Lletres de Dona

Recordo la pasarel.la de fusta sobre el riu. I la mà que m'agafava ben fort, una mà grossa, forta i aspra. Recordo l'aigua que corria ràpida a sota, entre els còdols, la que jo veia allà on s'ajuntaven dues peces de fusta o allà on faltava alguna. I recordo la meva por a caure i ofegar-me. El pare i jo feiem aquell camí per anar a l'hort o per anar a la fàbrica on la mare treballava a portar-li un entrepà. Però un dia va passar la desgràcia, el riu baixava massa ple de tant com havia plogut cap al nord. I la mare havia de tornar de la fàbrica i el pare la va anar a buscar. La passarel.la gairebé havia desaparegut sota les aigües que portaven tot allò que havien arreplegat al seu pas. Va ser el pare qui va caure a l'aigua, aquella mà forta que m'havia sostingut tantes vegades. Jo era molt petita encara. Diuen que vaig plorar molt. I la mare, la mare mai no es va recuperar.

Ara escric tot allò que em diuen que va passar llavors perque jo, la meva ment, ja no funciona, ja no recorda. Una malaltia anomenada Alzheimer m'esborra de mica en mica tots el records i ja no sé com era la mare ni com era el pare. Però encara recordo, això sí, la seva mà forta i aspra quan travessàvem el riu per sobre de la passarel.la de fusta. I no sé durant quant de temps ho continuaré recordant.

Mª Carme Martín