La Lola

- ¡Mama, mama!
- ¡Mama, sácame de aquí!
- Ay, mi niña, mi Encarni, mi alma ¿dónde estás?
Llevo tres semanas encerrada en esta chabola en medio del campo. Me han atado una cadena de perro al cuello y no puedo escapar. Grito y nadie me oye. Vienen una vez al día a traerme un poco de comida y agua. Me la dejan frente a mí y se van. Por suerte se van. Al principio se quedaban para atormentarme.
Primero vino mi Sebas, que me decía:
- A la niña no la veras más. Se la ha llevado mi madre a Gerona… es el castigo por no dejarme ir con la Chari. Qué te has creído, que podías hacer lo que te diera la gana. Yo soy tu hombre, y si te dejo te tienes que aguantar. Ya aprenderás, puta!
Luego, como yo no quería marcharme sin Encarni, me pegaba con una correa, me pinchaba con una navaja en las piernas, me quemaba los brazos con cigarrillos. Pero yo aguantaba.
Al cabo de unos días vino con su hermano, el Rafa. Me violaban para escarmentarme. Primero los dos, más adelante sólo el Rafa, porque mi Sebas decía que le daba asco… Yo lloraba y callaba. Solo quería ver a mi hija. Y marcharme de allí con ella.
Otro día se presentaron con su madre. Les dijo que me rapasen la cabeza, porque era una vergüenza para la familia: Una gitana tenía que obedecer a su hombre y no ser tozuda como una mula. Me dijo que a la niña ya la había perdido. Que era suya. Que no iba a tener una madre tan desgraciada como yo. Que ella ya sabía lo que había que hacer para que no se pareciese a mí. Y yo venga a llorar y callar.
Cuando me quedo sola me pongo a pensar en Manresa, en mi casa, en mi mama, en mis hermanos, en mi papa, que murió tan joven en aquel accidente y nos dejó desvalidos y sin protección. Después, para distraerme un poco de mi sufrir, pienso en la escuela, en los libros que me hacían leer, en aquella maestra que me llamaba “la meva ratolina”: entonces era la más pequeña de la clase, y no crecí mucho. Todavía soy una “ratolina”... Tan felices que me las prometía, jugando en el patio con las otras niñas, a la hora del comedor. Y los recreos de invierno en la biblioteca: los cuentos, los poemas, las canciones. Se estaba tan calentito… ¡Qué asco de vida me ha tocado vivir después!
¿Y si no salgo de aquí? ¿Por qué mi mama no me busca? ¿No encuentra raro que no la haya llamado en tantos días? ¿Y mi tata Manuela, por qué no me echa en falta? Estoy tan sucia que me salen costras en la cabeza. Y cada día más delgada… Me podría morir y entonces sí que no vería a mi niña. Pero aguantaré. Por mi papa que aguantaré.
Esta noche voy a gritar como nunca. No, mejor cuando salga el sol, por si pasa algún payo por este descampado. Estos cerdos se van a enterar, cuando me encuentren. Decía la maestra que las mujeres no hemos de ser esclavas de los hombres. Y no lo voy a ser. Tengo el cuerpo débil, pero el corazón lo tengo de acero. Me sacarán de aquí y me llevaré a mi niña, como me llamo Lola.


MM Morera, setembre 2011

Ja no quedava ningú. Tothom havia marxat. Els llibres restaven silenciosos sobre les prestatgeries i només de tant en tant se sentia un “crec” de la fusta. Pel amplis finestrals no entrava res més que la nit. L’ home quiet i a les fosques no va sentir les passes, no va pressentir l’ombra retallada per la claror somorta del carrer que es movia a la seva esquena. De cop i volta tot va esdevenir encara més fosc, va sentir un dolor a la part posterior del cap mentre s’enfonsava en la inconsciència.

Era dissabte al matí i el públic s’esperava a les portes de la biblioteca. Era un dia clar de primavera i algunes de les persones que omplien l’escala d’accés giraven els seus rostres cap el sol benvingut després del llarg hivern. Al pis de baix on hi havia la biblioteca infantil i la sala de seminaris, uns quants nens jugaven fent xivarri, mentre els assistents al curs de creació literària comentaven les dificultats que havien tingut per enfrontar-se al nou repte que la professora els havia plantejat en la darrera sessió: escriure un conte policíac. L’estona anava passant. Ja passava mig quart de l’hora i les portes no s’obrien. Llavors van començar a succeir coses.

El so d’unes sirenes llunyanes es va anar apropant i de seguida tothom va veure com quatre cotxes dels mossos d’esquadra i una ambulància s’aturaven justament davant de la biblioteca. Quan van sortir els policies van començar a dir a la gent que marxés, que la biblioteca no obriria les portes aquell dia. La gent, encuriosida no va marxar del tot i es van quedar al passeig on era el noble edifici de la biblioteca mirant el que passava. Els alumnes del curs de creació literària no es podien creure el que veien, justament aquell dia i tenien l’edifici envoltat de policies. “Potser han trobat algun mort a dintre”, va dir algú, que de seguida va ésser silenciat per les protestes del seus companys titllant-lo de fantasiós i de creure’s les seves pròpies històries. “Segurament han robat alguna cosa o hi ha una bomba”.

Ni ells ni ningú va saber què havia passat realment i finalment van marxar cap a casa sense saber-ho, tret de l’Agustí, el fantasiós, que es va quedar allà durant hores fins que va arribar algú que devia ser un jutge i una estona després va veure con treien una llitera amb un cos tapat que no podia ser més que un mort.

I és que la ment imaginativa de l’Agustí l’havia encertada. Hi havia un mort a la biblioteca, concretament un bibliotecari assassinat. Quan les altres bibliotecàries havien arribat al matí, i abans d’obrir les portes s’havien trobat el cos del Josep estirat al terra envoltat d’un bassal de sang. Justament estava entre les prestatgeries dedicades a la novel·la policíaca i molts llibres presentaven esquitxos de sang als seus lloms. Al Josep li havien tallat el coll amb algun estri molt i molt esmolat. El cadàver, que jeia sobre lesquena tenia al seu costat un tom gruixut de tapes fortes, era lUlisses de Joyce, però el que més va cridar l’atenció de la inspectora Rita Margarit era que el mort conservava agafades amb la seva mà dreta quatre pàgines arrugades i arrencades d’algun llibre escrit amb l’alfabet grec, però aviat van saber, gràcies als coneixements del jutge, que aquelles pàgines procedien d’un exemplar de l’Odissea d’Homer, probablement antic.

La inspectora Margarit era una dona més aviat baixeta i rabassuda, que portava els cabells rossos molt curts i lluïa unes ulleres de pasta vermella que feien ressaltar uns enormes ulls blaus que ho guaitaven tot amb mirada experta. Ja havien passat un parell de dies del crim i era al seu despatx llegint l’informe preliminar del forense a la pantalla de l’ordinador. Segons aquest, el mort primer havia estat atacat amb un objecte pesat que devia ser el llibre de Joyce, un tom de bona envergadura. Però el cop a la part occipital del cap no l’havia pas mort. “L’Ulisses podia matar d’avorriment”, pensà la inspectora, que s’havia vist obligada a llegir-lo a instàncies del seu bibliòfil marit, però no li semblava prou contundent com per matar. Ara bé, segons el forense, era possible que el cop hagués deixat al bibliotecari prou estabornit com per a no adonar-se que el seu atacant tenia la intenció de degollar-lo. Malgrat tot devia haver recuperat la consciència en algun moment per esgarrapar les fulles de l’altre Ulisses.

Segons la reconstrucció dels fets, el Josep s’hauria quedat a la biblioteca mentre es reunia el Club de Lectura per tal de tancar els llums i la porta una vegada finalitzada la reunió. Els assistents i la coordinadora van declarar que l’havien vist per darrera vegada davant del monitor de l’ordinador. Però d’aquestes declaracions una no devia ser certa ja que no es corresponia amb el que van dir les companyes de feina del mort.

Les seves tres companyes van manifestar, i així consta en la seves declaracions, que el Josep tenia greus problemes conjugals, que aquell mateix dia havia comparegut la seva dona a la biblioteca i tots dos s’havien escridassat davant dels altres empleats i del públic. I és que era sabut de tothom que aquells problemes tenien el seu origen en la relació extra-conjugal del bibliotecari amb la Remei, la coordinadora del Club de Lectura. Per això no era probable que la declaració de la Remei fos certa, ja que no devia haver marxat amb els altres sinó que s’hauria quedat a la biblioteca amb el seu amant. Es va cridar a la Remei per a una segona declaració i va haver d’admetre que no havia marxat amb els altres. La dona, molt afectada per tot plegat, va confessar que s’havia quedat amb el Josep una estona per parlar dels problemes amb l’esposa i que havia marxat sola de la biblioteca a un quart de dues de la matinada. El Josep li havia dit que ell es volia quedar una estona sol per pensar i perquè no li venia de gust tornar a casa per enfrontar-se de nou amb la seva muller. La Remei va dir també, en preguntar-li al respecte, que quan ella havia sortit de l’edifici no havia trobat ningú pel carrer, però havia vist un cotxe aturat amb una persona dintre que fumava. També va dir que havia observat a sobre de la taula del Josep un llibre de tapes gruixudes i gastades que podia correspondre a l’edició grega de l’Odissea d’on havien sortit les pàgines arrencades.

El llibre no va ser trobat. No existia cap edició grega de l’Odissea en aquella biblioteca i la inspectora va començar a tenir el convenciment que tot plegat aquell crim tenia a veure amb algun obscur negoci. L’arma del crim sí que es va trobar quan la policia científica va rastrejar el jardí que envoltava la biblioteca. Era un llarg i esmolat ganivet de carnisser que havien amagat a dins del lilà, florit en aquella època de l’any. No hi havia cap empremta ni marca que pogués donar cap pista. L’únic fil que podien seguir era el del fabricant i el venedor però no era una pista gaire fiable. Era un ganivet especialitzat que no s’acostumava a tenir a les cases sinó només als restaurants i carnisseries. Aquell era força nou i van poder localitzar al venedor però aquest, malauradament no va poder oferir cap pista sobre el possible client.

Potser la hipòtesi més versemblant era que el bibliotecari traficava amb llibres antics i valuosos i la seva mort havia estat a mans d’algun comprador o venedor estafat. Però, en el fons, aquesta història tampoc no li acabava de fer el pes a la Rita Margarit després de pensar-ho molt detingudament. Van seguir la pista “bibliòfila” esbrinant en el negoci de compra i venda de llibres potser obtinguts de manera il·lícita, però ella no deixava de pensar en el triangle amorós de la vida del bibliotecari. Llavors va arribar l’informe definitiu del forense i en ell va aparèixer una dada molt curiosa: els fulls del llibre grec no podien haver estat arrencats pel mort sinó que algú els havia posat deliberadament entre els dits. Va ordenar l’escorcoll del pis del Josep i van interrogar a la vídua malgrat les seves protestes, sobre la discussió tinguda a la biblioteca, però justament la dona va dir que per què hauria de voler matar al marit quan ell li havia assegurat que deixaria la Remei i li diria aquella mateixa nit.

- Rodriguez- va dir la inspectora al seu ajudant- en aquest cas hi ha alguna cosa que no m’agrada gens. Els fets no són el que semblen.

- Mai no ho són inspectora- va respondre el Ramon Rodriguez, un home tranquil que rarament s’esverava.

- Aquí hi ha alguna cosa subtil que se’ns escapa, una pista falsa- la inspectora es va aixecar i va mirar per la finestra- No sé, tinc el pressentiment que anem en la direcció equivocada

- Ja -va dir el Ramon- se li ha ficat al cap la idea que això és un crim passional.

- Rodriguez, el cervell de les dones pot arribar a ser molt tortuós –digué en veu baixa la inspectora.

- A fe de Déu! Que m’ho diguin a mi!

Va anar passant el matí mentre la Rita anava rumiant. El seu ajudant la mirava de reüll. Sabia que d’aquests períodes de concentració la seva cap acostumava a passar a un atac febril de donar ordres i activitat. I així va ser.

- Rodríguez, prengui nota. Hi ha una sèrie de coses que s’han de fer ja.

- Sí, inspectora –va contestar l’home resignadament.

- S’han de tornar a interrogar a las bibliotecàries, per saber exactament com va anar la discussió entre el Josep i la seva dona, vull una transcripció el més exacta possible. També vull que diguin si alguna de elles va avisar la Remei d’aquella discussió. Si es aquest el cas, aneu a casa de la Remei i feu un escorcoll. Heu de trobar el llibre grec i vull saber també quin llibre es comentava aquella nit al Club de Lectura.

La inspectora Rita Margarit va sospirar quan en Rodríguez va sortir del despatx. Li semblava que ja tenia el cas resolt. I es va poder dedicar a altres feines administratives mentre esperava els resultats de la brigada. Finalment va rebre una trucada. Era en Rodriguez.

- Inspectora, hem trobat el llibre amb les pàgines arrencades a casa de la Remei. La dona del Josep tenia raó, ell volia deixar la Remei i la Glòria, una de les bibliotecàries la va avisar per telèfon, tenim també constància de la trucada. I la lectura d’aquell dia era sobre un llibre d’un tal Kavafis, un poema titulat El viatge a Ïtaca.

- Molt bé. Rodríguez, doncs ja podeu detenir-la acusada d’assassinat. A la Remei, naturalment.

Quan el Ramon va tornar li va dir a la inspectora que sorprenentment la Remei ho havia confessat tot. Ella havia matat el Josep. Quan la Glòria la va trucar per explicar-li el que ell li havia dit a la seva dona, va embogir, va anar a la carnisseria del seu pare i va agafar un dels ganivets que va amagar a la bossa. Després va pensar que hauria de deixar pistes falses per tal que no sospitessin d’ella. Li va venir al cap el llibre que tenia de l’Odissea al pensar en el que tractarien en el Club de Lectura, el Viatge a Ítaca de Kavafis. Era un llibre vell i valuós, un dels molts que de vegades es comprava ja que tenia veritable passió per aquells tresors bibliogràfics. Per això no el va llençar, però posar uns fulls arrencats a les mans del Josep faria pensar a la policia que la seva mort tenia uns altres motius. Després de parlar amb el Josep i que ell li digués que havien d’acabar la seva relació, ella va fer veure que ho comprenia i ho acceptava, encara que se li trenqués el cor. Però en comptes d’anar-se’n va donar un cop a la porta i es va amagar. Va atacar el Josep per la esquena amb el llibre de Joyce. Després li havia tallat el coll, li havia agafat les claus, havia tancat els llums i les portes i havia marxat. Va llençar el ganivet al massís dels lilàs i les claus en una paperera del carrer. Per suposat que no havia vist cap cotxe fora ni cap llibre grec a la taula del Josep. Però tot li havia sortit malament i estava penedida.

La inspectora va escoltar el relat. Després el Ramon va preguntar:

- Com ho ha sabut? No era fàcil.

- Ja saps Rodríguez- va respondre ella- el cervell de les dones, tan recargolat.

I es va posar a taral·lejar una tonada que al Ramon li sonava. Era la cançó Ítaca de Llúís Llach.

Mª Carme Martín

Els teus cabells


Els teus cabells

Cada dia espero amb ànsia la teva arribada. Sola a la casa, enorme, t’enyoro i em sento òrfena de les teves carícies, dels teus llavis molsuts, però per sobre de tot, espero el moment de perdre’m en la teva cabellera fosca i rinxolada. M’agrada que em miris a través de la cortina ondulada que et tapa a mitges la cara, amb aquell somriure gairebé burleta de qui sap el que vindrà després, quan enllacis la meva cintura amb les mans fortes i aspres i jo, jo llavors perdi tot control i les meves mans s’internin a la selva pregona dels teus cabells, per besar-los un cop i un altre, cabdellant i descabdellant, trenant i esbullant segon rere segon, minut rere minut, mentre tu em murmures a cau d’orella que m’estimes. I jo, cada vegada més excitada, cada vegada més perduda en aquell bosc pregon i frondós deixo que em treguis la brusa per amarar-me tot el cos de l’aroma que desprèn la teva cabellera. I voldria lligar-me els canells amb cordes fetes dels teus cabells, i la cintura, i tota jo perdre’m per sempre, mentre tu no deixes de dir en veu baixa paraules que cada vegada semblen diferents. Passo els meus dits com una pinta i des de les arrels, agafo fort els teus cabells i els passo pel meu rostre, pel meu pit, el meu ventre…I tu sempre et deixes fer amb aquell somriure i els ulls migs tancats. Com em coneixes totes les meves petites manies, les meves dèries, la meva passió ingovernable per aquesta cabellera negra i rinxolada que és tota meva.

Quan la dona va sentir el soroll del pany que s’obria, va deixar la llibreta on escrivia damunt de la tauleta, es va aixecar del sofà i amb passes tranquil·les anà a rebre el seu espòs. Es van besar als llavis i ella li va acariciar amorosament el cap rodó i lluent en el que ja no quedava cap rastre de cabellera des de feia una colla d’anys.

Mª Carme Martín

Mugrons


Quan era adolescent, la Kumiko mirava amb enveja els primers bikinis que duien les seves amigues a la platja. Ella encara anava amb un vestit de bany d'aquells amb copes d'escuma. Però la Betty i la Jenny eren americanes i no duien aquells falsos sostenidors que amagaven la forma dels pits. El que més li cridava l'atenció era que, amb el fred del mar, els mugrons se'ls marcaven. Ella tenia uns pits bonics, però els seus mugrons no s'aixecaven mai, per molt freda que estigués l'aigua. Això la preocupava.
En fer-se una dona es va anar alliberant; anava fins i tot a treballar sense sostenidors. Se sentia orgullosa dels seus pits, però no pas dels seus mugrons. L’Haruki, el seu primer xicot, els acariciava, els besava... però res de res. Estaven quiets. Se sentia estranya, diferent, insegura.
Va passar el temps però tot seguia igual, fins que es va fixar en el Noburu: sempre tenia els mugrons drets. A l'estiu se li marcaven per sota la samarreta d'una forma descarada. Això l'atreia molt. El va anar encerclant, amb petits paranys, fins que va aconseguir que s'atrevís a convidar-la a sopar. Al cap de mig any es casaven.
La Kumiko es delia pels mugrons del seu home: els llepava, els mossegava, passava les seves galtes per sobre el seu pit com una gata en zel. Ell li responia: amb suavitat anava emmotllant els pits a les seves mans, li pinçava els mugrons amb els dits, com si fossin de fang i els volgués donar una nova forma . De mica en mica, gràcies al plaer que experimentava amb el Noburu, els mugrons adormits es van despertar. Quan va tenir la Kyoko la va alletar amb un delit gairebé orgàstic, ja que xuclant-li la llet li retornava el plaer après, que havia convertit els seus mugrons en tendres i erèctils maduixetes de bosc.
MM Morera, març 2011
 

 

El porró


Quan l’escriptor George Orwell va arribar a Barcelona, l’any 1936, va anar a una taverna de les Rambles i, amb precisió i ignorància anglesa, va descriure el porró com una mena d’utensili mèdic per recollir l’orina del pacient. Però feia segles que el porró era un element imprescindible al menjador de totes les cases dels pagesos i treballadors catalans. Qualsevol taula de fusta tenia un porró de vi al mig, esperant qui arribés del camp o de la feina amb ganes de fer un trago. Hi havia especialistes en beure amb porró: qui feia lliscar el vi pel llavi de dalt, qui el feia entrar per un costat de la boca, qui aguantava el porró més lluny sense tacar-se... Alguns nens s’enfilaven a la cadira més propera al porró, quan ningú no els veia, i l’empenyien fins a la vora de la taula, inclinant-lo per poder “xumar”. Més d’un caminava per la casa fent tentines i dient:”Tinc la panxa plena de son”...
Amb l’arribada de la República alguns forns de vidre, com el que hi havia a Manresa, van fer per encàrrec porrons amb dibuixos referents a partits o sindicats, que es varen vendre molt bé. La meva àvia en tenia un que, quan era ple, mostrava la figura d’un milicià de la FAI, amb la baioneta a punt d’atacar. No sé d’on el va treure. Suposo que, al front, el fons vermell del vi espès de l’Aragó i la silueta del noi que defensava la República, donaven ànims a més d’un soldat. Però a l’entrada dels “nacionals”, aquests porrons van anar a parar a les golfes de les cases. Fins i tot els porrons nets de culpa, els transparents de tota la vida, van quedar amagats en algun racó del rebost, ja que beure en porró era considerat un acte perillós, pel seu simbolisme catalanista.
Durant el franquisme les cases benestants no feien servir porró. Tot es bevia en vasos dels més fins. I el xampany en copes, si podia ser, tallades. Això dels gots servia per als de casa pobra, ja que eren més gruixuts i resistents. Quan es va anar afluixant la pressió anticatalana, alguns “de la ceba” van comprar un porró amb un tap de barretina, que es posava damunt d’un prestatge, com a decoració. Eren els anys seixanta; amb el porró ja es podia tenir una rajola de l’avi del Barça i una verge de Montserrat de plàstic. Amb la transició varen tornar les festes populars, i allà va revifar-se la tradició de beure en porró, sobre tot perquè sortia més econòmic que portar gots per a tothom. I s’estalviava força el vi, perquè molts s’ennuegaven o es tacaven per manca de pràctica i en bevien més poc. Ara, amb els gots de plàstic, han tornat a desaparèixer els porrons. Els hem de reivindicar: són catalans, són ecològics, retallen el consum de vi, s’hi poden fer apostes i s’hi pot beure a galet, que és el que fem des de fa molts anys!

MM Morera març 2011

Cossos


És mitja tarda quan el so penetrant de la sirena indica al públic que cal afanyar-se si volen obtenir un bon lloc dins del recinte. Uns, els professionals i habituals se situen en les grades de formigó amb els seus aparells a punt de disparar quan ho creguin convenient. Els altres, els espectadors esporàdics només tenen permès assistir a l'espectacle rere un vidre gruixut. Això sí, també van proveits de les seves “armes” de rigor. Tot és a punt i la gran maquinària de cada dia es posa en marxa. Aviat els cossos humits i brillants apareixen davant la mirada crítica i expectant del públic reunit al recinte. En canvi, les seves, són unes mirades petrificades sense expressió aparent, els seus ulls ja no veuen, les seves boques perforades resten silencioses. Alguns es belluguen espasmòdicament abans la vida no se'ls escapi del tot dins d'aquella atmosfera irrespirable. Altres llisquen sinuosament com si volguessin amb els seus moviments obtenir un perdó que no tindran. Algun més agosarat intenta la fugida que ràpidament és avortada pels vigilants. En realitat tots estan sentenciats.

Ningú no sembla sentir llàstima d'aquelles belles criaturas que agonitzen lentament davant la mirada impàvida de compradors i observadors. Una pantalla gegant mostra els cossos despullats, mentre apareix el nom dels seus captors, el preu que va baixant i, finalment, l'adjudicatari. Els compradors, proveïts de llibretes i comandaments a distáncia premem el botó quan consideren que el gènere ha arribat a un bon preu. Els sorolls metal.lics ressonen pel recinte i se sent una fortor agra. Apenes se s'escolten uns murmuris entre el públic. Només a la megafonia una veu femenina desprovista d'emoció que va anunciant els diferents lots de gènere que apareixen a la cinta transportadora. Una vegada adjudicats els lots, es recullen les caixes i s'etiqueten.

Una parella de turistes que s'ho mira darrere del vidre es disposa a marxar. L'home fa una darrera foto d'un pop de mida notable que encara belluga els tentacles i la dona es lamenta de que les subhastes electròniques del peix han tret l'antic encant de les llotges quan els homes a peu dret es reunien al voltant de les caixes i el que cantava els preus. “Tot canvia”. “Sí, tot canvia”.


Mª Carme Martín

Un amor irracional


La dona es va quedar mirant la porta que el seu marit havia tancat en sortir de casa. Estava sola. Les nenes ja havien marxat a l'escola amb l'autobús. Tenia molta feina a fer.

Un home bru de cabells foscos llegeix una carta: Carles, t'estimo, sempre t'he estimat amb bogeria, d'una manera irracional. Recordo aquells primers anys quan encara no teníem les nenes, tu i jo sols en aquella caseta minúscula de la platja...

La dona va recollir els plats bruts de la cuina, volia deixar-ho tot endreçat. Va plegar la roba que li havia quedat al cistell i la va endreçar als calaixos. Va passar l'aspiradora i es va aturar davant aquella darrera foto que s'havien fer tots quatre al parc d'atraccions l'estiu passat. L'agafà amb les dues mans i la va prémer contra el seu pit. Unes llàgrimes volien aparèixer als seus ulls marrons però no ho va permetre.

...tu i jo centrats en aquell amor tal vegada possessiu i obsessiu. Però van venir les nenes i llavors la nostra vida es va omplir d'una altra manera, però ens seguíem estimant. He estat feliç tots aquests anys al teu costat i pensava que tu també ho eres...

Quan va acabar de passar l'aspiradora va pujar a fer els llits i endreçar les habitacions. Les joguines de les seves filles estaven escampades per tot el terra. Va agafar una nina escabellada i li va acaronar els cabells. Finalment quan tot estava en ordre va mirar l'interior de l'habitació un moment des del llindar de la porta i amb un sospir la va tancar.

...però va resultar que tot era una mentida i que en un moment, no sé quan, tu vas deixar d'estimar-me, o potser, es que no em vas estimar mai. Vaig saber de la teva aventura amb aquella rosseta de l' oficina i m'ho vaig empassar, creient que malgrat tot m'estimaves. Però això d'ara...

La dona va anar llavors a la seva pròpia habitació, la va endreçar, va fer el llit i es va treure aquella roba d'estar per casa. Obrí l'armari i revisà una a una les diferents peces que penjaven fins a trobar la que volia, un vestit llarg i vermell d'estiu.

...no ho puc perdonar ni assimilar, ni puc entendre que em tractis així després de tot el que hem viscut durant aquests anys. Crec que no m'ho mereixo així que he pres una decisió. No ha estat fàcil però de la manera com sóc no veig altre opció...

Va entrar al cotxe blau que era al garatge recollint-se el vestit. Ja ho tenia tot a punt, esperava que allò funcionés com havia vist a les pel.lícules. Va engegar el contacte.

T'he de deixar, Carles, per sempre, i sempre només pot ser una cosa. Ho sento per les nenes però ets un bon pare i sé que ho seràs sempre. Perdona'm amor meu. Enten-me. Davant la bogeria del meu amor no puc fer res més. Trobaràs el meu cos dins del cotxe, al garatge. Quan tu arribis tot s'haurà acabat.

L'home, que havia hagut de tornar a casa a mig matí a buscar uns documents que s'havia deixat, i havia trobar una carta adreçada a ell damunt la taula del menjador, va reaccionar, va entendre de sobta i sortí corrents cap al garatge abans no fos massa tard.


Mª Carme Martín

La riuada


Recordo la pasarel.la de fusta sobre el riu. I la mà que m'agafava ben fort, una mà grossa, forta i aspra. Recordo l'aigua que corria ràpida a sota, entre els còdols, la que jo veia allà on s'ajuntaven dues peces de fusta o allà on faltava alguna. I recordo la meva por a caure i ofegar-me. El pare i jo feiem aquell camí per anar a l'hort o per anar a la fàbrica on la mare treballava a portar-li un entrepà. Però un dia va passar la desgràcia, el riu baixava massa ple de tant com havia plogut cap al nord. I la mare havia de tornar de la fàbrica i el pare la va anar a buscar. La passarel.la gairebé havia desaparegut sota les aigües que portaven tot allò que havien arreplegat al seu pas. Va ser el pare qui va caure a l'aigua, aquella mà forta que m'havia sostingut tantes vegades. Jo era molt petita encara. Diuen que vaig plorar molt. I la mare, la mare mai no es va recuperar.

Ara escric tot allò que em diuen que va passar llavors perque jo, la meva ment, ja no funciona, ja no recorda. Una malaltia anomenada Alzheimer m'esborra de mica en mica tots el records i ja no sé com era la mare ni com era el pare. Però encara recordo, això sí, la seva mà forta i aspra quan travessàvem el riu per sobre de la passarel.la de fusta. I no sé durant quant de temps ho continuaré recordant.


Mª Carme Martín

La ciutat daurada


Oh, gran Khan, les meravelloses visions del món van començar ben aviat. Al cap d’un mes de sortir de Venècia una tempesta ens va empènyer cap a Turquia. El vaixell es va estavellar en un rocam i vam haver de nedar fins a la costa d’Anatòlia amb totes les mercaderies lligades a les fustes del naufragi. Era una terra inhòspita. Només s’hi veien runes, com si allà hi hagués hagut fa segles una gran població. Vam anar passant pel que semblaven carrers empedrats i, de sobte, vam trobar un tros d’arc de marbre tombat a terra que portava la següent inscripció en grec: “Troia, la ciutat daurada”... Vaig caure de genolls.
Aquell carrer l’havien trepitjat els peus delicats de la bella Helena. Per ella havien lluitat els millors homes de l’antiguitat. Potser per aquell mateix arc havia entrat el cavall de fusta ple de guerrers! La meva imaginació es va desbocar. Veia les cúpules daurades dels palaus, les sales amb mosaics d’or i pedres precioses, les donzelles ballant, els herois bevent i rient. I després la guerra: espases, llances, fletxes, crits, sang, foc. Piles de morts cremats a la platja... I Ulisses fugint amb els seus homes. El seu viatge per tornar a Ítaca va ser tan llarg com el nostre, que ens ha portat als teus peus, poderós senyor!

MM Morera, març 2011.

El gat i la mort.




Li agraden les pel•lícules de cinema negre, principalment després de sopar. Quan apaga el televisor se’n va al llit amb una sensació d’alleujament, de que ja s’han acabat els patiments i les morts. Avui en fan una de bona, de les antigues que costen de veure… Prepara els coixins del sofà, per estirar-se còmodament a rebre la frissança i la por que el fan estremir i, al mateix temps, el relaxen.
El seu gat Kop s’enfila al respatller, quiet com una estàtua egípcia, preparat per acompanyar-lo com cada vespre. Tots dos miren la pantalla: L’assassí ha entrat a la casa de la víctima. Porta una pistola a la mà. Camina gairebé a les fosques, fins arribar al lloc on sap que trobarà el seu enemic, el covard que li va destrossar la vida fa molt de temps. La porta s’obre sense fer soroll. S’acosta al sofà on jeu mig endormiscat un home gran.
Quan l’està apuntant al front, el Kop salta a les cames del vell i el desperta. La pel•lícula fa estona que s’ha acabat; no n’ha pogut veure el final... Se’n va a la cuina a beure aigua i hi tanca el gat. Entra al bany un moment i obre la porta del seu dormitori. Un tret el fa caure a terra, mort. Li queda a la retina la imatge del seu contrincant.

MM Morera, març de 2011.

La Sala d’espera



Feia hores que esperava en aquella sala. Estava tensa. Sense alçar la mirada, escoltava les converses que voleiaven dins aquell espai de color salmó, enrarit per les queixes, els sospirs i l’olor inconfusible d’un hospital. “Una Cama!” Vaig parà l’oïda. Dues dones d’edat avançada, allunyades del meu seient, parlaven del marit d’una d’elles. Pel que vaig poder entendre, l’home feia anys que estava incapacitat a causa d’un accident de cotxe: «No parla gaire, tret de bavejar i riure com un infant innocent, pobret meu!» comentava l’esposa plorosa…. Sembla que la cama en qüestió, s’havia d’enterrar. Una curiositat morbosa va fer que dissimuladament canviés de cadira per escoltar millor. «Els metges han decidit tallar-li la cama esquerra per evitar que s’escampés la gangrena.» Ahhh! Em va fer mal a mi, només de sentir-ho! De sobte les nostres mirades es van creuar. «Que fareu de la cama?» –va preguntar insistentment la senyora que l’acompanyava–. I, amb una fredor espaterrant va contestar: «Si l’enterrem al cementiri… no podrem obrir la tomba fins d’aquí a cinc anys! I si la cremem no podran estar mai junts, la cama i ell s’enten oi?» Em vaig allunyar amb un sentiment de sorpresa i ganes d’enriolar-me. Com ens agrada remenar i burxar dins la vida dels altres! Vaig acostar-me als grans finestrals que donaven a l’exterior; els vidres freds em van tornar la imatge de l’interior de la sala. El meu pensament dibuixava aquell home: potser coix… potser amb cadira de rodes… la seva dona cuidant-lo, mimant la seva pell perquè no patís nafres, sempre viatjant de la cadira al llit i del llit al país dels somnis. On era el sentit d’aquella vida?

L’altaveu em reclamava, havia de recollir l’informe del metge. Segurament, mai sabria el final d’aquella història. Ben pensat… era una bon serial per explicar-li a algú i imaginar finals diferents.

Xus
Gener 2011

Una gota d'aigua

Recordo el moment exacte en què em van fer aquesta fotografia. Jo havia nascut l’agost passat. La banyera de zenc havia estat del meu cosí i ara era la meva. A l’estiu, l’omplien d’aigua i la deixaven escalfar al sol una estona abans de ficar-m’hi. Érem al terrat de casa, amb el terra de rajoles de fang. Al nostre costat, les hortènsies devien estar mig pansides, com sempre; hi feia molta calor. En canvi, la torreta amb les campanetes violetes sempre era atapeïda de flors i de fulletes molt verdes. De ben segur que pel terra hi corrien les formigues enfeinades que vivien al caminet del darrera. I que al roser hi havia alguna marieta, encara n’hi havien...

Com sempre, quan la mama em mullava el cap i una gota d’aigua em penjava de la punta del nas, jo la llepava amb la punta de la llengua; a ella li feia molta gràcia i jo sempre reia. El papa no surt a la foto, però també hi és. El papa era davant nostre, enfocant-nos amb la càmera en blanc i negre i somrient. Dies desprès, ell mateix revelaria el carret i en faria les còpies de paper. Quan vaig ser més gran, m’agradava molt veure com ho feia.

Al vespre, quan el soroll i la tremolor dels talers dels baixos s’aturaven, al quartet del mig, lleument il·luminat amb una bombeta vermella, el papa començava amb cura tot el procés: “Nena, entra o surt, però no obris la porta, que es velarà el carret!” Posava el negatiu a l’ampliadora que ell mateix s’havia fet i enfocava la imatge sobre el paper blanc. Tenia preparades tres safates amb uns líquids que feien molta pudor. Llavors, el paper passava per les tres safates. Primera,... segona,... amb cura anava mullant el paper i llavors es produïa la màgia: al blanc s’hi començaven a distingir taques grises i negres i mica en mica en sortien les imatges: jo jugant, amb la iaia, el diumenge dinant al bosc, a la platja fent castells de sorra, bufant les espelmes del pastís, asseguda a la falda del rei blanc amb el cap ben tapat amb un gorro amb borla, arrossegant la palma al costat de la meva cosina gran, totes dues ben mudades amb jerseiets de perlé... Per últim, la tercera safata, amb aigua. I deixar que s’eixugués. Les imatges clares, lluentes, fixades per sempre: “han quedat molt bé, eh?”
El papa, la mama i jo ara som fora de la fotografia, mirant-la tots tres junts.

I ens veiem allà, vivint per sempre aquell instant: la mama somrient mullant-me amb l’esponja, el papa, enfocant, i jo llepant-me la gota de la punta del nas. Una aigua que em netejava per dins i per fora, que m’iniciava a un món de sensacions lúdiques, al gust, al tacte, al gaudir de senzilleses, a extreure alegria de viure de les coses més insignificants.
I m’adono, en reviure aquell pessigolleig a la punta del nas, com n’és de fàcil ser feliç amb una gota d’aigua.

Un altre dia de tele


Avui, feinejant amb l’aparell de televisió engegat i sense fer-n’hi massa cas, he sentit dir a no sé qui que entrevistaven, que la televisió era una arma molt poderosa.

No se massa de que anava l’entrevista, però la frase m’ha cridat l’atenció. Durant el dia m’anava venint al cap el que havia dit aquell, per mi, desconegut. Això ha fet que avui poses més atenció a la programació.

Un quart d’hora seguit de publicitat, tant se val la cadena. D’acord que estem en temporada d’hivern, però no tots estem constipats, ni tots tenim tos o mocs, ni tampoc febre ni mal de coll. Encara que després d’aquests missatges tan repetitius, i tot i no ser hipocondríac, et quedes amb una mena de sensació com quan surts d’un hospital.

Per sort avui no se’ls hi ha donat per les hemorroides, ni pels herpes, ni pels que ronquen. A la segona tanda d’anuncis els hi ha tocat als iogurts. No sé com ja no els venen a les farmàcies, d’aquesta manera podries com a mínim consultar al farmacèutic quin és el més adequat.
Quan ets davant de la nevera del supermercat, què fas?
Dubtes si agafar el que va bé per baixar el colesterol, o el que alleugereix els gasos, o el que ajuda a anar de ventre, o potser el que reforça els ossos, és clar que el que augmenta les defenses...

Ni vull comentar l’espai de noticies: crisi, morts, crisi, ferits, aiguats, crisi...

Tornem als anuncis, ara toca recordar-nos el “tema dentista”, que si caries , que si mal alè, que si dens engroguides, que si genives sensibles... No és prou trist anar al dentista que ens ho hagin de recordar contínuament? I la majoria de les vegades, per si això fos poc, tot plegat ens sol coincidir amb l’hora dels àpats.

Sort, per això, que dins el contingut dels telediaris ens fan de 20 a 30 minuts d’esports. Sobretot futbol, que pels que ens interessa l’art i la cultura ens ho empassem tot amb la il·lusió que al final, amb una mica de sort, dos o tres minuts els dedicaran al tema.

Realment aquell senyor de l’entrevista tenia raó, tot i que dubto que es referís a tot això.

Del Tossal al Pont Nou diumenge al matí


Són quarts de dotze i la gelada es fon sota els raigs del sol tímid de l'hivern. La gent comença a sortir de casa i molts emprenen el mateix camí que jo. Alguns porten gossos. No se sap si són els gossos qui treuen els seus amos a passeig o és a l'inrevès. De gossos es veuen de diferents mides, de diferents colors, vestits o despullats. Alguns, sobre tot els més petits s'encaren amb lladrucs furiosos al seus congèneres més grans. No és un dia de feina. Només corren els que van vestits per fer-ho.

El carrer fa baixada, passo pel costat d'aquells edificis fantasmes plens de pisos i de locals on ningú fa vida excepte un vigilant avorrit i probablement mal pagat. I arribo a la carretera. Cal prémer el botó perquè el semàfor es posi verd i deixi passar els vianants. No hi ha gaire trànsit. De seguida sóc al Pont Nou i miro l'aigua que baixa de les muntanyes llunyanes. Les veig al nord amb un barret de neu desdibuixat per les boires. Els troncs nus dels arbres de ribera s'enlairen cap al cel. Veig que n'han plantat de nous. És posible que finalment tinguem una ciutat que no visqui del tot d'esquena al seu riu. És possible que arribi un dia en que poguem passejar per la seva llera i seure a mirar els ànecs que en banyen riu avall aliens al fred. Però les obres no estan acabades i encara no es pot passejar sense bardisses per la vora del riu. Davant meu, quan deixo el pont, hi ha la façana del cementiri. La porta és oberta. M'aturo i miro la gent. Uns van al pavelló esportiu, deuen jugar a bàsquet l'equip de la ciutat, uns altres al cementiri.

Quan ja començo a tornar cap a casa i sóc a punt d'entrar de nou al Pont Nou (que ja cau de vell) em creuo amb una cara coneguda. És un home del barri. La seva dona era malalta d'Alzheimer, era a l'hospital a l'habitació del davant de la meva mare, la Josefina. Ell l'anava a veure tots els dies, la treia al jardí, li explicava coses sense poder saber si ella l'entenia, l'abraçava i li feia petons. Portava així molts anys. La Josefina es va morir fa pocs dies i jo penso que el Ramon deu anar al cementiri perquè la troba a faltar.

Jo torno a travessar el pont i enfilo poc a poc el camí cap a casa.




Mª Carme Martín

VEUS DEL PATI



Són les onze: sona la música que marca la fi de la classe, “Sweet Home Alabama”; es nota que l’han triada els grans… Soroll pels replans: “Agafem les jaquetes?”, “Sí, que fa fred. No marxeu encara, que us he de donar una taronja”. “Oh, me la pots encetar, que a mi no em va bé?”, “A mi tampoc”… Baixem l’escala fins al pati. Toca repartir els jocs. Gran batibull:”Jo la corda”, “Jo una pala i una galleda”, “Jo una pilota”, “Que no hi ha més cordes?”, “S’han acabat!”… “Montse, aquests no em deixen jugar a bàsquet!” “Per què no el voleu?” “Perquè no en sap i sempre vol la pilota. No la passa”; “Ara ens ha fet la paraulota del dit!”… “Per què vas amb els pantalons abaixats?” “És que he caigut i m’he pelat el genoll”, “Anem, que t’ho curaré”. “La mà també em fa mal i la tinc vermella…” “Renta-te-la al lavabo”. “Mohamed, baixa de la tanca!”, “Mohamed, el rocòdrom no és per enfilar-se a la tanca…” “Baixa i juga a una altra cosa”. L’Olga em tiba l’abric i m’ensenya una petita carmanyola de plàstic: “Mira, m’ho he acabat tot!”. “Molt bé, aviat et faràs gran com aquestes altres nenes”… Ja ha passat la mitja hora. Torna a sonar la música pels altaveus del pati. Hi ha cua per tornar els jocs a la caixa. Alguns han recollit les pales i galledes oblidades. “Per què ho deixeu al sorral? Ho heu de portar aquí”; “Feu la fila bé, o no pujarem”. “Jo sóc el primer i aquest s’ha colat!”,”Vinga, res d’empentes!”. Tornem a les classes.

MM Morera, gener 2011

París i Nadine


Mirava per la finestra del tren que em portava a Paris, la ciutat de la llum. Els records que en tenia eren llunyans, com de petites postals arraconades en una capsa antiga: El Louvre, Musée d’Orsay, Montmartre… Avui el meu viatge era especial, volia conèixer la persona que m’havia ajudat tant els últims dos anys.

Vàrem contactar per internet per mitjà d’una associació de malalts que patien leucèmia. Nadine, com jo, estava malalta de feia cinc anys, em donava tot el que necessitava per anar superant les etapes de la malaltia: informació mèdica de primera mà, suport, paciència, amistat i amor, malgrat els anys que ens separaven i la distància, ens compreníem, ens emmirallàvem com dues germanes bessones.

El paisatge que tenia al davant de la finestra es descomposava en petits fragments lineals de colors brillants: verd, blau, gris, deixant un rastre com el que deixa un avió. El tren, per fi, arribava a l’estació. El seu germà m’esperava a la Gare du Nord de París i d’allà aniríem directament a casa de Nadine. Plovia. Anàvem en direcció a la Rue de Lafayette, els cafès es veien atapeïts de gent que es resguardava de la pluja. Ràpidament em va posar al corrent de l’estat actual de la seva germana, em va dir que empitjorava a passos de gegant.

La vaig veure estirada al llit amb el rostre esgrogueït i els ulls clucs. En sentir-me entrar, un somriure la va il·luminar i ens vàrem unir en una abraçada llarga i dolça. “Com estàs Núria? –em va dir–, el meu cos, ja ho veus, em vol abandonar no pot lluitar més.” Les seves paraules em van produir molt neguit; un crit silenciós de ràbia es va escampar pel meu cos rebotant contra la meva pell que l’ofegava.

Vaig sortir de la casa. Amb el cor encongit passejava per Montmartre, el barri bohemi, amant de les festes i el soroll: el barri que tants pintors havien immortalitzat, Van Gogh, Toulouse-Lautrec… Mentre observava els carrers amb els ulls humits, un hàlit especial va recórrer el meu rostre, endevinant que la Nadine m’acaronava la galta per donar-me l’últim adéu. Més tard, vaig saber que era morta.

Les persones que ens abandonen, esdevenen immortals per la petjada que han deixat en la nostra vida. Paris i Nadine seran per sempre més, immortals per mi.

Paradís particular


Feia estona que estava asseguda en aquell banc, contemplant el mar. Hi havia lluna plena, l’oreig li acaronava el rostre. Els records havien dut la Laura a aquell paradís particular, on anys enrere…

*
En Robert la va portar al seu estudi per ensenyar-li les últimes obres. Frisava com una col·legiala evitant que el neguit li aflorés a la pell. El seu taller era a prop de la platja. No era gaire gran: un llit petit, cavallets plens de teles; pintures i dibuixos escampats damunt d'una improvisada taula. La flaire penetrant de les pintures i dissolvents degotant dels pinzells l’embriagà com si hagués begut alcohol. El Robert comentava amb passió les seves creacions. La Laura escoltava amb delit la seva veu. Durant uns minuts va perdre la noció del temps, estava perduda entre els retalls de pell nua, que ressaltaven de la seva camisa intentant compondre tots els bocins del seu cos; a cada pregunta que ell li feia, la resposta cada cop era més breu ...li observava les mans que emmarcaven els camins que havia construït.
Poc a poc, els dits d’en Robert varen canviar de paisatge i resseguí les balmes del seu cos amarat de desig. Els ulls d’ella assentiren sense reserves. Es van fondre en un petó intens i càlid que els va fer vibrar com mai. El petit jaç va ser l’espectador silenciós del seu joc sensual.

Si l’oasi existia en algun lloc per a la Laura, era entre aquelles quatre parets blanques que recollien un univers de colors infinit i un mar de sensacions. Una llisa quietud la va inundar.

Al llit mig adormida, la veu d’en Robert la despertà, convidant-la a donar un vol per la platja. Van sortir per seure al seu banc. La llum de la lluna jugava amb les ones que escombraven la sorra. Aquella remor els captivava. La Laura sentia la pressió càlida del seu cos i va tremolar… Volia aturar el temps. Fixada al banc com si fos una figura de bronze va sentir l’eternitat i va creure que l’estimaria per sempre.

20-12-2010

xus

Liverpool


La Maria feia tres anys que s’havia separat i la seva vida ja començava a tenir sentit altra vegada. Sort n’havia tingut de treballar en una escola nova de Blanes, lluny de casa, i de fer un grup nou d’amics i amigues, entre els mestres i la gent del poble. Però encara sentia una buidor i un neguit que la feia estar inquieta per provar alguna cosa nova, que no tingués res a veure amb el que estava fent. Tota la vida havia desitjat anar a Liverpool, ja que era fan dels Beatles des del principi. Va comprar el seu primer disc al Corte Inglés de Madrid, en una sortida que van fer amb el col•legi per les vacances de Pasqua. Tenia 13 anys i no entenia la lletra, però aquell single de “She loves you” li va obrir la porta cap a un món nou. Als catorze va voler anar a aprendre anglès en una acadèmia, perquè les monges només donaven francès. I així va començar la seva fal•lera per tot el que vingués de la Gran Bretanya. Amb el seu ex havien anat molts cops a Londres però, tot i que ell també desitjava anar a la font de la Beatlemania, mai no hi van arribar, per manca de temps i de diners. Ara estava sola, i es podia permetre el viatge amb el seu sou de mestra “soltera”, sense grans despeses.
Es va assabentar per Internet que a la catedral de Liverpool es feia un concert per estrenar una obra clàssica, amb orquestra i cors, de Paul McCartney. Es deia “Ecce cor meum” i tractava de la seva infantesa en temps de postguerra. Va afanyar-se a comprar una entrada i va organitzar un curt viatge pel pont de l’u de maig: va trobar lloc en uns mini-apartaments al centre de la ciutat i es va dedicar a buscar a la pàgina web de Liverpool com visitar el museu dels Beatles, el Cavern Club, les cases on havien viscut de petits, i tot allò que hi tingués a veure. Serien uns dies molt intensos i ben aprofitats.
La tarda del concert era allà una hora abans, per trobar bon lloc, ja que les entrades anaven per zones però no estaven numerades. Va agafar una cadira a la vora del passadís, cap al mig de la catedral (no havia pogut pagar un seient a les primeres files...). Va demanar a una senyora molt amable si li guardaria el lloc i se’n va anar a voltar mentre els músics anaven afinant. Al costat dret, cap al mig de la nau, hi havia una porta que donava a l’ascensor que duia al campanar. Va pensar que després del concert potser hi pujaria, per veure les vistes de tota la ciutat, ja que l’església era dalt d’un turó. La música va començar. No era pas cap cosa de l’altre món. Es va fer molt llarg d’aguantar-ho, però sabia que McCartney era allà davant, assegut a la primera fila, i no el podria veure fins que no s’acabés el concert. Al final el Paul es va aixecar enmig d’aplaudiments, i es va posar a parlar dels seus records d’infantesa a Liverpool, i de com havia intentat entrar a l’escolania de la catedral als deu anys i no l’havien acceptat... Això va fer riure el públic, i potser va avergonyir algun dels capellans vells. Finalment, tothom va anar sortint per la porta de l’esquerra.
La Maria volia anar cap a la dreta, per pujar al campanar, però davant de la porta de l’ascensor hi havia uns guardaespatlles que només deixaven passar els convidats del compositor. Un d’ells, un pèl roig alt i amb moltes hores de gimnàs a sobre, li va dir: ”Ets dels convidats?”. Ella, amb tota la cara, li va respondre que sí, i la va deixar entrar i pujar fins al primer pis. Allà, en una sala àmplia, hi havia un munt de gent, amics i parents que no havien vist el Paul en molts anys, potser des que va marxar a Londres. Ell repartia somriures i encaixades. La Maria no s’hi atansava gaire, per por a ser descoberta. Observava des d’una prudent distància. Fins que el pèl roig li va dir: “A veure, tu qui ets?” Ella li va respondre: “Sóc una cosina de lluny”... Però ell l’havia descoberta, pel seu accent català, molt diferent del dialecte “scouse” de Liverpool. De tota manera, no la va pas fer baixar, sinó que, veient les ganes que tenia d’estar-se allà, a poques passes del seu ídol d’adolescència, es va dedicar a demanar-li coses de Catalunya, de la seva feina, de com s’havia encapritxat dels Beatles...
Al cap d’una hora la recepció es va acabar i va sortir tothom. Ells dos es van quedar, perquè la Maria li havia explicat al Rick (aquest era el seu nom) que volia pujar fins el campanar. Quan tothom era a baix, van cridar l’ascensor per anar tres pisos més amunt. Allà el Rick li va anar mostrant les vistes més importants i els punts de referència que ella ja havia visitat els dos dies anteriors. Es van caure bé. Ell es va adonar que la Maria tenia ganes d’alguna cosa més i van començar a petonejar-se. Ella mossegava els seus llavis carnosos i pensava: “Saliva de Liverpool!”. Li va dir que s’allotjava en un apartament i que l’endemà havia de marxar. Van agafar el seu cotxe i de seguida hi van ser. La Maria va passar una nit boja, de plaer i rialles, com mai no havia passat amb ningú. Suposo que hi tenia molt a veure el lloc on eren, però aquella pell blanca, forta i plena de petites pigues taronja era tan suau, els seus moviments eren tan savis i estudiats! Mai no va oblidar el final d’aquella trobada, al Cavern, amb petons dolços, música dels Beatles de fons i dues cerveses negres i amargues, com el seu comiat.

MMM Desembre de 2010

EL TREN, UN TANGO I ...


Aquella tarda havia baixat a Barcelona per fer unes gestions. Era un dia fred que no convidava a passejar. Així que un cop acabada la feina vaig anar directament a buscar l’autobús (sempre m’ha agradat més que el tren, que el trobo lent, pesat i avorrit. Però els déus tenien determinat un altre destí per a mi!). L’autobús ja havia marxat i no em va quedar més remei que anar fins a l’estació de plaça Catalunya i esperar el primer tren que sortís cap a casa.

M’ho vaig prendre amb calma, pujant al tren ple a vessar i esperant que en alguna parada el vagó es buidés prou per a poder seure. I com sempre a mesura que anaren passant les estacions més concorregudes el vagó era cada vegada més buit. Vaig buscar seient, obrint tot seguit el llibre que sempre porto a la bossa.

No em demaneu en quin lloc va ésser; si va entrar per la porta o si ja hi era des de bon començament. El cas és que en aixecar els ulls del llibre i amb el vagó buit de gent, tenia davant meu, mirant-me amb atenció, el tipus d’home del que sempre m’he enamorat: alt, d’uns quaranta anys, cabell castany clar i llarg fins el clatell, serrell que li queia sobre uns impressionants ulls verds, de pell morena, un somriure un mica trapella i amb una boca sensual i molsuda.

Abans que ell parlés, em vaig prometre a mi mateixa que aquest cop no seria com les altres. No, aquesta vegada no Júlia. Ja has patit prou. Però la ment diu una cosa i el cor fa el que vol. Quan va obrir la boca per parlar arribà fins a mi un dolç accent argentí que em demanava si podia seure al meu costat. I jo li respongué que ...... SI. Sí a tornar a desitjar bojament el cos d’un home. Sí a no poder viure si no el tinc a prop. Sí a tornar a esguerrar-me la vida.

Ell va seure i al principi la conversa va ésser intranscendent: Que si el temps tant fred; Que si es feia fosc massa d’hora, ...en fi, tonteries que no amagaven els meus ulls fixes en la seva boca, en les mans fetes per acariciar, amb la seva cama que tot sovint reposava en la meva. El cor em bategava amb força i aquell desig tant conegut, començà a fer-me presonera. Així que no em va sorprendre gens quan els seus llavis se m’acostaren a l’orella i baixet digué: Deixa’t portar. La vida s’ha de viure a cada moment i avui m’ha acostat fins a tu, per a fer-te feliç, per donar-te plaer, no és dolent sospirar per un altre cos.

I quan les seves mans començaren a obrir lentament els botons de la meva camisa (inconscientment vaig pensar en la sort de portar els sostenidors nous), i van volar sobre la meva pell fins arribar als pits, que l’estaven esperant ansiosament, vaig sospirar sense importar-me qui em pogués sentir. Sols m’arribava el trist so d’un tango, que parlava d’amors, de cossos despullats amagats un dins l’altre, de la bellesa de sentir-me penetrada per ell, dels petons apassionats que fan tancar els ulls i obrir la boca, perquè la seva llengua pugui explorar-la, deixant que aquesta mateixa llengua pugi fins els pits i torni a baixar fins a les meves parts més intimes que alenaven el seu contacte, deixant passar el temps, lent, sensual, plaent, cridant sense vergonya quan inexorablement arribes a l’èxtasi més total i absolut que mai puguis imaginar.

Evidentment que ens varem passar l’estació de baixada. No tenia importància. Jo aniria amb ell a la fi del món si m’ho demanava i aquest cop m’ho va demanar. Aquest cop no em vaig quedar sola. L’amor que abans m’havia arribat a fer un mal tant fort, que es podia sentir físicament, ara em feia la dona més feliç.

Mai vaig demanar-li d’on venia, tant em feia. Sols li preguntava quan em deixaria i ell sempre responia, amb una veu esquerdada pel tango: que mai, que ell estava fet per a mi.

Montse Farrés

El Dia de les Aventures


És el tercer cop que m’intento aixecar del llit, tots tres fallits. La meva força de voluntat m’ha abandonat, deu estar de vacances.

Em sento tant i tant cansada, com si el meu cos no tingués prou ossos que l’aguantés. Per fi aconsegueixo sortir de sota l’edredó, pujo la persiana i a l’instant m’encega la llum del sol, fa un dia radiant.

Baixo l’escala i al girar cap a la porta de la cuina, ja començo a tenir la sensació de tancar-se’m l’estomac, no goso obrir la porta per por a vomitar. Em dutxo i vesteixo, sortint al carrer tot seguit.

Caminar m’alleugera perquè engega la meva imaginació, i m’arriben a la ment idees fantàsticament absurdes, com per exemple que en Galileu Galilei i la seva teoria, que la terra és rodona ( d’altra banda comprovada científicament) ens va enganyar, la terra no és rodona perquè jo sempre camino en un sòl pla, segur, avorrit. M’agradaria poder caminar fent saltets, passant de continent en continent, de país a país, fer un Planning al matí i decidir quines aventures viure, quines veus meravelloses escoltar arreu del món, no veure-hi mai en blanc i negre sempre en colors vius, brillants, plens de vida que s’ajuntin amb el cel blau.

Imaginant el meu concepte de vida feliç he arribat inconscientment a la botiga que més m’agrada de tota la ciutat, es tracta d’una floristeria, on els rètols pintats de color verd, amb filigranes blanques, identifiquen la personalitat i el bon gust de la propietària. Les plantes amb torretes estan col·locades arreu, pel terra, davant dels aparadors, sobre l’ampit de les finestres.

Hi han dues furgonetes amb l’anagrama de la botiga, una que arriba amb més flors i l’altra que marxa a portar els encàrrecs, son d’un color vermell brillant. M’alegra veure tant moviment, això vol dir que la botiga té feina i que la gent no es rendeix a posar color a les seves grises vides.

Els edificis de l’altra cantó de carrer, son altíssims, amb portes giratòries, que no es cansen d’escopir gent i més gent al carrer, ja ser on sóc!!, a la meva ciutat preferida, el centre del món; Nova York ( això companyes us ho haureu de creure), ja sabeu que des que he sortit de casa, el meu cap fa salts ara a la dreta ara a l’esquerra.

Torno fer una mirada a la botiga i em criden l’atenció els grans aparadors que donen la volta a tota la cantonada, son superfícies nítides on es reflexa la llum del sol i que canvia segons la il·luminació i l’hora del dia.

Per últim em fixo amb els taxis d’un groc cridaner, que passen a tota velocitat. Amb els taxis em passa el mateix que amb els avions m’agrada mirar-los i esbrinar a on van, com és la gent que hi va dins, quins motius, personals o professionals els han fet viatjar; no us sembla que quan agafes un taxi, és com si fessis una fugida de tu mateix. Cap a on? No ho he sabut mai.

Marxo cap a casa, i torno a fer salts, aquest cop vull anar a països exòtics, per poder recollir les flors més acolorides del món, quan tinc el ram complet m’adono que estic cansada, però contenta, per una estona he pogut viure tal i com m’agradaria fer-ho sempre. Per avui el dia s’ha acabat, i com no podia ser de cap altra forma quan obro la porta de casa ja no duc el ram a les mans, Demà tornarà a ser un dia pla, avorrit i cansat , sobretot cansat.

Montse Farrés i Casas