Lletres de Dona

Mirava per la finestra del tren que em portava a Paris, la ciutat de la llum. Els records que en tenia eren llunyans, com de petites postals arraconades en una capsa antiga: El Louvre, Musée d’Orsay, Montmartre… Avui el meu viatge era especial, volia conèixer la persona que m’havia ajudat tant els últims dos anys.

Vàrem contactar per internet per mitjà d’una associació de malalts que patien leucèmia. Nadine, com jo, estava malalta de feia cinc anys, em donava tot el que necessitava per anar superant les etapes de la malaltia: informació mèdica de primera mà, suport, paciència, amistat i amor, malgrat els anys que ens separaven i la distància, ens compreníem, ens emmirallàvem com dues germanes bessones.

El paisatge que tenia al davant de la finestra es descomposava en petits fragments lineals de colors brillants: verd, blau, gris, deixant un rastre com el que deixa un avió. El tren, per fi, arribava a l’estació. El seu germà m’esperava a la Gare du Nord de París i d’allà aniríem directament a casa de Nadine. Plovia. Anàvem en direcció a la Rue de Lafayette, els cafès es veien atapeïts de gent que es resguardava de la pluja. Ràpidament em va posar al corrent de l’estat actual de la seva germana, em va dir que empitjorava a passos de gegant.

La vaig veure estirada al llit amb el rostre esgrogueït i els ulls clucs. En sentir-me entrar, un somriure la va il·luminar i ens vàrem unir en una abraçada llarga i dolça. “Com estàs Núria? –em va dir–, el meu cos, ja ho veus, em vol abandonar no pot lluitar més.” Les seves paraules em van produir molt neguit; un crit silenciós de ràbia es va escampar pel meu cos rebotant contra la meva pell que l’ofegava.

Vaig sortir de la casa. Amb el cor encongit passejava per Montmartre, el barri bohemi, amant de les festes i el soroll: el barri que tants pintors havien immortalitzat, Van Gogh, Toulouse-Lautrec… Mentre observava els carrers amb els ulls humits, un hàlit especial va recórrer el meu rostre, endevinant que la Nadine m’acaronava la galta per donar-me l’últim adéu. Més tard, vaig saber que era morta.

Les persones que ens abandonen, esdevenen immortals per la petjada que han deixat en la nostra vida. Paris i Nadine seran per sempre més, immortals per mi.