Lletres de Dona

Quan l’escriptor George Orwell va arribar a Barcelona, l’any 1936, va anar a una taverna de les Rambles i, amb precisió i ignorància anglesa, va descriure el porró com una mena d’utensili mèdic per recollir l’orina del pacient. Però feia segles que el porró era un element imprescindible al menjador de totes les cases dels pagesos i treballadors catalans. Qualsevol taula de fusta tenia un porró de vi al mig, esperant qui arribés del camp o de la feina amb ganes de fer un trago. Hi havia especialistes en beure amb porró: qui feia lliscar el vi pel llavi de dalt, qui el feia entrar per un costat de la boca, qui aguantava el porró més lluny sense tacar-se... Alguns nens s’enfilaven a la cadira més propera al porró, quan ningú no els veia, i l’empenyien fins a la vora de la taula, inclinant-lo per poder “xumar”. Més d’un caminava per la casa fent tentines i dient:”Tinc la panxa plena de son”...
Amb l’arribada de la República alguns forns de vidre, com el que hi havia a Manresa, van fer per encàrrec porrons amb dibuixos referents a partits o sindicats, que es varen vendre molt bé. La meva àvia en tenia un que, quan era ple, mostrava la figura d’un milicià de la FAI, amb la baioneta a punt d’atacar. No sé d’on el va treure. Suposo que, al front, el fons vermell del vi espès de l’Aragó i la silueta del noi que defensava la República, donaven ànims a més d’un soldat. Però a l’entrada dels “nacionals”, aquests porrons van anar a parar a les golfes de les cases. Fins i tot els porrons nets de culpa, els transparents de tota la vida, van quedar amagats en algun racó del rebost, ja que beure en porró era considerat un acte perillós, pel seu simbolisme catalanista.
Durant el franquisme les cases benestants no feien servir porró. Tot es bevia en vasos dels més fins. I el xampany en copes, si podia ser, tallades. Això dels gots servia per als de casa pobra, ja que eren més gruixuts i resistents. Quan es va anar afluixant la pressió anticatalana, alguns “de la ceba” van comprar un porró amb un tap de barretina, que es posava damunt d’un prestatge, com a decoració. Eren els anys seixanta; amb el porró ja es podia tenir una rajola de l’avi del Barça i una verge de Montserrat de plàstic. Amb la transició varen tornar les festes populars, i allà va revifar-se la tradició de beure en porró, sobre tot perquè sortia més econòmic que portar gots per a tothom. I s’estalviava força el vi, perquè molts s’ennuegaven o es tacaven per manca de pràctica i en bevien més poc. Ara, amb els gots de plàstic, han tornat a desaparèixer els porrons. Els hem de reivindicar: són catalans, són ecològics, retallen el consum de vi, s’hi poden fer apostes i s’hi pot beure a galet, que és el que fem des de fa molts anys!

MM Morera març 2011