Un altre dia de tele


Avui, feinejant amb l’aparell de televisió engegat i sense fer-n’hi massa cas, he sentit dir a no sé qui que entrevistaven, que la televisió era una arma molt poderosa.

No se massa de que anava l’entrevista, però la frase m’ha cridat l’atenció. Durant el dia m’anava venint al cap el que havia dit aquell, per mi, desconegut. Això ha fet que avui poses més atenció a la programació.

Un quart d’hora seguit de publicitat, tant se val la cadena. D’acord que estem en temporada d’hivern, però no tots estem constipats, ni tots tenim tos o mocs, ni tampoc febre ni mal de coll. Encara que després d’aquests missatges tan repetitius, i tot i no ser hipocondríac, et quedes amb una mena de sensació com quan surts d’un hospital.

Per sort avui no se’ls hi ha donat per les hemorroides, ni pels herpes, ni pels que ronquen. A la segona tanda d’anuncis els hi ha tocat als iogurts. No sé com ja no els venen a les farmàcies, d’aquesta manera podries com a mínim consultar al farmacèutic quin és el més adequat.
Quan ets davant de la nevera del supermercat, què fas?
Dubtes si agafar el que va bé per baixar el colesterol, o el que alleugereix els gasos, o el que ajuda a anar de ventre, o potser el que reforça els ossos, és clar que el que augmenta les defenses...

Ni vull comentar l’espai de noticies: crisi, morts, crisi, ferits, aiguats, crisi...

Tornem als anuncis, ara toca recordar-nos el “tema dentista”, que si caries , que si mal alè, que si dens engroguides, que si genives sensibles... No és prou trist anar al dentista que ens ho hagin de recordar contínuament? I la majoria de les vegades, per si això fos poc, tot plegat ens sol coincidir amb l’hora dels àpats.

Sort, per això, que dins el contingut dels telediaris ens fan de 20 a 30 minuts d’esports. Sobretot futbol, que pels que ens interessa l’art i la cultura ens ho empassem tot amb la il·lusió que al final, amb una mica de sort, dos o tres minuts els dedicaran al tema.

Realment aquell senyor de l’entrevista tenia raó, tot i que dubto que es referís a tot això.

Del Tossal al Pont Nou diumenge al matí


Són quarts de dotze i la gelada es fon sota els raigs del sol tímid de l'hivern. La gent comença a sortir de casa i molts emprenen el mateix camí que jo. Alguns porten gossos. No se sap si són els gossos qui treuen els seus amos a passeig o és a l'inrevès. De gossos es veuen de diferents mides, de diferents colors, vestits o despullats. Alguns, sobre tot els més petits s'encaren amb lladrucs furiosos al seus congèneres més grans. No és un dia de feina. Només corren els que van vestits per fer-ho.

El carrer fa baixada, passo pel costat d'aquells edificis fantasmes plens de pisos i de locals on ningú fa vida excepte un vigilant avorrit i probablement mal pagat. I arribo a la carretera. Cal prémer el botó perquè el semàfor es posi verd i deixi passar els vianants. No hi ha gaire trànsit. De seguida sóc al Pont Nou i miro l'aigua que baixa de les muntanyes llunyanes. Les veig al nord amb un barret de neu desdibuixat per les boires. Els troncs nus dels arbres de ribera s'enlairen cap al cel. Veig que n'han plantat de nous. És posible que finalment tinguem una ciutat que no visqui del tot d'esquena al seu riu. És possible que arribi un dia en que poguem passejar per la seva llera i seure a mirar els ànecs que en banyen riu avall aliens al fred. Però les obres no estan acabades i encara no es pot passejar sense bardisses per la vora del riu. Davant meu, quan deixo el pont, hi ha la façana del cementiri. La porta és oberta. M'aturo i miro la gent. Uns van al pavelló esportiu, deuen jugar a bàsquet l'equip de la ciutat, uns altres al cementiri.

Quan ja començo a tornar cap a casa i sóc a punt d'entrar de nou al Pont Nou (que ja cau de vell) em creuo amb una cara coneguda. És un home del barri. La seva dona era malalta d'Alzheimer, era a l'hospital a l'habitació del davant de la meva mare, la Josefina. Ell l'anava a veure tots els dies, la treia al jardí, li explicava coses sense poder saber si ella l'entenia, l'abraçava i li feia petons. Portava així molts anys. La Josefina es va morir fa pocs dies i jo penso que el Ramon deu anar al cementiri perquè la troba a faltar.

Jo torno a travessar el pont i enfilo poc a poc el camí cap a casa.




Mª Carme Martín

VEUS DEL PATI



Són les onze: sona la música que marca la fi de la classe, “Sweet Home Alabama”; es nota que l’han triada els grans… Soroll pels replans: “Agafem les jaquetes?”, “Sí, que fa fred. No marxeu encara, que us he de donar una taronja”. “Oh, me la pots encetar, que a mi no em va bé?”, “A mi tampoc”… Baixem l’escala fins al pati. Toca repartir els jocs. Gran batibull:”Jo la corda”, “Jo una pala i una galleda”, “Jo una pilota”, “Que no hi ha més cordes?”, “S’han acabat!”… “Montse, aquests no em deixen jugar a bàsquet!” “Per què no el voleu?” “Perquè no en sap i sempre vol la pilota. No la passa”; “Ara ens ha fet la paraulota del dit!”… “Per què vas amb els pantalons abaixats?” “És que he caigut i m’he pelat el genoll”, “Anem, que t’ho curaré”. “La mà també em fa mal i la tinc vermella…” “Renta-te-la al lavabo”. “Mohamed, baixa de la tanca!”, “Mohamed, el rocòdrom no és per enfilar-se a la tanca…” “Baixa i juga a una altra cosa”. L’Olga em tiba l’abric i m’ensenya una petita carmanyola de plàstic: “Mira, m’ho he acabat tot!”. “Molt bé, aviat et faràs gran com aquestes altres nenes”… Ja ha passat la mitja hora. Torna a sonar la música pels altaveus del pati. Hi ha cua per tornar els jocs a la caixa. Alguns han recollit les pales i galledes oblidades. “Per què ho deixeu al sorral? Ho heu de portar aquí”; “Feu la fila bé, o no pujarem”. “Jo sóc el primer i aquest s’ha colat!”,”Vinga, res d’empentes!”. Tornem a les classes.

MM Morera, gener 2011

París i Nadine


Mirava per la finestra del tren que em portava a Paris, la ciutat de la llum. Els records que en tenia eren llunyans, com de petites postals arraconades en una capsa antiga: El Louvre, Musée d’Orsay, Montmartre… Avui el meu viatge era especial, volia conèixer la persona que m’havia ajudat tant els últims dos anys.

Vàrem contactar per internet per mitjà d’una associació de malalts que patien leucèmia. Nadine, com jo, estava malalta de feia cinc anys, em donava tot el que necessitava per anar superant les etapes de la malaltia: informació mèdica de primera mà, suport, paciència, amistat i amor, malgrat els anys que ens separaven i la distància, ens compreníem, ens emmirallàvem com dues germanes bessones.

El paisatge que tenia al davant de la finestra es descomposava en petits fragments lineals de colors brillants: verd, blau, gris, deixant un rastre com el que deixa un avió. El tren, per fi, arribava a l’estació. El seu germà m’esperava a la Gare du Nord de París i d’allà aniríem directament a casa de Nadine. Plovia. Anàvem en direcció a la Rue de Lafayette, els cafès es veien atapeïts de gent que es resguardava de la pluja. Ràpidament em va posar al corrent de l’estat actual de la seva germana, em va dir que empitjorava a passos de gegant.

La vaig veure estirada al llit amb el rostre esgrogueït i els ulls clucs. En sentir-me entrar, un somriure la va il·luminar i ens vàrem unir en una abraçada llarga i dolça. “Com estàs Núria? –em va dir–, el meu cos, ja ho veus, em vol abandonar no pot lluitar més.” Les seves paraules em van produir molt neguit; un crit silenciós de ràbia es va escampar pel meu cos rebotant contra la meva pell que l’ofegava.

Vaig sortir de la casa. Amb el cor encongit passejava per Montmartre, el barri bohemi, amant de les festes i el soroll: el barri que tants pintors havien immortalitzat, Van Gogh, Toulouse-Lautrec… Mentre observava els carrers amb els ulls humits, un hàlit especial va recórrer el meu rostre, endevinant que la Nadine m’acaronava la galta per donar-me l’últim adéu. Més tard, vaig saber que era morta.

Les persones que ens abandonen, esdevenen immortals per la petjada que han deixat en la nostra vida. Paris i Nadine seran per sempre més, immortals per mi.

Paradís particular


Feia estona que estava asseguda en aquell banc, contemplant el mar. Hi havia lluna plena, l’oreig li acaronava el rostre. Els records havien dut la Laura a aquell paradís particular, on anys enrere…

*
En Robert la va portar al seu estudi per ensenyar-li les últimes obres. Frisava com una col·legiala evitant que el neguit li aflorés a la pell. El seu taller era a prop de la platja. No era gaire gran: un llit petit, cavallets plens de teles; pintures i dibuixos escampats damunt d'una improvisada taula. La flaire penetrant de les pintures i dissolvents degotant dels pinzells l’embriagà com si hagués begut alcohol. El Robert comentava amb passió les seves creacions. La Laura escoltava amb delit la seva veu. Durant uns minuts va perdre la noció del temps, estava perduda entre els retalls de pell nua, que ressaltaven de la seva camisa intentant compondre tots els bocins del seu cos; a cada pregunta que ell li feia, la resposta cada cop era més breu ...li observava les mans que emmarcaven els camins que havia construït.
Poc a poc, els dits d’en Robert varen canviar de paisatge i resseguí les balmes del seu cos amarat de desig. Els ulls d’ella assentiren sense reserves. Es van fondre en un petó intens i càlid que els va fer vibrar com mai. El petit jaç va ser l’espectador silenciós del seu joc sensual.

Si l’oasi existia en algun lloc per a la Laura, era entre aquelles quatre parets blanques que recollien un univers de colors infinit i un mar de sensacions. Una llisa quietud la va inundar.

Al llit mig adormida, la veu d’en Robert la despertà, convidant-la a donar un vol per la platja. Van sortir per seure al seu banc. La llum de la lluna jugava amb les ones que escombraven la sorra. Aquella remor els captivava. La Laura sentia la pressió càlida del seu cos i va tremolar… Volia aturar el temps. Fixada al banc com si fos una figura de bronze va sentir l’eternitat i va creure que l’estimaria per sempre.

20-12-2010

xus

Liverpool


La Maria feia tres anys que s’havia separat i la seva vida ja començava a tenir sentit altra vegada. Sort n’havia tingut de treballar en una escola nova de Blanes, lluny de casa, i de fer un grup nou d’amics i amigues, entre els mestres i la gent del poble. Però encara sentia una buidor i un neguit que la feia estar inquieta per provar alguna cosa nova, que no tingués res a veure amb el que estava fent. Tota la vida havia desitjat anar a Liverpool, ja que era fan dels Beatles des del principi. Va comprar el seu primer disc al Corte Inglés de Madrid, en una sortida que van fer amb el col•legi per les vacances de Pasqua. Tenia 13 anys i no entenia la lletra, però aquell single de “She loves you” li va obrir la porta cap a un món nou. Als catorze va voler anar a aprendre anglès en una acadèmia, perquè les monges només donaven francès. I així va començar la seva fal•lera per tot el que vingués de la Gran Bretanya. Amb el seu ex havien anat molts cops a Londres però, tot i que ell també desitjava anar a la font de la Beatlemania, mai no hi van arribar, per manca de temps i de diners. Ara estava sola, i es podia permetre el viatge amb el seu sou de mestra “soltera”, sense grans despeses.
Es va assabentar per Internet que a la catedral de Liverpool es feia un concert per estrenar una obra clàssica, amb orquestra i cors, de Paul McCartney. Es deia “Ecce cor meum” i tractava de la seva infantesa en temps de postguerra. Va afanyar-se a comprar una entrada i va organitzar un curt viatge pel pont de l’u de maig: va trobar lloc en uns mini-apartaments al centre de la ciutat i es va dedicar a buscar a la pàgina web de Liverpool com visitar el museu dels Beatles, el Cavern Club, les cases on havien viscut de petits, i tot allò que hi tingués a veure. Serien uns dies molt intensos i ben aprofitats.
La tarda del concert era allà una hora abans, per trobar bon lloc, ja que les entrades anaven per zones però no estaven numerades. Va agafar una cadira a la vora del passadís, cap al mig de la catedral (no havia pogut pagar un seient a les primeres files...). Va demanar a una senyora molt amable si li guardaria el lloc i se’n va anar a voltar mentre els músics anaven afinant. Al costat dret, cap al mig de la nau, hi havia una porta que donava a l’ascensor que duia al campanar. Va pensar que després del concert potser hi pujaria, per veure les vistes de tota la ciutat, ja que l’església era dalt d’un turó. La música va començar. No era pas cap cosa de l’altre món. Es va fer molt llarg d’aguantar-ho, però sabia que McCartney era allà davant, assegut a la primera fila, i no el podria veure fins que no s’acabés el concert. Al final el Paul es va aixecar enmig d’aplaudiments, i es va posar a parlar dels seus records d’infantesa a Liverpool, i de com havia intentat entrar a l’escolania de la catedral als deu anys i no l’havien acceptat... Això va fer riure el públic, i potser va avergonyir algun dels capellans vells. Finalment, tothom va anar sortint per la porta de l’esquerra.
La Maria volia anar cap a la dreta, per pujar al campanar, però davant de la porta de l’ascensor hi havia uns guardaespatlles que només deixaven passar els convidats del compositor. Un d’ells, un pèl roig alt i amb moltes hores de gimnàs a sobre, li va dir: ”Ets dels convidats?”. Ella, amb tota la cara, li va respondre que sí, i la va deixar entrar i pujar fins al primer pis. Allà, en una sala àmplia, hi havia un munt de gent, amics i parents que no havien vist el Paul en molts anys, potser des que va marxar a Londres. Ell repartia somriures i encaixades. La Maria no s’hi atansava gaire, per por a ser descoberta. Observava des d’una prudent distància. Fins que el pèl roig li va dir: “A veure, tu qui ets?” Ella li va respondre: “Sóc una cosina de lluny”... Però ell l’havia descoberta, pel seu accent català, molt diferent del dialecte “scouse” de Liverpool. De tota manera, no la va pas fer baixar, sinó que, veient les ganes que tenia d’estar-se allà, a poques passes del seu ídol d’adolescència, es va dedicar a demanar-li coses de Catalunya, de la seva feina, de com s’havia encapritxat dels Beatles...
Al cap d’una hora la recepció es va acabar i va sortir tothom. Ells dos es van quedar, perquè la Maria li havia explicat al Rick (aquest era el seu nom) que volia pujar fins el campanar. Quan tothom era a baix, van cridar l’ascensor per anar tres pisos més amunt. Allà el Rick li va anar mostrant les vistes més importants i els punts de referència que ella ja havia visitat els dos dies anteriors. Es van caure bé. Ell es va adonar que la Maria tenia ganes d’alguna cosa més i van començar a petonejar-se. Ella mossegava els seus llavis carnosos i pensava: “Saliva de Liverpool!”. Li va dir que s’allotjava en un apartament i que l’endemà havia de marxar. Van agafar el seu cotxe i de seguida hi van ser. La Maria va passar una nit boja, de plaer i rialles, com mai no havia passat amb ningú. Suposo que hi tenia molt a veure el lloc on eren, però aquella pell blanca, forta i plena de petites pigues taronja era tan suau, els seus moviments eren tan savis i estudiats! Mai no va oblidar el final d’aquella trobada, al Cavern, amb petons dolços, música dels Beatles de fons i dues cerveses negres i amargues, com el seu comiat.

MMM Desembre de 2010

EL TREN, UN TANGO I ...


Aquella tarda havia baixat a Barcelona per fer unes gestions. Era un dia fred que no convidava a passejar. Així que un cop acabada la feina vaig anar directament a buscar l’autobús (sempre m’ha agradat més que el tren, que el trobo lent, pesat i avorrit. Però els déus tenien determinat un altre destí per a mi!). L’autobús ja havia marxat i no em va quedar més remei que anar fins a l’estació de plaça Catalunya i esperar el primer tren que sortís cap a casa.

M’ho vaig prendre amb calma, pujant al tren ple a vessar i esperant que en alguna parada el vagó es buidés prou per a poder seure. I com sempre a mesura que anaren passant les estacions més concorregudes el vagó era cada vegada més buit. Vaig buscar seient, obrint tot seguit el llibre que sempre porto a la bossa.

No em demaneu en quin lloc va ésser; si va entrar per la porta o si ja hi era des de bon començament. El cas és que en aixecar els ulls del llibre i amb el vagó buit de gent, tenia davant meu, mirant-me amb atenció, el tipus d’home del que sempre m’he enamorat: alt, d’uns quaranta anys, cabell castany clar i llarg fins el clatell, serrell que li queia sobre uns impressionants ulls verds, de pell morena, un somriure un mica trapella i amb una boca sensual i molsuda.

Abans que ell parlés, em vaig prometre a mi mateixa que aquest cop no seria com les altres. No, aquesta vegada no Júlia. Ja has patit prou. Però la ment diu una cosa i el cor fa el que vol. Quan va obrir la boca per parlar arribà fins a mi un dolç accent argentí que em demanava si podia seure al meu costat. I jo li respongué que ...... SI. Sí a tornar a desitjar bojament el cos d’un home. Sí a no poder viure si no el tinc a prop. Sí a tornar a esguerrar-me la vida.

Ell va seure i al principi la conversa va ésser intranscendent: Que si el temps tant fred; Que si es feia fosc massa d’hora, ...en fi, tonteries que no amagaven els meus ulls fixes en la seva boca, en les mans fetes per acariciar, amb la seva cama que tot sovint reposava en la meva. El cor em bategava amb força i aquell desig tant conegut, començà a fer-me presonera. Així que no em va sorprendre gens quan els seus llavis se m’acostaren a l’orella i baixet digué: Deixa’t portar. La vida s’ha de viure a cada moment i avui m’ha acostat fins a tu, per a fer-te feliç, per donar-te plaer, no és dolent sospirar per un altre cos.

I quan les seves mans començaren a obrir lentament els botons de la meva camisa (inconscientment vaig pensar en la sort de portar els sostenidors nous), i van volar sobre la meva pell fins arribar als pits, que l’estaven esperant ansiosament, vaig sospirar sense importar-me qui em pogués sentir. Sols m’arribava el trist so d’un tango, que parlava d’amors, de cossos despullats amagats un dins l’altre, de la bellesa de sentir-me penetrada per ell, dels petons apassionats que fan tancar els ulls i obrir la boca, perquè la seva llengua pugui explorar-la, deixant que aquesta mateixa llengua pugi fins els pits i torni a baixar fins a les meves parts més intimes que alenaven el seu contacte, deixant passar el temps, lent, sensual, plaent, cridant sense vergonya quan inexorablement arribes a l’èxtasi més total i absolut que mai puguis imaginar.

Evidentment que ens varem passar l’estació de baixada. No tenia importància. Jo aniria amb ell a la fi del món si m’ho demanava i aquest cop m’ho va demanar. Aquest cop no em vaig quedar sola. L’amor que abans m’havia arribat a fer un mal tant fort, que es podia sentir físicament, ara em feia la dona més feliç.

Mai vaig demanar-li d’on venia, tant em feia. Sols li preguntava quan em deixaria i ell sempre responia, amb una veu esquerdada pel tango: que mai, que ell estava fet per a mi.

Montse Farrés

El Dia de les Aventures


És el tercer cop que m’intento aixecar del llit, tots tres fallits. La meva força de voluntat m’ha abandonat, deu estar de vacances.

Em sento tant i tant cansada, com si el meu cos no tingués prou ossos que l’aguantés. Per fi aconsegueixo sortir de sota l’edredó, pujo la persiana i a l’instant m’encega la llum del sol, fa un dia radiant.

Baixo l’escala i al girar cap a la porta de la cuina, ja començo a tenir la sensació de tancar-se’m l’estomac, no goso obrir la porta per por a vomitar. Em dutxo i vesteixo, sortint al carrer tot seguit.

Caminar m’alleugera perquè engega la meva imaginació, i m’arriben a la ment idees fantàsticament absurdes, com per exemple que en Galileu Galilei i la seva teoria, que la terra és rodona ( d’altra banda comprovada científicament) ens va enganyar, la terra no és rodona perquè jo sempre camino en un sòl pla, segur, avorrit. M’agradaria poder caminar fent saltets, passant de continent en continent, de país a país, fer un Planning al matí i decidir quines aventures viure, quines veus meravelloses escoltar arreu del món, no veure-hi mai en blanc i negre sempre en colors vius, brillants, plens de vida que s’ajuntin amb el cel blau.

Imaginant el meu concepte de vida feliç he arribat inconscientment a la botiga que més m’agrada de tota la ciutat, es tracta d’una floristeria, on els rètols pintats de color verd, amb filigranes blanques, identifiquen la personalitat i el bon gust de la propietària. Les plantes amb torretes estan col·locades arreu, pel terra, davant dels aparadors, sobre l’ampit de les finestres.

Hi han dues furgonetes amb l’anagrama de la botiga, una que arriba amb més flors i l’altra que marxa a portar els encàrrecs, son d’un color vermell brillant. M’alegra veure tant moviment, això vol dir que la botiga té feina i que la gent no es rendeix a posar color a les seves grises vides.

Els edificis de l’altra cantó de carrer, son altíssims, amb portes giratòries, que no es cansen d’escopir gent i més gent al carrer, ja ser on sóc!!, a la meva ciutat preferida, el centre del món; Nova York ( això companyes us ho haureu de creure), ja sabeu que des que he sortit de casa, el meu cap fa salts ara a la dreta ara a l’esquerra.

Torno fer una mirada a la botiga i em criden l’atenció els grans aparadors que donen la volta a tota la cantonada, son superfícies nítides on es reflexa la llum del sol i que canvia segons la il·luminació i l’hora del dia.

Per últim em fixo amb els taxis d’un groc cridaner, que passen a tota velocitat. Amb els taxis em passa el mateix que amb els avions m’agrada mirar-los i esbrinar a on van, com és la gent que hi va dins, quins motius, personals o professionals els han fet viatjar; no us sembla que quan agafes un taxi, és com si fessis una fugida de tu mateix. Cap a on? No ho he sabut mai.

Marxo cap a casa, i torno a fer salts, aquest cop vull anar a països exòtics, per poder recollir les flors més acolorides del món, quan tinc el ram complet m’adono que estic cansada, però contenta, per una estona he pogut viure tal i com m’agradaria fer-ho sempre. Per avui el dia s’ha acabat, i com no podia ser de cap altra forma quan obro la porta de casa ja no duc el ram a les mans, Demà tornarà a ser un dia pla, avorrit i cansat , sobretot cansat.

Montse Farrés i Casas