Lletres de Dona

La Maria feia tres anys que s’havia separat i la seva vida ja començava a tenir sentit altra vegada. Sort n’havia tingut de treballar en una escola nova de Blanes, lluny de casa, i de fer un grup nou d’amics i amigues, entre els mestres i la gent del poble. Però encara sentia una buidor i un neguit que la feia estar inquieta per provar alguna cosa nova, que no tingués res a veure amb el que estava fent. Tota la vida havia desitjat anar a Liverpool, ja que era fan dels Beatles des del principi. Va comprar el seu primer disc al Corte Inglés de Madrid, en una sortida que van fer amb el col•legi per les vacances de Pasqua. Tenia 13 anys i no entenia la lletra, però aquell single de “She loves you” li va obrir la porta cap a un món nou. Als catorze va voler anar a aprendre anglès en una acadèmia, perquè les monges només donaven francès. I així va començar la seva fal•lera per tot el que vingués de la Gran Bretanya. Amb el seu ex havien anat molts cops a Londres però, tot i que ell també desitjava anar a la font de la Beatlemania, mai no hi van arribar, per manca de temps i de diners. Ara estava sola, i es podia permetre el viatge amb el seu sou de mestra “soltera”, sense grans despeses.
Es va assabentar per Internet que a la catedral de Liverpool es feia un concert per estrenar una obra clàssica, amb orquestra i cors, de Paul McCartney. Es deia “Ecce cor meum” i tractava de la seva infantesa en temps de postguerra. Va afanyar-se a comprar una entrada i va organitzar un curt viatge pel pont de l’u de maig: va trobar lloc en uns mini-apartaments al centre de la ciutat i es va dedicar a buscar a la pàgina web de Liverpool com visitar el museu dels Beatles, el Cavern Club, les cases on havien viscut de petits, i tot allò que hi tingués a veure. Serien uns dies molt intensos i ben aprofitats.
La tarda del concert era allà una hora abans, per trobar bon lloc, ja que les entrades anaven per zones però no estaven numerades. Va agafar una cadira a la vora del passadís, cap al mig de la catedral (no havia pogut pagar un seient a les primeres files...). Va demanar a una senyora molt amable si li guardaria el lloc i se’n va anar a voltar mentre els músics anaven afinant. Al costat dret, cap al mig de la nau, hi havia una porta que donava a l’ascensor que duia al campanar. Va pensar que després del concert potser hi pujaria, per veure les vistes de tota la ciutat, ja que l’església era dalt d’un turó. La música va començar. No era pas cap cosa de l’altre món. Es va fer molt llarg d’aguantar-ho, però sabia que McCartney era allà davant, assegut a la primera fila, i no el podria veure fins que no s’acabés el concert. Al final el Paul es va aixecar enmig d’aplaudiments, i es va posar a parlar dels seus records d’infantesa a Liverpool, i de com havia intentat entrar a l’escolania de la catedral als deu anys i no l’havien acceptat... Això va fer riure el públic, i potser va avergonyir algun dels capellans vells. Finalment, tothom va anar sortint per la porta de l’esquerra.
La Maria volia anar cap a la dreta, per pujar al campanar, però davant de la porta de l’ascensor hi havia uns guardaespatlles que només deixaven passar els convidats del compositor. Un d’ells, un pèl roig alt i amb moltes hores de gimnàs a sobre, li va dir: ”Ets dels convidats?”. Ella, amb tota la cara, li va respondre que sí, i la va deixar entrar i pujar fins al primer pis. Allà, en una sala àmplia, hi havia un munt de gent, amics i parents que no havien vist el Paul en molts anys, potser des que va marxar a Londres. Ell repartia somriures i encaixades. La Maria no s’hi atansava gaire, per por a ser descoberta. Observava des d’una prudent distància. Fins que el pèl roig li va dir: “A veure, tu qui ets?” Ella li va respondre: “Sóc una cosina de lluny”... Però ell l’havia descoberta, pel seu accent català, molt diferent del dialecte “scouse” de Liverpool. De tota manera, no la va pas fer baixar, sinó que, veient les ganes que tenia d’estar-se allà, a poques passes del seu ídol d’adolescència, es va dedicar a demanar-li coses de Catalunya, de la seva feina, de com s’havia encapritxat dels Beatles...
Al cap d’una hora la recepció es va acabar i va sortir tothom. Ells dos es van quedar, perquè la Maria li havia explicat al Rick (aquest era el seu nom) que volia pujar fins el campanar. Quan tothom era a baix, van cridar l’ascensor per anar tres pisos més amunt. Allà el Rick li va anar mostrant les vistes més importants i els punts de referència que ella ja havia visitat els dos dies anteriors. Es van caure bé. Ell es va adonar que la Maria tenia ganes d’alguna cosa més i van començar a petonejar-se. Ella mossegava els seus llavis carnosos i pensava: “Saliva de Liverpool!”. Li va dir que s’allotjava en un apartament i que l’endemà havia de marxar. Van agafar el seu cotxe i de seguida hi van ser. La Maria va passar una nit boja, de plaer i rialles, com mai no havia passat amb ningú. Suposo que hi tenia molt a veure el lloc on eren, però aquella pell blanca, forta i plena de petites pigues taronja era tan suau, els seus moviments eren tan savis i estudiats! Mai no va oblidar el final d’aquella trobada, al Cavern, amb petons dolços, música dels Beatles de fons i dues cerveses negres i amargues, com el seu comiat.

MMM Desembre de 2010