Lletres de Dona

- ¡Mama, mama!
- ¡Mama, sácame de aquí!
- Ay, mi niña, mi Encarni, mi alma ¿dónde estás?
Llevo tres semanas encerrada en esta chabola en medio del campo. Me han atado una cadena de perro al cuello y no puedo escapar. Grito y nadie me oye. Vienen una vez al día a traerme un poco de comida y agua. Me la dejan frente a mí y se van. Por suerte se van. Al principio se quedaban para atormentarme.
Primero vino mi Sebas, que me decía:
- A la niña no la veras más. Se la ha llevado mi madre a Gerona… es el castigo por no dejarme ir con la Chari. Qué te has creído, que podías hacer lo que te diera la gana. Yo soy tu hombre, y si te dejo te tienes que aguantar. Ya aprenderás, puta!
Luego, como yo no quería marcharme sin Encarni, me pegaba con una correa, me pinchaba con una navaja en las piernas, me quemaba los brazos con cigarrillos. Pero yo aguantaba.
Al cabo de unos días vino con su hermano, el Rafa. Me violaban para escarmentarme. Primero los dos, más adelante sólo el Rafa, porque mi Sebas decía que le daba asco… Yo lloraba y callaba. Solo quería ver a mi hija. Y marcharme de allí con ella.
Otro día se presentaron con su madre. Les dijo que me rapasen la cabeza, porque era una vergüenza para la familia: Una gitana tenía que obedecer a su hombre y no ser tozuda como una mula. Me dijo que a la niña ya la había perdido. Que era suya. Que no iba a tener una madre tan desgraciada como yo. Que ella ya sabía lo que había que hacer para que no se pareciese a mí. Y yo venga a llorar y callar.
Cuando me quedo sola me pongo a pensar en Manresa, en mi casa, en mi mama, en mis hermanos, en mi papa, que murió tan joven en aquel accidente y nos dejó desvalidos y sin protección. Después, para distraerme un poco de mi sufrir, pienso en la escuela, en los libros que me hacían leer, en aquella maestra que me llamaba “la meva ratolina”: entonces era la más pequeña de la clase, y no crecí mucho. Todavía soy una “ratolina”... Tan felices que me las prometía, jugando en el patio con las otras niñas, a la hora del comedor. Y los recreos de invierno en la biblioteca: los cuentos, los poemas, las canciones. Se estaba tan calentito… ¡Qué asco de vida me ha tocado vivir después!
¿Y si no salgo de aquí? ¿Por qué mi mama no me busca? ¿No encuentra raro que no la haya llamado en tantos días? ¿Y mi tata Manuela, por qué no me echa en falta? Estoy tan sucia que me salen costras en la cabeza. Y cada día más delgada… Me podría morir y entonces sí que no vería a mi niña. Pero aguantaré. Por mi papa que aguantaré.
Esta noche voy a gritar como nunca. No, mejor cuando salga el sol, por si pasa algún payo por este descampado. Estos cerdos se van a enterar, cuando me encuentren. Decía la maestra que las mujeres no hemos de ser esclavas de los hombres. Y no lo voy a ser. Tengo el cuerpo débil, pero el corazón lo tengo de acero. Me sacarán de aquí y me llevaré a mi niña, como me llamo Lola.


MM Morera, setembre 2011

Ja no quedava ningú. Tothom havia marxat. Els llibres restaven silenciosos sobre les prestatgeries i només de tant en tant se sentia un “crec” de la fusta. Pel amplis finestrals no entrava res més que la nit. L’ home quiet i a les fosques no va sentir les passes, no va pressentir l’ombra retallada per la claror somorta del carrer que es movia a la seva esquena. De cop i volta tot va esdevenir encara més fosc, va sentir un dolor a la part posterior del cap mentre s’enfonsava en la inconsciència.

Era dissabte al matí i el públic s’esperava a les portes de la biblioteca. Era un dia clar de primavera i algunes de les persones que omplien l’escala d’accés giraven els seus rostres cap el sol benvingut després del llarg hivern. Al pis de baix on hi havia la biblioteca infantil i la sala de seminaris, uns quants nens jugaven fent xivarri, mentre els assistents al curs de creació literària comentaven les dificultats que havien tingut per enfrontar-se al nou repte que la professora els havia plantejat en la darrera sessió: escriure un conte policíac. L’estona anava passant. Ja passava mig quart de l’hora i les portes no s’obrien. Llavors van començar a succeir coses.

El so d’unes sirenes llunyanes es va anar apropant i de seguida tothom va veure com quatre cotxes dels mossos d’esquadra i una ambulància s’aturaven justament davant de la biblioteca. Quan van sortir els policies van començar a dir a la gent que marxés, que la biblioteca no obriria les portes aquell dia. La gent, encuriosida no va marxar del tot i es van quedar al passeig on era el noble edifici de la biblioteca mirant el que passava. Els alumnes del curs de creació literària no es podien creure el que veien, justament aquell dia i tenien l’edifici envoltat de policies. “Potser han trobat algun mort a dintre”, va dir algú, que de seguida va ésser silenciat per les protestes del seus companys titllant-lo de fantasiós i de creure’s les seves pròpies històries. “Segurament han robat alguna cosa o hi ha una bomba”.

Ni ells ni ningú va saber què havia passat realment i finalment van marxar cap a casa sense saber-ho, tret de l’Agustí, el fantasiós, que es va quedar allà durant hores fins que va arribar algú que devia ser un jutge i una estona després va veure con treien una llitera amb un cos tapat que no podia ser més que un mort.

I és que la ment imaginativa de l’Agustí l’havia encertada. Hi havia un mort a la biblioteca, concretament un bibliotecari assassinat. Quan les altres bibliotecàries havien arribat al matí, i abans d’obrir les portes s’havien trobat el cos del Josep estirat al terra envoltat d’un bassal de sang. Justament estava entre les prestatgeries dedicades a la novel·la policíaca i molts llibres presentaven esquitxos de sang als seus lloms. Al Josep li havien tallat el coll amb algun estri molt i molt esmolat. El cadàver, que jeia sobre l’esquena tenia al seu costat un tom gruixut de tapes fortes, era l’Ulisses de Joyce, però el que més va cridar l’atenció de la inspectora Rita Margarit era que el mort conservava agafades amb la seva mà dreta quatre pàgines arrugades i arrencades d’algun llibre escrit amb l’alfabet grec, però aviat van saber, gràcies als coneixements del jutge, que aquelles pàgines procedien d’un exemplar de l’Odissea d’Homer, probablement antic.

La inspectora Margarit era una dona més aviat baixeta i rabassuda, que portava els cabells rossos molt curts i lluïa unes ulleres de pasta vermella que feien ressaltar uns enormes ulls blaus que ho guaitaven tot amb mirada experta. Ja havien passat un parell de dies del crim i era al seu despatx llegint l’informe preliminar del forense a la pantalla de l’ordinador. Segons aquest, el mort primer havia estat atacat amb un objecte pesat que devia ser el llibre de Joyce, un tom de bona envergadura. Però el cop a la part occipital del cap no l’havia pas mort. “L’Ulisses podia matar d’avorriment”, pensà la inspectora, que s’havia vist obligada a llegir-lo a instàncies del seu bibliòfil marit, però no li semblava prou contundent com per matar. Ara bé, segons el forense, era possible que el cop hagués deixat al bibliotecari prou estabornit com per a no adonar-se que el seu atacant tenia la intenció de degollar-lo. Malgrat tot devia haver recuperat la consciència en algun moment per esgarrapar les fulles de l’altre Ulisses.

Segons la reconstrucció dels fets, el Josep s’hauria quedat a la biblioteca mentre es reunia el Club de Lectura per tal de tancar els llums i la porta una vegada finalitzada la reunió. Els assistents i la coordinadora van declarar que l’havien vist per darrera vegada davant del monitor de l’ordinador. Però d’aquestes declaracions una no devia ser certa ja que no es corresponia amb el que van dir les companyes de feina del mort.

Les seves tres companyes van manifestar, i així consta en la seves declaracions, que el Josep tenia greus problemes conjugals, que aquell mateix dia havia comparegut la seva dona a la biblioteca i tots dos s’havien escridassat davant dels altres empleats i del públic. I és que era sabut de tothom que aquells problemes tenien el seu origen en la relació extra-conjugal del bibliotecari amb la Remei, la coordinadora del Club de Lectura. Per això no era probable que la declaració de la Remei fos certa, ja que no devia haver marxat amb els altres sinó que s’hauria quedat a la biblioteca amb el seu amant. Es va cridar a la Remei per a una segona declaració i va haver d’admetre que no havia marxat amb els altres. La dona, molt afectada per tot plegat, va confessar que s’havia quedat amb el Josep una estona per parlar dels problemes amb l’esposa i que havia marxat sola de la biblioteca a un quart de dues de la matinada. El Josep li havia dit que ell es volia quedar una estona sol per pensar i perquè no li venia de gust tornar a casa per enfrontar-se de nou amb la seva muller. La Remei va dir també, en preguntar-li al respecte, que quan ella havia sortit de l’edifici no havia trobat ningú pel carrer, però havia vist un cotxe aturat amb una persona dintre que fumava. També va dir que havia observat a sobre de la taula del Josep un llibre de tapes gruixudes i gastades que podia correspondre a l’edició grega de l’Odissea d’on havien sortit les pàgines arrencades.

El llibre no va ser trobat. No existia cap edició grega de l’Odissea en aquella biblioteca i la inspectora va començar a tenir el convenciment que tot plegat aquell crim tenia a veure amb algun obscur negoci. L’arma del crim sí que es va trobar quan la policia científica va rastrejar el jardí que envoltava la biblioteca. Era un llarg i esmolat ganivet de carnisser que havien amagat a dins del lilà, florit en aquella època de l’any. No hi havia cap empremta ni marca que pogués donar cap pista. L’únic fil que podien seguir era el del fabricant i el venedor però no era una pista gaire fiable. Era un ganivet especialitzat que no s’acostumava a tenir a les cases sinó només als restaurants i carnisseries. Aquell era força nou i van poder localitzar al venedor però aquest, malauradament no va poder oferir cap pista sobre el possible client.

Potser la hipòtesi més versemblant era que el bibliotecari traficava amb llibres antics i valuosos i la seva mort havia estat a mans d’algun comprador o venedor estafat. Però, en el fons, aquesta història tampoc no li acabava de fer el pes a la Rita Margarit després de pensar-ho molt detingudament. Van seguir la pista “bibliòfila” esbrinant en el negoci de compra i venda de llibres potser obtinguts de manera il·lícita, però ella no deixava de pensar en el triangle amorós de la vida del bibliotecari. Llavors va arribar l’informe definitiu del forense i en ell va aparèixer una dada molt curiosa: els fulls del llibre grec no podien haver estat arrencats pel mort sinó que algú els havia posat deliberadament entre els dits. Va ordenar l’escorcoll del pis del Josep i van interrogar a la vídua malgrat les seves protestes, sobre la discussió tinguda a la biblioteca, però justament la dona va dir que per què hauria de voler matar al marit quan ell li havia assegurat que deixaria la Remei i li diria aquella mateixa nit.

- Rodriguez- va dir la inspectora al seu ajudant- en aquest cas hi ha alguna cosa que no m’agrada gens. Els fets no són el que semblen.

- Mai no ho són inspectora- va respondre el Ramon Rodriguez, un home tranquil que rarament s’esverava.

- Aquí hi ha alguna cosa subtil que se’ns escapa, una pista falsa- la inspectora es va aixecar i va mirar per la finestra- No sé, tinc el pressentiment que anem en la direcció equivocada

- Ja -va dir el Ramon- se li ha ficat al cap la idea que això és un crim passional.

- Rodriguez, el cervell de les dones pot arribar a ser molt tortuós –digué en veu baixa la inspectora.

- A fe de Déu! Que m’ho diguin a mi!

Va anar passant el matí mentre la Rita anava rumiant. El seu ajudant la mirava de reüll. Sabia que d’aquests períodes de concentració la seva cap acostumava a passar a un atac febril de donar ordres i activitat. I així va ser.

- Rodríguez, prengui nota. Hi ha una sèrie de coses que s’han de fer ja.

- Sí, inspectora –va contestar l’home resignadament.

- S’han de tornar a interrogar a las bibliotecàries, per saber exactament com va anar la discussió entre el Josep i la seva dona, vull una transcripció el més exacta possible. També vull que diguin si alguna de elles va avisar la Remei d’aquella discussió. Si es aquest el cas, aneu a casa de la Remei i feu un escorcoll. Heu de trobar el llibre grec i vull saber també quin llibre es comentava aquella nit al Club de Lectura.

La inspectora Rita Margarit va sospirar quan en Rodríguez va sortir del despatx. Li semblava que ja tenia el cas resolt. I es va poder dedicar a altres feines administratives mentre esperava els resultats de la brigada. Finalment va rebre una trucada. Era en Rodriguez.

- Inspectora, hem trobat el llibre amb les pàgines arrencades a casa de la Remei. La dona del Josep tenia raó, ell volia deixar la Remei i la Glòria, una de les bibliotecàries la va avisar per telèfon, tenim també constància de la trucada. I la lectura d’aquell dia era sobre un llibre d’un tal Kavafis, un poema titulat El viatge a Ïtaca.

- Molt bé. Rodríguez, doncs ja podeu detenir-la acusada d’assassinat. A la Remei, naturalment.

Quan el Ramon va tornar li va dir a la inspectora que sorprenentment la Remei ho havia confessat tot. Ella havia matat el Josep. Quan la Glòria la va trucar per explicar-li el que ell li havia dit a la seva dona, va embogir, va anar a la carnisseria del seu pare i va agafar un dels ganivets que va amagar a la bossa. Després va pensar que hauria de deixar pistes falses per tal que no sospitessin d’ella. Li va venir al cap el llibre que tenia de l’Odissea al pensar en el que tractarien en el Club de Lectura, el Viatge a Ítaca de Kavafis. Era un llibre vell i valuós, un dels molts que de vegades es comprava ja que tenia veritable passió per aquells tresors bibliogràfics. Per això no el va llençar, però posar uns fulls arrencats a les mans del Josep faria pensar a la policia que la seva mort tenia uns altres motius. Després de parlar amb el Josep i que ell li digués que havien d’acabar la seva relació, ella va fer veure que ho comprenia i ho acceptava, encara que se li trenqués el cor. Però en comptes d’anar-se’n va donar un cop a la porta i es va amagar. Va atacar el Josep per la esquena amb el llibre de Joyce. Després li havia tallat el coll, li havia agafat les claus, havia tancat els llums i les portes i havia marxat. Va llençar el ganivet al massís dels lilàs i les claus en una paperera del carrer. Per suposat que no havia vist cap cotxe fora ni cap llibre grec a la taula del Josep. Però tot li havia sortit malament i estava penedida.

La inspectora va escoltar el relat. Després el Ramon va preguntar:

- Com ho ha sabut? No era fàcil.

- Ja saps Rodríguez- va respondre ella- el cervell de les dones, tan recargolat.

I es va posar a taral·lejar una tonada que al Ramon li sonava. Era la cançó Ítaca de Llúís Llach.

Mª Carme Martín

Els teus cabells

Cada dia espero amb ànsia la teva arribada. Sola a la casa, enorme, t’enyoro i em sento òrfena de les teves carícies, dels teus llavis molsuts, però per sobre de tot, espero el moment de perdre’m en la teva cabellera fosca i rinxolada. M’agrada que em miris a través de la cortina ondulada que et tapa a mitges la cara, amb aquell somriure gairebé burleta de qui sap el que vindrà després, quan enllacis la meva cintura amb les mans fortes i aspres i jo, jo llavors perdi tot control i les meves mans s’internin a la selva pregona dels teus cabells, per besar-los un cop i un altre, cabdellant i descabdellant, trenant i esbullant segon rere segon, minut rere minut, mentre tu em murmures a cau d’orella que m’estimes. I jo, cada vegada més excitada, cada vegada més perduda en aquell bosc pregon i frondós deixo que em treguis la brusa per amarar-me tot el cos de l’aroma que desprèn la teva cabellera. I voldria lligar-me els canells amb cordes fetes dels teus cabells, i la cintura, i tota jo perdre’m per sempre, mentre tu no deixes de dir en veu baixa paraules que cada vegada semblen diferents. Passo els meus dits com una pinta i des de les arrels, agafo fort els teus cabells i els passo pel meu rostre, pel meu pit, el meu ventre…I tu sempre et deixes fer amb aquell somriure i els ulls migs tancats. Com em coneixes totes les meves petites manies, les meves dèries, la meva passió ingovernable per aquesta cabellera negra i rinxolada que és tota meva.

Quan la dona va sentir el soroll del pany que s’obria, va deixar la llibreta on escrivia damunt de la tauleta, es va aixecar del sofà i amb passes tranquil·les anà a rebre el seu espòs. Es van besar als llavis i ella li va acariciar amorosament el cap rodó i lluent en el que ja no quedava cap rastre de cabellera des de feia una colla d’anys.

Mª Carme Martín

Quan era adolescent, la Kumiko mirava amb enveja els primers bikinis que duien les seves amigues a la platja. Ella encara anava amb un vestit de bany d'aquells amb copes d'escuma. Però la Betty i la Jenny eren americanes i no duien aquells falsos sostenidors que amagaven la forma dels pits. El que més li cridava l'atenció era que, amb el fred del mar, els mugrons se'ls marcaven. Ella tenia uns pits bonics, però els seus mugrons no s'aixecaven mai, per molt freda que estigués l'aigua. Això la preocupava.
En fer-se una dona es va anar alliberant; anava fins i tot a treballar sense sostenidors. Se sentia orgullosa dels seus pits, però no pas dels seus mugrons. L’Haruki, el seu primer xicot, els acariciava, els besava... però res de res. Estaven quiets. Se sentia estranya, diferent, insegura.
Va passar el temps però tot seguia igual, fins que es va fixar en el Noburu: sempre tenia els mugrons drets. A l'estiu se li marcaven per sota la samarreta d'una forma descarada. Això l'atreia molt. El va anar encerclant, amb petits paranys, fins que va aconseguir que s'atrevís a convidar-la a sopar. Al cap de mig any es casaven.
La Kumiko es delia pels mugrons del seu home: els llepava, els mossegava, passava les seves galtes per sobre el seu pit com una gata en zel. Ell li responia: amb suavitat anava emmotllant els pits a les seves mans, li pinçava els mugrons amb els dits, com si fossin de fang i els volgués donar una nova forma . De mica en mica, gràcies al plaer que experimentava amb el Noburu, els mugrons adormits es van despertar. Quan va tenir la Kyoko la va alletar amb un delit gairebé orgàstic, ja que xuclant-li la llet li retornava el plaer après, que havia convertit els seus mugrons en tendres i erèctils maduixetes de bosc.
MM Morera, març 2011
 

 

Quan l’escriptor George Orwell va arribar a Barcelona, l’any 1936, va anar a una taverna de les Rambles i, amb precisió i ignorància anglesa, va descriure el porró com una mena d’utensili mèdic per recollir l’orina del pacient. Però feia segles que el porró era un element imprescindible al menjador de totes les cases dels pagesos i treballadors catalans. Qualsevol taula de fusta tenia un porró de vi al mig, esperant qui arribés del camp o de la feina amb ganes de fer un trago. Hi havia especialistes en beure amb porró: qui feia lliscar el vi pel llavi de dalt, qui el feia entrar per un costat de la boca, qui aguantava el porró més lluny sense tacar-se... Alguns nens s’enfilaven a la cadira més propera al porró, quan ningú no els veia, i l’empenyien fins a la vora de la taula, inclinant-lo per poder “xumar”. Més d’un caminava per la casa fent tentines i dient:”Tinc la panxa plena de son”...
Amb l’arribada de la República alguns forns de vidre, com el que hi havia a Manresa, van fer per encàrrec porrons amb dibuixos referents a partits o sindicats, que es varen vendre molt bé. La meva àvia en tenia un que, quan era ple, mostrava la figura d’un milicià de la FAI, amb la baioneta a punt d’atacar. No sé d’on el va treure. Suposo que, al front, el fons vermell del vi espès de l’Aragó i la silueta del noi que defensava la República, donaven ànims a més d’un soldat. Però a l’entrada dels “nacionals”, aquests porrons van anar a parar a les golfes de les cases. Fins i tot els porrons nets de culpa, els transparents de tota la vida, van quedar amagats en algun racó del rebost, ja que beure en porró era considerat un acte perillós, pel seu simbolisme catalanista.
Durant el franquisme les cases benestants no feien servir porró. Tot es bevia en vasos dels més fins. I el xampany en copes, si podia ser, tallades. Això dels gots servia per als de casa pobra, ja que eren més gruixuts i resistents. Quan es va anar afluixant la pressió anticatalana, alguns “de la ceba” van comprar un porró amb un tap de barretina, que es posava damunt d’un prestatge, com a decoració. Eren els anys seixanta; amb el porró ja es podia tenir una rajola de l’avi del Barça i una verge de Montserrat de plàstic. Amb la transició varen tornar les festes populars, i allà va revifar-se la tradició de beure en porró, sobre tot perquè sortia més econòmic que portar gots per a tothom. I s’estalviava força el vi, perquè molts s’ennuegaven o es tacaven per manca de pràctica i en bevien més poc. Ara, amb els gots de plàstic, han tornat a desaparèixer els porrons. Els hem de reivindicar: són catalans, són ecològics, retallen el consum de vi, s’hi poden fer apostes i s’hi pot beure a galet, que és el que fem des de fa molts anys!

MM Morera març 2011

És mitja tarda quan el so penetrant de la sirena indica al públic que cal afanyar-se si volen obtenir un bon lloc dins del recinte. Uns, els professionals i habituals se situen en les grades de formigó amb els seus aparells a punt de disparar quan ho creguin convenient. Els altres, els espectadors esporàdics només tenen permès assistir a l'espectacle rere un vidre gruixut. Això sí, també van proveits de les seves “armes” de rigor. Tot és a punt i la gran maquinària de cada dia es posa en marxa. Aviat els cossos humits i brillants apareixen davant la mirada crítica i expectant del públic reunit al recinte. En canvi, les seves, són unes mirades petrificades sense expressió aparent, els seus ulls ja no veuen, les seves boques perforades resten silencioses. Alguns es belluguen espasmòdicament abans la vida no se'ls escapi del tot dins d'aquella atmosfera irrespirable. Altres llisquen sinuosament com si volguessin amb els seus moviments obtenir un perdó que no tindran. Algun més agosarat intenta la fugida que ràpidament és avortada pels vigilants. En realitat tots estan sentenciats.

Ningú no sembla sentir llàstima d'aquelles belles criaturas que agonitzen lentament davant la mirada impàvida de compradors i observadors. Una pantalla gegant mostra els cossos despullats, mentre apareix el nom dels seus captors, el preu que va baixant i, finalment, l'adjudicatari. Els compradors, proveïts de llibretes i comandaments a distáncia premem el botó quan consideren que el gènere ha arribat a un bon preu. Els sorolls metal.lics ressonen pel recinte i se sent una fortor agra. Apenes se s'escolten uns murmuris entre el públic. Només a la megafonia una veu femenina desprovista d'emoció que va anunciant els diferents lots de gènere que apareixen a la cinta transportadora. Una vegada adjudicats els lots, es recullen les caixes i s'etiqueten.

Una parella de turistes que s'ho mira darrere del vidre es disposa a marxar. L'home fa una darrera foto d'un pop de mida notable que encara belluga els tentacles i la dona es lamenta de que les subhastes electròniques del peix han tret l'antic encant de les llotges quan els homes a peu dret es reunien al voltant de les caixes i el que cantava els preus. “Tot canvia”. “Sí, tot canvia”.

Mª Carme Martín

La dona es va quedar mirant la porta que el seu marit havia tancat en sortir de casa. Estava sola. Les nenes ja havien marxat a l'escola amb l'autobús. Tenia molta feina a fer.

Un home bru de cabells foscos llegeix una carta: Carles, t'estimo, sempre t'he estimat amb bogeria, d'una manera irracional. Recordo aquells primers anys quan encara no teníem les nenes, tu i jo sols en aquella caseta minúscula de la platja...

La dona va recollir els plats bruts de la cuina, volia deixar-ho tot endreçat. Va plegar la roba que li havia quedat al cistell i la va endreçar als calaixos. Va passar l'aspiradora i es va aturar davant aquella darrera foto que s'havien fer tots quatre al parc d'atraccions l'estiu passat. L'agafà amb les dues mans i la va prémer contra el seu pit. Unes llàgrimes volien aparèixer als seus ulls marrons però no ho va permetre.

...tu i jo centrats en aquell amor tal vegada possessiu i obsessiu. Però van venir les nenes i llavors la nostra vida es va omplir d'una altra manera, però ens seguíem estimant. He estat feliç tots aquests anys al teu costat i pensava que tu també ho eres...

Quan va acabar de passar l'aspiradora va pujar a fer els llits i endreçar les habitacions. Les joguines de les seves filles estaven escampades per tot el terra. Va agafar una nina escabellada i li va acaronar els cabells. Finalment quan tot estava en ordre va mirar l'interior de l'habitació un moment des del llindar de la porta i amb un sospir la va tancar.

...però va resultar que tot era una mentida i que en un moment, no sé quan, tu vas deixar d'estimar-me, o potser, es que no em vas estimar mai. Vaig saber de la teva aventura amb aquella rosseta de l' oficina i m'ho vaig empassar, creient que malgrat tot m'estimaves. Però això d'ara...

La dona va anar llavors a la seva pròpia habitació, la va endreçar, va fer el llit i es va treure aquella roba d'estar per casa. Obrí l'armari i revisà una a una les diferents peces que penjaven fins a trobar la que volia, un vestit llarg i vermell d'estiu.

...no ho puc perdonar ni assimilar, ni puc entendre que em tractis així després de tot el que hem viscut durant aquests anys. Crec que no m'ho mereixo així que he pres una decisió. No ha estat fàcil però de la manera com sóc no veig altre opció...

Va entrar al cotxe blau que era al garatge recollint-se el vestit. Ja ho tenia tot a punt, esperava que allò funcionés com havia vist a les pel.lícules. Va engegar el contacte.

T'he de deixar, Carles, per sempre, i sempre només pot ser una cosa. Ho sento per les nenes però ets un bon pare i sé que ho seràs sempre. Perdona'm amor meu. Enten-me. Davant la bogeria del meu amor no puc fer res més. Trobaràs el meu cos dins del cotxe, al garatge. Quan tu arribis tot s'haurà acabat.

L'home, que havia hagut de tornar a casa a mig matí a buscar uns documents que s'havia deixat, i havia trobar una carta adreçada a ell damunt la taula del menjador, va reaccionar, va entendre de sobta i sortí corrents cap al garatge abans no fos massa tard.

Mª Carme Martín