Lletres de Dona

És el tercer cop que m’intento aixecar del llit, tots tres fallits. La meva força de voluntat m’ha abandonat, deu estar de vacances.

Em sento tant i tant cansada, com si el meu cos no tingués prou ossos que l’aguantés. Per fi aconsegueixo sortir de sota l’edredó, pujo la persiana i a l’instant m’encega la llum del sol, fa un dia radiant.

Baixo l’escala i al girar cap a la porta de la cuina, ja començo a tenir la sensació de tancar-se’m l’estomac, no goso obrir la porta per por a vomitar. Em dutxo i vesteixo, sortint al carrer tot seguit.

Caminar m’alleugera perquè engega la meva imaginació, i m’arriben a la ment idees fantàsticament absurdes, com per exemple que en Galileu Galilei i la seva teoria, que la terra és rodona ( d’altra banda comprovada científicament) ens va enganyar, la terra no és rodona perquè jo sempre camino en un sòl pla, segur, avorrit. M’agradaria poder caminar fent saltets, passant de continent en continent, de país a país, fer un Planning al matí i decidir quines aventures viure, quines veus meravelloses escoltar arreu del món, no veure-hi mai en blanc i negre sempre en colors vius, brillants, plens de vida que s’ajuntin amb el cel blau.

Imaginant el meu concepte de vida feliç he arribat inconscientment a la botiga que més m’agrada de tota la ciutat, es tracta d’una floristeria, on els rètols pintats de color verd, amb filigranes blanques, identifiquen la personalitat i el bon gust de la propietària. Les plantes amb torretes estan col·locades arreu, pel terra, davant dels aparadors, sobre l’ampit de les finestres.

Hi han dues furgonetes amb l’anagrama de la botiga, una que arriba amb més flors i l’altra que marxa a portar els encàrrecs, son d’un color vermell brillant. M’alegra veure tant moviment, això vol dir que la botiga té feina i que la gent no es rendeix a posar color a les seves grises vides.

Els edificis de l’altra cantó de carrer, son altíssims, amb portes giratòries, que no es cansen d’escopir gent i més gent al carrer, ja ser on sóc!!, a la meva ciutat preferida, el centre del món; Nova York ( això companyes us ho haureu de creure), ja sabeu que des que he sortit de casa, el meu cap fa salts ara a la dreta ara a l’esquerra.

Torno fer una mirada a la botiga i em criden l’atenció els grans aparadors que donen la volta a tota la cantonada, son superfícies nítides on es reflexa la llum del sol i que canvia segons la il·luminació i l’hora del dia.

Per últim em fixo amb els taxis d’un groc cridaner, que passen a tota velocitat. Amb els taxis em passa el mateix que amb els avions m’agrada mirar-los i esbrinar a on van, com és la gent que hi va dins, quins motius, personals o professionals els han fet viatjar; no us sembla que quan agafes un taxi, és com si fessis una fugida de tu mateix. Cap a on? No ho he sabut mai.

Marxo cap a casa, i torno a fer salts, aquest cop vull anar a països exòtics, per poder recollir les flors més acolorides del món, quan tinc el ram complet m’adono que estic cansada, però contenta, per una estona he pogut viure tal i com m’agradaria fer-ho sempre. Per avui el dia s’ha acabat, i com no podia ser de cap altra forma quan obro la porta de casa ja no duc el ram a les mans, Demà tornarà a ser un dia pla, avorrit i cansat , sobretot cansat.

Montse Farrés i Casas