Del Tossal al Pont Nou diumenge al matí
Són quarts de dotze i la gelada es fon sota els raigs del sol tímid de l'hivern. La gent comença a sortir de casa i molts emprenen el mateix camí que jo. Alguns porten gossos. No se sap si són els gossos qui treuen els seus amos a passeig o és a l'inrevès. De gossos es veuen de diferents mides, de diferents colors, vestits o despullats. Alguns, sobre tot els més petits s'encaren amb lladrucs furiosos al seus congèneres més grans. No és un dia de feina. Només corren els que van vestits per fer-ho.
El carrer fa baixada, passo pel costat d'aquells edificis fantasmes plens de pisos i de locals on ningú fa vida excepte un vigilant avorrit i probablement mal pagat. I arribo a la carretera. Cal prémer el botó perquè el semàfor es posi verd i deixi passar els vianants. No hi ha gaire trànsit. De seguida sóc al Pont Nou i miro l'aigua que baixa de les muntanyes llunyanes. Les veig al nord amb un barret de neu desdibuixat per les boires. Els troncs nus dels arbres de ribera s'enlairen cap al cel. Veig que n'han plantat de nous. És posible que finalment tinguem una ciutat que no visqui del tot d'esquena al seu riu. És possible que arribi un dia en que poguem passejar per la seva llera i seure a mirar els ànecs que en banyen riu avall aliens al fred. Però les obres no estan acabades i encara no es pot passejar sense bardisses per la vora del riu. Davant meu, quan deixo el pont, hi ha la façana del cementiri. La porta és oberta. M'aturo i miro la gent. Uns van al pavelló esportiu, deuen jugar a bàsquet l'equip de la ciutat, uns altres al cementiri.
Quan ja començo a tornar cap a casa i sóc a punt d'entrar de nou al Pont Nou (que ja cau de vell) em creuo amb una cara coneguda. És un home del barri. La seva dona era malalta d'Alzheimer, era a l'hospital a l'habitació del davant de la meva mare, la Josefina. Ell l'anava a veure tots els dies, la treia al jardí, li explicava coses sense poder saber si ella l'entenia, l'abraçava i li feia petons. Portava així molts anys. La Josefina es va morir fa pocs dies i jo penso que el Ramon deu anar al cementiri perquè la troba a faltar.
Jo torno a travessar el pont i enfilo poc a poc el camí cap a casa.
Mª Carme Martín
25 de febrer del 2011, a les 2:06
Per un moment m'ha semblat que coneixia aquesta Josefina, el jardí i aquest marit tan amorós. Què eren al Hospital de Sant Andreu? Parlo d'aquest estiu. Ja en parlarém.
Un relat molt maco i tendre.
26 de febrer del 2011, a les 14:43
Sí, eren a Sant Andreu. Del nom del marit no n'estic segura, però em cridava l'atenció veure la tendresa amb què tractava la dona malalta sense poder saber si ella l'entenia.
Gràcies pel comentari.