Lletres de Dona

Feia estona que estava asseguda en aquell banc, contemplant el mar. Hi havia lluna plena, l’oreig li acaronava el rostre. Els records havien dut la Laura a aquell paradís particular, on anys enrere…

*
En Robert la va portar al seu estudi per ensenyar-li les últimes obres. Frisava com una col·legiala evitant que el neguit li aflorés a la pell. El seu taller era a prop de la platja. No era gaire gran: un llit petit, cavallets plens de teles; pintures i dibuixos escampats damunt d'una improvisada taula. La flaire penetrant de les pintures i dissolvents degotant dels pinzells l’embriagà com si hagués begut alcohol. El Robert comentava amb passió les seves creacions. La Laura escoltava amb delit la seva veu. Durant uns minuts va perdre la noció del temps, estava perduda entre els retalls de pell nua, que ressaltaven de la seva camisa intentant compondre tots els bocins del seu cos; a cada pregunta que ell li feia, la resposta cada cop era més breu ...li observava les mans que emmarcaven els camins que havia construït.
Poc a poc, els dits d’en Robert varen canviar de paisatge i resseguí les balmes del seu cos amarat de desig. Els ulls d’ella assentiren sense reserves. Es van fondre en un petó intens i càlid que els va fer vibrar com mai. El petit jaç va ser l’espectador silenciós del seu joc sensual.

Si l’oasi existia en algun lloc per a la Laura, era entre aquelles quatre parets blanques que recollien un univers de colors infinit i un mar de sensacions. Una llisa quietud la va inundar.

Al llit mig adormida, la veu d’en Robert la despertà, convidant-la a donar un vol per la platja. Van sortir per seure al seu banc. La llum de la lluna jugava amb les ones que escombraven la sorra. Aquella remor els captivava. La Laura sentia la pressió càlida del seu cos i va tremolar… Volia aturar el temps. Fixada al banc com si fos una figura de bronze va sentir l’eternitat i va creure que l’estimaria per sempre.

20-12-2010

xus