Dominique va acabar descobrint i que la va portar a no deixar mai desprotegida aquella nena, “ma petite”, com li deia, perquè era la filla d’un assassí.

Mª Carme Martín