MANS
La tieta Clara s’està morint. Arribem a casa seva amb la meva mare i la tieta Rosa, les seves germanes grans. Entrem a la cambra; al costat del llit hi ha el seu home, que fa hores que l’acompanya en la seva lenta agonia. Té tres filles assegudes sobre el llit de matrimoni, al seu voltant. De tant en tant l’acaricien, o li fan un petó. Sense pensar, m’inclino i li beso la mà, com havia fet de petita amb el meu avi Ramon, també al seu llit de mort. La mà, que tant d’amor havia donat a tots, encara és calenta i suau, plena de pigues de vellesa, però bonica i ben cuidada. Les ungles les té rosades, amb la manicura acabada de fer per alguna de les noies. Els seus braços reposen sobre la gira d’un fi llençol brodat, potser el millor que té. Li han canviat aquest matí, per rebre les darreres visites.
La meva mare i la tieta Rosa seuen en silenci, tocant-li els peus per estar en contacte amb ella per última vegada, sense deixar de mirar-la. Estic dreta en un racó, observant la corprenedora escena. Tres germanes grans i tres germanes joves davant el moment definitiu. Ningú no parla. Tot són carícies i llargues mirades que busquen endevinar quan arribarà el moment que la vida i el sofriment deixaran el seu cos per sempre. No puc estar-me d’observar aquelles mans, tan semblants a les de la meva mare i - a la llarga - potser a les meves. De sobte les seves mans es tornen blanques i les ungles blavegen. La sang ha fugit en parar-se el cor. Tot s’ha acabat. M’abraço a les meves cosines i nosaltres sortim per deixar pare i filles amb el seu dolor. La vida, malgrat tot, m’ha regalat una experiència tendra i inesborrable.
M. Montserrat Morera
Read Users' Comments (0)
