Lletres de Dona

Aquella tarda havia baixat a Barcelona per fer unes gestions. Era un dia fred que no convidava a passejar. Així que un cop acabada la feina vaig anar directament a buscar l’autobús (sempre m’ha agradat més que el tren, que el trobo lent, pesat i avorrit. Però els déus tenien determinat un altre destí per a mi!). L’autobús ja havia marxat i no em va quedar més remei que anar fins a l’estació de plaça Catalunya i esperar el primer tren que sortís cap a casa.

M’ho vaig prendre amb calma, pujant al tren ple a vessar i esperant que en alguna parada el vagó es buidés prou per a poder seure. I com sempre a mesura que anaren passant les estacions més concorregudes el vagó era cada vegada més buit. Vaig buscar seient, obrint tot seguit el llibre que sempre porto a la bossa.

No em demaneu en quin lloc va ésser; si va entrar per la porta o si ja hi era des de bon començament. El cas és que en aixecar els ulls del llibre i amb el vagó buit de gent, tenia davant meu, mirant-me amb atenció, el tipus d’home del que sempre m’he enamorat: alt, d’uns quaranta anys, cabell castany clar i llarg fins el clatell, serrell que li queia sobre uns impressionants ulls verds, de pell morena, un somriure un mica trapella i amb una boca sensual i molsuda.

Abans que ell parlés, em vaig prometre a mi mateixa que aquest cop no seria com les altres. No, aquesta vegada no Júlia. Ja has patit prou. Però la ment diu una cosa i el cor fa el que vol. Quan va obrir la boca per parlar arribà fins a mi un dolç accent argentí que em demanava si podia seure al meu costat. I jo li respongué que ...... SI. Sí a tornar a desitjar bojament el cos d’un home. Sí a no poder viure si no el tinc a prop. Sí a tornar a esguerrar-me la vida.

Ell va seure i al principi la conversa va ésser intranscendent: Que si el temps tant fred; Que si es feia fosc massa d’hora, ...en fi, tonteries que no amagaven els meus ulls fixes en la seva boca, en les mans fetes per acariciar, amb la seva cama que tot sovint reposava en la meva. El cor em bategava amb força i aquell desig tant conegut, començà a fer-me presonera. Així que no em va sorprendre gens quan els seus llavis se m’acostaren a l’orella i baixet digué: Deixa’t portar. La vida s’ha de viure a cada moment i avui m’ha acostat fins a tu, per a fer-te feliç, per donar-te plaer, no és dolent sospirar per un altre cos.

I quan les seves mans començaren a obrir lentament els botons de la meva camisa (inconscientment vaig pensar en la sort de portar els sostenidors nous), i van volar sobre la meva pell fins arribar als pits, que l’estaven esperant ansiosament, vaig sospirar sense importar-me qui em pogués sentir. Sols m’arribava el trist so d’un tango, que parlava d’amors, de cossos despullats amagats un dins l’altre, de la bellesa de sentir-me penetrada per ell, dels petons apassionats que fan tancar els ulls i obrir la boca, perquè la seva llengua pugui explorar-la, deixant que aquesta mateixa llengua pugi fins els pits i torni a baixar fins a les meves parts més intimes que alenaven el seu contacte, deixant passar el temps, lent, sensual, plaent, cridant sense vergonya quan inexorablement arribes a l’èxtasi més total i absolut que mai puguis imaginar.

Evidentment que ens varem passar l’estació de baixada. No tenia importància. Jo aniria amb ell a la fi del món si m’ho demanava i aquest cop m’ho va demanar. Aquest cop no em vaig quedar sola. L’amor que abans m’havia arribat a fer un mal tant fort, que es podia sentir físicament, ara em feia la dona més feliç.

Mai vaig demanar-li d’on venia, tant em feia. Sols li preguntava quan em deixaria i ell sempre responia, amb una veu esquerdada pel tango: que mai, que ell estava fet per a mi.

Montse Farrés